.


.

.

c

c

.

"Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de cofins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins".

Sonet Marí. Quadern de Sonets. Bartomeu Rosselló-Pòrcel.



.

.
.
.

Cartell del Corpus 2020

Cartell del Corpus 2020
Obra de Juanjo Alcaide i de Sergi Gómez i Soler

dijous, 9 d’abril de 2020

El "Crist dels Carrasca".



Fotografia de Juanjo Alcaide. 



Ontinyent, a nou d'abril de 2020. Dijous Sant.

Quan allà pel començament dels anys 70, ma tia Mila va ser operada del cor, una amiga va pintar-li, a l'hospital de la Fe estant, en un paper acartronat, un Crist monocromàtic, fosc, passionalent moribund, basat segur en alguna imatge sacra de Velázquez.

Aquella vegada, i per a la sort de la tanta gent que la va estimar, ma tia va sobreviure, i va aprendre a viure. El Crist l'acompanyava, emmarcat i sobre un armari d'una habitació fosca, no fos que s'esborrara... Jo em recorde de menut, atemorit davant aquella imatge, plantat a la vora de la porta, mirant-lo i mirant-lo, perquè el trobava intens, i fent-me la por que em feia, bé que m'atreia...
No era l'únic que mirava, no... Jo també era mirat.

El dia de la meua confirmació, un autèntic desastre de dia, en què vaig riure com no recorde haver-ho fet mai (sí, el dia que van transmetre per la tele la missa des de Sant Rafael...), ma tia, i padrina meua, va regalar-me aquella imatge, però amb la condició que estigués a sa casa fins que ella se n'anara. Quan va morir, vaig pensar que podríem posar-la en el seu "recordatori"; no va poder ser. Sempre agrairé a ma tia Adélia i a ma mare que em deixaren escriure aquell  paper elegíac amb els versos de Llach que encisaven tant la meua padrina. I eixe agraïment és més gran encara a ma tia Adélia, que va defendre'm com una lleona davant l'estupidesa amarga del rector aquell que ens marmolà i intentà destrossar ma mare.

Quan vam començar la Processó del Silenci, des de la Germandat de la Santa Faç se'ns deixà una imatge sobre el llenç per tal que poguérem representar amb dignitat el personatge de la Verònica. Vaig vore clar que el Crist de ma tia, que ja era el Crist de la meua família, acomplia les condicions per ser dut al Silenci. Quin recordatori més bonic de ma tia Mila, a la que tanta gent encara recorda... Vaig fer còpies, la Confraria de la Soledat va acceptar la proposta amb alegria i molta, molta estima, i els en vaig donar una d'aquelles.

Altra, la tinc guardada per quan el meu nebot Abel es confirme, perquè com que no tinc fills, la imatge del cartró, que guarde sota set claus perquè mai no se m'esborre, serà seu, en jo anar-me'n.
I si m'ho demanaran, còpia faré, novella, pels nebots de cosins que, com jo intente, sàpien de la importància d'un origen. Que venim dels Carrasca de Cocentaina i que n'estem orgullosos de ser.

Hui no processionarà a Ontinyent el Crist dels Carrasca. Un llenç, però, en presidirà l'entrada de casa...




Cap comentari: