.


.

.

c

c

.

"Aquells béns que hages donat, seran els únics que sempre tindràs".

Epigrames. Marcial.

.

.
.
.

.

.

dimarts, 23 de juny de 2020

Pirineu, Canigó...

Camí del Canigó prop de Prada de Conflent




Ontinyent, a dimarts vint-i-tres de juny de 2020. Nit de Sant Joan.

Són per a mi paraules màgiques, Pirineu, Canigó... Perquè em remeten al més fondo del meu simbolisme personal i familiar i, per sort, per molta sort, també em són referent d'allò millor que he pogut viure...

Un servidor és, s'hi sent i intenta exercir com a mariolenc en una Mariola desfilagarçada que ha deixat estar els seus mites propis tot reduint-los a una misèria solitària. No em digues que no és així que en condicions de normalitat sociocultural ens abocaríem hui a refer el seu llegendari, els seus camins i virtuts tantes. I si hi ha cap fabulari que hui puguérem repetir en el cristianitzat Solstici que és la Santjoanada seria alguna xicoteta ordalia que haja pogut quedar dels guariments, les benediccions, les salutacions i les endevinacions antigues. I així encara hi haurà qui buscarà el nom de la persona estimada, voldrà la fecunditat de les set onades de la mar, voldrà que tot passe per matinar i agafar les nous del nou vi i haurà saltat la foguera... I potser, eixa foguera haja estat encesa, justament, per la flama que del Canigó ens ve... 

Des que de ben xicotet amb els meus pares i la meua germana vaig aprendre a mirar cap amunt a aquelles cimes, sempre que m'ha estat possible he fugit cap aquella verdor i els tants significats... He perseguit l'estimat record del Comte Arnau a Gombrén i Sant Joan de les Abadeses; Vaig quedar corprés pel monestir de Ripoll que no sé encara si m'he recuperat d'aquella bellesa; he recorregut poblet a poblet segons les cançons que me'ls cantaven contant-me'ls, per tota la Ribagorça; m'he desfet en contemplar la posta de sol a l'ermita de Santa Creu de Rodes estan, guaitant la mar; He estimat la tanta llum diversa de Cotlliure i m'he endinsat fins a perdre'm en volcans i fagedes a la Garrotxa; m'estime Camprodon i Rocabruna i Ogassa, ai Ogassa... He resseguit el camí dels exiliats fins plorar-los de valent al Coll d'Ares... He comprat loteria a Sort que m'ha tocat; he vist els pecats del món del consumisme a Núria; Estic enamorat dels ulls de la gegantessa Dama Blanca de Sant Julià de Lòria; he escrit versos punyents a Sant Joan de Toran quan el meu cos es ressistia al descans necessari; he esclatat en joia en trobar-me acaronant la campana al capdamunt de la torre de Sant Climent de Taüll, per damunt de qualsevol Pantocràtor que el món volgues llumenar; he plorat en veurem davant ets Uelhs deth Joèu que desaigüen l'Aneto, jo i més aigua...,  i encara no m'explique com vaig acabar aquell dia gloriós buscant la immortel·la als peus de la Mare de Déu de Montgari... I la primera vegada que vaig mirar-me el Canigó, això no s'oblida... I quan vaig apropar-me a Sant Miquel de Cuixà per conéixer l'arrel dels arrels i trobar-hi a faltar el campanar que Verdaguer cantà... I perdre'm a les faldes de la muntanya sagrada camí de Fillols a Castell de Vernet i Vilanova de Conflent en aquella diada que s'acabà podent dir jo, per fi, que havia estat al Soler..

El Claustre que no hi és i el lloc on hi havia l'altre campanar de Sant Miquel de Cuixà, amb el Canigó al fons.


Fresques em son, i regalades, aquelles muntanyes, i també la idea de les mateixes, molt més enllà del tòpic.. Fins el punt que ja havia establert el costum de, una vegada acabat el curs i l'estupidesa aquella de la "permanència obligatòria" al centre, immediatament després del darrer claustre, desclastrar-me anímicament i física tot pillant el cotxe i anant-me'n cap a Figueres o Ripoll o Olot o el Pont de Suert..., on fos que trobara recer... I des d'allí, a provar a cercar descans, descans i mites... Potser és que alguna fada del poemari de Verdaguer em té fetillat i no ho sé..., dubte que siga una i fada...  Enguany no podrà ser, no hi acudiré per la pandèmia; jo que voldria haver-me passejat per la Cerdanya i el Capcir..., un altre any serà, que no me l'acabe i n'hi ha mes... Ni el foc vindrà aquesta anyada, ni el foc...


Rierol proper a la pujada a Sant Martí de Canigó.



Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l'estiu
que les aigues són gelades,
que les aigues són gelades.

Tres mesos m'hi vaig estar
sens veure persona nada,
sinó un trist rossinyolet
que en eixir del niu cantava.

El rossinyolet s'és mort,
tres dies ha que no canta.
Jo d'aquí me'n vull anar,
que l'enyorament m'hi mata.

Ningú m'ha comprès el mal,
ni metges ni apotecaris,
sinó una nina gentil
que l'amor me'n té robada.

Me'n té robada l'amor,
el meu cor i les entranyes.
Jo me n'aní a l'Empordà
per purgar-me i xaropar-me.

I ni amb purgues ni amb xarops
la salut a mi no em tornava.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba.

Jo l'encontrí en el riu,
en el riu, que ensabonava.
Jo li'n dic: Déu me la guard,
rosa fresca i regalada.

Ja no me'n torna raó,
com si l'hagués malparada.
Jo que l'hi torno a donar,
i ella calla altra vegada.

No sé amb què et compararé,
si amb el vent o amb la gelada.
Et compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança.

Al de matí, vent serè,
a les onze, marinada,
a mig dia, vent de dalt
i a la tarda, tramuntana.

Me la miro jo dels peus,
veure quin calçat portava:
porta sabata amb taló
i la mitgeta encarnada.

Me la miro jo del cos,
veure quin gipó portava:
porta gipó d'escotí
amb un cordonet de plata.

Me la miro jo del cap,
de quin modo va tocada:
porta una pinteta d'or
amb uns lligaments de plata.

Al seu pare jo vull dir,
i també a la seva mare,
que si me la volen dar
la prendré de bona gana.

Que si la guarden per mi
tres robes li vull comprar-ne:
una de color de sang,
l'altra de color manglana,

l'altra tirarà su el verd,
que li honrarà la cara;
uns penjants li'n vull comprar
de la pedra bigarrada.

Dins l'església me n'entrí
a suplicar als sants i santes;
li demano de bon cor
a la Verge del Rosari.

Que me'n volgués alcançar
a qui em fa viure amb cuidança.
Quan de missa vaig eixir
la meva amor hi entrava.

Ella arrenca un gran sospir
des del fons de les entranyes.
El sospir en fou tangran
que en terra me va fer caure.

-Aixeque-vos, vós, galant;
teniu-ne ferma fiança:
mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.

Mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.
Mare, jo vull tal fadrí:
no teniu que delità-us-e.

-Casa't, si tu tant el vols;
vianda no en té pas gaire.
-No us hi va pas res a vós;
ja la guanyarem nosaltres.





Ho pensava un jorn que baixava amb el cotxe de Setcases, ja és curiós que l'himne del Pirineu fos composat per un ontinyentí... Rafael Martínez Valls a l'estimadíssima sarsuela "Cançó d'amor i de guerra", amb lletra de Víctor Mora i de Lluís Capdevila...

Pirineu, tes blanques comes
parlen a l'eternitat.
Dels combats i les victòries
ets emblema immaculat.
Front altiu de nostra terra,
amb el més encès fervor
et proclamo, dolça serra,
de la serra la millor.
Pirineu, serra estimada
fins al cel aixeca el front
perquè ets tu, muntanya aimada,
la més bella d'aquest món.
Si d'aquí em treiu un dia
fora aital el meu sofrir...
Pirineu, que d'enyorança
no trigaria a morir.
Pirineu, dolça serra, tota plena de neu.



A un servidor, li queda l'esperança de poder descobrir encara i aprendre. I un desig pirinenc li queda que tot apunta a un que no podrà ser solemnial. No m'agradaria anar-me'n d'aquest món de belleses sense visitar un lloc i llavar-me amb ses aigües la cara: l'estany de Mariola.


Canigó

Cap comentari: