.


.

.

c

c

.

"Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de cofins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins".

Sonet Marí. Quadern de Sonets. Bartomeu Rosselló-Pòrcel.



.

.
.
.

Cartell del Corpus 2020

Cartell del Corpus 2020
Obra de Juanjo Alcaide i de Sergi Gómez i Soler

divendres, 3 d’abril de 2020

Divendres de Dolors. Embotit, que no embotat...




Ontinyent, a tres d'abril de 2020. Divendres de Dolors.

Això de les casualitats... Fent el Via Crucis aquest que estic publicant cada dia camí de Divendres Sant, resulta que la setena estació coincideix en el Divendres de Dolors. Segona caiguda de Jesucrist camí del Calvari... Divendres de Dolors... La lligassa em sembla clara: hui cal fer homenatge a una de les celebracions festives més curioses que he vist mai, i en la que he tingut la sort de participar: La festa dels Dolors de Biar. 

A Biar, es llencen botes noves de sardines, en record de les antigues que guardaven el menjar més senzill de la Quaresma. Quan aquestes s'acabaven, les sardines, just la vespra del final d'aquest període, el seu record fustiu era llançat a rodar des del capdamunt del carrer més empinat del poble, el carrer Romero, a mena de competició popular, semblant a totes aquelles proves esportives que tan abundoses eren a les valls d'una banda i altra del Reconco. I aquelles botes trencades, junt a tots els estris cremables que feien nosa a casa, eren dutes a la plaça, on es cremaven a boqueta de nit... Jo ja he vist la foguera, immensa en dimensions terrals i poc propensa a pujar en alçada, a l'explanada assèptica de davall el Plàtan. 

Sí que he anotat, de tots aquells que em conten sempre, com ha evolucionat la banyada d'aigua infantil prèvia a l'encesa de la foguera. He cantat com tothom canta allò tan rebonic de "Unaaaaa botàààà!!! Botààà i mitjàààà!!!" en ser que s'arrosseguen les modernes botes de brancam o les trencades del joc, i fins i tot tinc establert cremar en la més gran foguera del poble de les fogueres el paisatget que conforma el meu betlem, les restes del que d'ell queden cada any. I sobretot, he gaudit moltíssim...





Enguany, el meu betlem està encara muntat, i durarà fins passat el 500 aniversari de la Mare de Déu de Cocentaina. Jo estic a casa fent classe d'aquella manera, i els sobrants cremables de Biar resten a casa, com cal que facen els estimats biaruts i biarudes per preservar-se d'aquesta epidèmia que no du aparellada bandera groga com succeïa en el transcurs d'aquelles pestes històriques velles, potser perquè a ningú se li ha ocorregut de penjar-ne una al dalt del castell... No hi ha foguera, i això és un dolor...






Per això, hui, per recordança enyoradissa, faig memòria dels dos darrers últims anys de vivència, que vaig reflectir en aquest article i en aquest altre, publique de nou el sonet que vaig dedicar al joc de tirar les botes i que es recull al meu llibre "Sonets de com la nit s'ama(r)ga" i, com no, plasme les botes trencades, cascades, destrossades, al capdavall del carrer Romero, a la Torreta, després de davallar a bots, colps i ròssecs aquell alt calvari...









Deixa'm, per favor, que torne a cantar, com si un xiquet fos... "Unaaaaa botàààà!!! Botààà i mitjàààà!!!" 





Cap comentari: