.


.

.

c

c

.

"No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara, m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema".

L'espai de mi. Miquel Martí i Pol.

.

.
.
.

.

.

dimecres, 22 de juliol de 2020

Fent i refent, aquest ajuntament...








Ontinyent, a vint-i-dos de juliol de 2020. Santa Maria Magdalena.

Fa temps que no en solte una, ni de dolenta ni de pitjor, de l'excel·lentíssim això del meu poble. Bon xic, jo, mut i xiton. I ja no és perquè qui parla segueix rebent l'estigma marcador acostumat, què va a importar-me això a aquestes hores... Potser és per deixadesa meua, no per mandra sinó per desídia. Acostumat com estic a viure en un carrer eternament brut per més que es netege, amb rostolls secs mai no segats, merdes de gos per on vages i colònia de gats incontrolada incorporada..., si el veïnat aplaudeix, doncs "mera", que em sembla molt bé i per això estan les majories absolutistes; jo em quede a casa i que el déu de cadascú estiga en la de tots...

Però aquesta setmana m'he pogut riure per sota del nas, a mena de justícia poètica absolutament inútil socialment, però satisfactòria del tot... Amb tantes vegades com m'ha tocat visitar el centre de salut, he tornat a passar per la "Glorieta de l'Orútjol". Sí, aquell parc inaugurat amb les infames paraules d'aquell i que em va donar peu a inventar-me dos dels seus regidors, els senyors Presses i Corregudes... Ací tens les dues cròniques, una i dos, que vaig dedicar al tema després del 9 d'octubre de 2017 en què s'inaugurà el lloc, i que en acabar en la revista de l'Associació de Veïns del barri, alçaren bastant polseguera...

I el riure? Molt senzill, que no cal fer-ho llarg. Una de les històries que retréiem llavors fou que allò que s'anunciava a mena de terra compacta tennística de qualitat superior, i que el mateix dia de la inauguració ja es feia miques, no aguantaria. Va!, què anava a saber la gent; més que els tècnics? I la gent, pels tants anys de veure solsides dels bancals a la primera pluja més que res, ja es mirava aquell terreny tan tort i de terra: no tindria aturador en ploure, passaria aquella meravella compacta i acabaria sobre la vorera i l'asfalt amb les primeres quatre gotes. I així ha estat des de llavors...



Fotografia presa el mateix dia de la inauguració del parc, on ja s'augurava...


Passe la primera vegada i estaven traient els bancs. Passe una segona i estaven traient tota aquella meravellosa terra premsada... Ara estan posant alguna cosa més sòlida per poder-hi caminar amb tranquil·litat i, diuen, evitar allò de les plogudes... I no podia haver-se fet llavors? No, perquè ara no podria aplicar-se el pla aquest per solucionar el problema de les constructores després de la covid i tal, que per això estan els diners aquests (27.975'91 euros, poquet), ben invertits perquè tantíssimes empreses puguen tirar avant i guanyar-se unes garrofetes... I a mi que em sembla genial. És cosa lloable... Fent i refent, sempre guanyem tots, no? Això sí que és tindre visió de futur. Felicitats...





Però teníem raó.

Cap comentari: