.


.

.

c

c

.

"Aquells béns que hages donat, seran els únics que sempre tindràs".

Epigrames. Marcial.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 20 de juny de 2020

I he tornat a Cocentaina...



Ontinyent, a divendres dèneu de juny de 2020.


Està costant-me bastant aquest destancament meu. És clar que no hi ha cap lloc com casa ara mateix, després de les tantes pors injustificades que han derivat en la certesa de la necessitat d'una por justificada ara mateix... Però m'estic forçant a anar eixint a poc a poc, més que res per retrobar-me amb mi mateix tot retrobant la gent que s'ha preocupat per mi en aquests passats mesos, i que son els primers que vull bentrobar-me, agraït.







Poc puc dir. 
M'ha estat molt dur aparcar-me al davant del Palau per anar, primer de tot, a comprar les mascaretes que seguiran servint-me de protecció fins i tot contra mi mateix... El trobar-me davant el casalici que vaig arribar a pensar que ja no, i veure encara els penons aquells del quint centenari que va rebentar-me la casa d'alegria tristíssima, m'han suposat una massa rara sensació vivificant...




Tot s'ha trencat, roba esgarrada que és l'ànima, en voler anar a comprar a certa gran superfície absolutament mal preparada per ser navegada, que t'aborda i et piratetja... 

Per sort, en arribar a la part de dalt del meu betlem d'enguany, aquella que no cap a ma casa i que és el pati que tant m'estime, tot ha sigut trenar conversa i mirar-me meravelles quotidianes que, per a mi i de tan lluny, perden eixa quotidianitat per esdevindre, ara i sempre, un dels cantons estimats del paradís perdut.

I és que el rememorar situacionalment m'ajuda sempre a repuntar el desfilagarç i, així provar a tornar a tirar endavant...

Sempre de nou, i ves quin remei...



Cap comentari: