.


.

.

c

c

.

"Aquells béns que hages donat, seran els únics que sempre tindràs".

Epigrames. Marcial.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 30 de maig de 2020

El conte d'Abel...




Ontinyent, a dissabte trenta de maig. Vespra de la Pasqua Florida.

Puix senyor, això va anar que era i no era...





Trobe del tot sorprenent que quan li demane al meu nebot Abel què desitja que li regale pel seu tretzé aniversari em responga que vol que li dedique un article a aquest blog.




A veure, no m'és sorpresa pel que fa al xicot. En un món tan perdut i en edat tan complicada, pocs elements conec que tinguen les idees tan clares pel que fa a l'important del món que l'envolta. Moltes d'elles, pel poc contacte directe ver que he tingut amb ell i aquella sornegueria que sembla que m'haja heretat i que amb mi gasta a mans plenes pel meu disfrut, no les puc acabar d'entendre... Se'ns ha fet adolescent aquell xiquet rialler i simpàtic, tan innocent com eixerit. Diu que vol ser periodista esportiu, i d'aptituds no li'n falten, no... Si la cosa tira avant com pot esperar-se, ens eixirà esportista com son pare, somiador com sa mare, músic com el padrí, i punyeter major del regne com aquest qui escriu... Però tot això és mentida. Eixirà a ell mateix. Cosa que es posa entre cella i cella, i pacient com no és, pegarà tantes voltes al assetjat Jericó que li enderrocarà les muralles. 





Vol que li escriga un article... I no serà perquè son tio diga coses bones d'ell, que també... Em fa por que estiga massa acostumant a escoltar afalacs, familiars i institucionals. Però la cosa no em preocupa gens quan m'aboque a veure com va el treball i me'l trobe picant pedra constantment en tan fonda pedrera que em faig creus quan pense aquest xicon quan viurà... Però a fe que viu i sap viure. Amb tanta cosa bona com l'envolta, sempre que fixe la mirada en determinades fites que puga triar, ja podrà equivocar-se de senderi.






Son tio Sergi n'està orgullós de veure-se'l. Tretze anys i ja tan alt i tan dret. En les ben poques ocasions que m'ha acompanyat pel món, he pogut trobar-li una capacitat d'emoció interessant, inconformista encara, i això, em repetisc, avesat al borregament mentovital que senyoreja el jovent que percep, només pot ser causa d'alegria. 






Me'l veig encara menut, seguint-me la càmera amb ulls fixos, obertíssims, i sempre un somriure, com si sabera que en les fotos cal eixir guapo; i aquelles ocasions tan boniques..., com la de la comunió quan flipava amb la campana que el rebia, o les poquíssimes vegades que l'he vist de fester, o a la Fira de Tots Sants flipat amb tanta tia i cosí que s'aplegava a esmorzar, o a Biar en la Vuelta (i ,in pectore explicant-me tot el que necessitava saber del Tour quan jo estava justament allí al mig...). I...





Em fa somriure, des de la meua creixent misantropia, la quantitat de "nebots" que m'acumula la vida amb els cosins germans, els cosins prims, els amics..., i això que la vida mateixa m'ha dut a tan alta torre d'ivori que em costa acatxar-me a fer-los carantoines... Només Abel, amb dret d'únic nebot carnal, ha sabut trencar la porta de casa (i el timbre...) i fer-se caliu de companyia esporàdica per a mi que ja no crec en mots parentals. Si la família cal triar-la, jo me'l trie. Veig en ell moltes causes de futurs. Un jovençol tan il·lusionat que no dubta a posar-se tal barret, mereix totes les confiances...





Mentrestant, seguirà llegint tot allò que un servidor escriu, devorant-ho. Em controlarà dia a dia quanta gent entra a llegir-me i preguntant-me. Em treurà totes les faltes d'ortografia fent totes les faltes d'ortografia que li trauré. M'agafarà la càmera per tal de fer provatures i buscarà entre totes les imatges "si hi ha alguna de premi". I em demanarà mil qüestions parcials i asimètriques que a mi em faran somriure mentre prove a vore d'on responc... Ma mare em diu que jo era l'insuportable senyor del per què quan menut era, i que eixes coses no es furten... Potser siga ell  l'únic que entén perquè no he guardat encara el betlem d'enguany. I encara n'espera un de més gran encara pel proper Nadal, i ja sé que no és perquè creu en cap ànim de superació o que les coses no costen de fer. No. Creu que son tio és capaç de tot... Potser. Però mai no he pogut contar-li un conte...






Feliç tretzé aniversari Abel. 
Les carrasques, ben dreçades de menudes, s'obren al cel per dar una fulla per cada estel...










Cap comentari: