.


.

.

c

c

.

"Aquells béns que hages donat, seran els únics que sempre tindràs".

Epigrames. Marcial.

.

.
.
.

.

.

dilluns, 6 d’abril de 2020

La Dona d'aigua del Vinalopó




Ontinyent, a sis d'abril de 2020. Dilluns Sant.

Com que la senyora vicedirectora va demanar-me que participara amb els meus alumnes de Tercer d'ESO en el més que interessant projecte "Som quatre pobles" del meu institut, un servidor dedica aquests tres dies a treballar literàriament el riu que es navega, quan pot, per aquelles contrades, el Vinalopó.

És molt fàcil dir Sergi, conta'ls tu un conte que els puga servir de model o d'inspiració... Com si jo tingués a casa l'arxiu etnogràfic del Regne o pogués buscar tal arxiu fora del confinament imperiós.
Així que, després d'un cap de setmana reblit de feina, hui m'he llevat a les cinc del matí per, entre d'altres coses de les d'ausades món, escriure nou de trinca un conte. Ves, què hauràs de fer... La part més divertida és que he enxampat llegint el blog a un dels enemics més ferotges amb què m'ha premiat la vida. Nocturnitat i traïdoria personificats...

Bé, perquè no es quede el conte tancat al programari Aules aquell dels nostres pecats..., ací te'l faig arribar...







La Dona d’aigua del Vinalopó

Sergi Gómez i Soler

Al meu alumnat de tercer d’ESO de l’IES Biar, del curs confinat 2019-2020...

“De contes i de rondalles,
vos en contaré un grapat.
La meitat seran mentida,
l’altra meitat veritat!”.


Si n’era un xic més major que no jove, ni era ja ancià ni menys encara infant, a qui li agradava recordar les rondalles, llegendes i succeïts que el seu iaio li contava de ben menudet, durant les nits de bon fred i fort vent, allà a la vora del foc, en un mas situat a mig camí de Beneixama i Banyeres de Mariola... Sí, molt tòpic si vols el començament, però ben real, que va passar tal i com t’ho conte...
Aquell xicot va aficionar-se ràpidament, que pareixia que n’estava predestinat, a aquelles narracions que havien succeït al llarg i a l’ample del món que ell coneixia. I com que eren tot paraules del iaio i no hi havia persona més formal ni ferma que ell, tenia per certa l’existència, en unes èpoques remotes i indefinides, d’aquells personatges amb els quals el vell home li alegrava les nits, princeses i nobles esplèndids, moros valents i generosos, guerrers invencibles... I també aquells amb qui, després, tant costava adormir-se, quan al llit, acompanyat només per la foscor i algun udol que de la muntanya baixava, estirava cap amunt llençols, manta i cobertor, totalment pres per la por... Així, en els seus somnis, mesclava i remesclava maremortes i fantasmes amb l’Esclafamuntanyes i els nyitols i els gambosins; i les Animetes santes del Purgatori i la Mala Fortuna amb la princesa Mariola i la seua pantera; el moro dels ulls blaus amb ogres, fades i bruixots... Si creia saber ballar ja la dansa sinistra que feia la Quarantamaula amb el pobres frares del Pontarró...

De totes les criatures estranyes que pul·lulaven certes en la seua imaginació, les que més atracció exercien sobre ell eren les Dones d’Aigua, les Nimfes tan perilloses que habitaven els gorgs i pous dels rius si estaven nets. Deien que si t’atrapaven se t’engolia l’aigua, i que eren molts els qui havien mort tot intentant capturar-les per tal d’aconseguir els tresors que amagaven i protegien... Pobrets, per un poc d’or, trobar la mort segura. Quin poc trellat al cervell, o quanta gana a l’estómac o desesperació al cor...

I en arribar una Nit de Sant Joan, el xicot més major que no jove, va decidit per totes anar a trobar-les. Sabia que les trobaria. Sentia com si alguna remor de veu li entrara molt endins, com una onada a l’esperit, neguitejant-lo...

I quan encara el sol no estava a joca, pilla el cotxe i se’n va cap a més enllà de Banyeres, tot entrant en la valleta delitosa on, en plena serra de Mariola, naix el riu Vinalopó, el riu de la penya del llop, que deien que volia dir aquell mot.

Se n’entrà cap a dins fins trobar les runes de la primera fàbrica de paper que hi trobà i en un lloc arrecerat i protegit, deixà el vehicle. Continuà a peu per poc temps, perquè en un no res, va arribar a un dels llocs més sorprenents i bonics que hom pot imaginar en aquell ja de per si bell indret. En una fondalada insospitada, l’aigua fresca i remorosa del riu s’abocava entre les penyes conformant una bella, abundosa i insòlita cascada, ampla i múltiple, que acabava en un una xicoteta llacuna encaixonada entre murs de terra. Era el Toll Blau...

Hi davallà amb facilitat, que no era la primera vegada que visitava aquell racó de món, habitualment ple de banyistes pel matí i de parelletes i curiosos a deshores. S’assegué còmodament per esperar el girar de les manetes del rellotge, una i altra vegada, que el durien a la mitjanit. Va traure de la coixinera la berena que havia dut i anà sopant mentre escoltava l’aigua com saltava. Havia estat una Primavera plujosa després d’un Hivern nevater, i l’aigua remorejava mentre saltironava, refrescant el tot després d’un dia de calitja completament estival. La seua melodia va anar endormiscant-me’l fins que, en un bot, se n’adonà que les hores havien passat. Al cel lluïen ben brillants centenars d’estels, però ell no va poder alçar el cap, l’espectacle que tenia al davant era molt més extraordinari que no el joc de petits diamants encastats a la volta celeste. La melodia de l’aigua s’havia materialitzat; ara era el cant atractivíssim d’una dona brillant, asseguda a prop d’ell, vora l’aigua, lluminosa a la llum de la llunya lluna encara no plena... La dona es mirava a un espill, i es pentinava. Una Dona d’Aigua... I de l’espill duia els seus ulls als ulls del xicot ni jove ni vell, que se la mirava bocabadat i que havia quedat seduït davant allò que els seus ulls miraven riure. I el somriure de la dona es feu més ample i fermós, i el seu cant començà a cridar el visitant...

El xicot sense edat s’alçà de les mates d’olor on s’havia abeltit i oblidant tot allò que el seu iaio li deia i que el sentit comú li aconsellava, s’apropà al seu somni de sempre amb els braços oberts, i malalt de poemes com estava, quan ben a punt d’abraçar-la es trobava, li digué amb veu nerviosa i pausada uns mots que li semblaren com a conjur.

Ai sublim, sublim donzella,
sou per cas la bella aquella
Dona d’Aigua d’aquest toll?
Em voldreu donar un bes
més preuat que cap tresor?”.

La jove somrigué, i feu un gest d’avergonyiment que al xicot li semblà una invitació a apropar-se més i més. Ja no quedava a dins seu cap prevenció ni cap memòria. Només hi havia la passió encegadora de l’intel·lecte que la visió d’aquesta màgia li havia transformat en atracció acoradora... I ella obrí els braços per acollir-lo, o això li semblà en un primer moment al xicot...

No podia soltar-se de l’abraç que amb tanta força ella li feia. L’aire li faltava i provava a captar-lo a glops sense poder. En no res, el gest del rostre es feia morat, i encanat, notava com la vida es feia un fil que se’n fugia... Mentrestant, i entre carcallades, la jove havia mudat en la cara girada i ferestega d’una vella revella, li responia burleta:


Ai babau, babau donzell,
vos sereu el jove aquell
que traureu profit del toll?
Em voldreu furtar un bes
mes sereu el meu tresor!

I en aquell instant nefast, la Dona d’aigua feu un salt magnífic per l’aire per caure allà, al lluent del Toll, al més profund del tot, enduent-se abraçat i sense cap recança el xicot jove i vell. I rere l’esclafit de l’entrada a l’aigua i les ones concèntriques que provocaren les potades inútils del xicot,  poc a poc anaren calmant-se. Tot esdevingúe silenci, tot va ser calma...

Tot m’és record marejat. Poc puc contar-te de com em davallà a un espai ben rar d’aigües profundes, en coves de llum habitades per centenars d’éssers tan semblants a ella. Dones d’aigua, xiquets, vells xarucs, homes cepats... Tots alegres perquè la seua heroïna havia caçat una peça més pel seu tresor d’ànimes devingudes esclaves de l’aquàtic món, la seua major riquesa i orgull...

I el cos? El tornaren a terra on seguisc exercint de persona normal i corrent sens gens d’ànim. Només el recobre si en la conversa apareixen aquells éssers entre folclòrics i mitològics que el meu iaio m’havia ensenyat de menut... I en parlar de les Dones d’Aigua als incauts que s’apropen a escoltar-me, acomplisc la meua condemna: fer d’ham i d’esquer per a la meua senyora... Llavors, diuen que els meus ulls es fan aquosos... Quan t’explique que, si vas una Nit de Sant Joan al Toll Blau del Vinalopó, ben segur que voràs alguna Dona d’Aigua cantant, pentinant-se...

“Catacric, catacrac, conte acabat.
Catacrac, catacrac, conte finit!”.

Ontinyent, Dilluns Sant de 2020.





Cap comentari: