.


.

.

c

c

.

"e mon pits flach lo passi de Rams canta".

LXII. Ausiàs Marc.

.

.
.
.

Cartell de la Setmana Santa 2020. Photofinish i Can Carrasca - Animafesta. Obra de Juanjo Alcaide García i de Sergi Gómez i Soler

.

.
.
.

dissabte, 21 de març de 2020

Sobre sants protectors contra pestes, còleres i ara coronavirus? Anem a pams...

Campanar de cadireta de l'ermita de Sant Vicent Ferrer d'Ontinyent (2019).


"En el piso de l'església
no podem anar a pams.
Pos haurem d'anar a metros
perquè l'església és molt gran".

Tradicional valldalbaidina.


Ontinyent, a vint-i-u de març de 2020.

La primera referència al tema va vindre'm fa uns dies d'un dels sempre interessants acudits del grup de gent de Biar que es fa conéixer com "Els ganduls de l'Alcoià". Si el poble volia lliurar-se de la plaga del coronavirus, calia baixar a Gràcia... És, és a dir, deixant la broma i eixamplant-ho: caldria fer una processó de rogativa en què es baixara la patrona des de la seua ermita a l'església, amb els interessants protocols que l'acompanyen quan és davallada. 
I això ve a que a que una mesura semblant, dieun que va funcionar allà pel 1834, quan el poble quedà lliure d'una de tantes epidèmies de còlera com fuetejaren el nostre territori durant tot el segle XIX. 
I és que, a Biar, encara hui queda memòria d'aquells fets. No de bades, pel juliol, hi ha la festeta mariana del Cólera per tal de commemorar aquella ocasió. I si ens posem a repassar, trobarem diverses festes en què el poble vol fer memòria de guariments semblants al nostre àmbit immediat Hi ha festes menors, com ara la Festa del Cólera de Bocairent, que rememora la ceença que el Sant Crist, baixat de l'ermita a la parròquia per demanar la seua intercessió el 1885, alliberà la població d'aquesta malaltia. I també tenim festes majors motivades per la protecció anticolèrica, com ara la dels Moros i Cristians de Fontanars dels Alforins, nascuts el 1866 a partir del salvament d'aquella llavors partida d'Ontinyent, poble molt afectat en aquella ocasió, i segons els fidels per intercessió de la Mare de Déu del Rosari.

I en no res, van començar a arribar-me iniciatives nascudes tant de les parròquies com de diversos grups cristians i en què reivindicaven la Fe i l'oració cap els sants patrons com a mesura antivírica. 
La primera va vindre'm justament des d'Ontinyent. Eren les disposicions que es prenien, amb data 13 de març de 2020 a la parròquia de l'Assumpció de Santa Maria, la primada d'elles com a plebania.

foto de Expiracion Patrocinio.

Van semblar-me unes disposicions interessantíssimes en alguns aspectes etnològics, com ara el manteniment de l'antiquíssima tradició de la Rogativa pels malalts que, al Campanar de la Vila, ha estat sempre potestat de la Campana de la Puríssima (que, per exemple, assumí també el paper de guardadora de les parteres vingut d'una desapareguda campana dedicada a la Mare de Déu de Gràcia). El paper d'avís al res perquè algú sane o tinga una bona fi és habitual a Ontinyent. Jo mateix l'he sol·licitat alguna vegada i en una tristíssima ocasió vaig arribar a voltejar-la en companyia de molts davant la immediata mort d'un campaneret...
El curiós és que de sobte aparegueren, o es publicitaren, rogatives arreu, que si la Blaia a Bocairent, la Campana de sant Jordi a Banyeres de Mariola, que si la Campana de sant Hipòlit a Santa Maria de Cocentaina, on fins i tot s'incidia en els goigs del sant patró, referents a la seua tria com a patró antipestífer el 1600...




Vaig alçar l'orella ja quan un amic em cridava per telèfon per contar-me que cert rector li havia proposat expandir el costum al seu poble... Fer misses per streaming, com s'estan fent ara, en què el públic es queda a casa i al temple només hi ha els oficiants i separats a un metre, com a mínim... I clar, com feia aquest rector a la seua parròquia, suprimer els dos primers tocs d'avís a missa, sonar només l'últim i en acabar fer sonar la campana del sant patró (en un poble on en tenen un, dos, tres patrons tots ells amb campana..., difícil...).
Després hi tornem al cas...

El segon punt que va sorprendre'm, més que res per tindre la guàrdia baixa, fa referència a la petició d'endomassar els balcons amb imatges patronals per tant de fer patent la voluntat dels moradors propietaris del balcó i del domàs de demanar al cel protecció... La primera, novament, la petició ontinyentina...



Clar, aquesta petició, secundada a bona voluntat popular, també em semblà un bon termòmetre per mesurar la devoció ontinyentina i el seu nivell actual... Llàstima que amb el confinament no puga anar contant-los pel poble... Tampoc valdria de molt perquè supose que mentre més dure la quarentena, més cobertors es penjaran, i de diferents personatges sacres. I "mera" que m'hagués agradat passejar-m'hi, sobretot per veure quines devocions més tenen els meus conciutadans. De moment veig que han penjat cobertors del patró de les festes morocristianes, el santíssim Crist de l'Agonia, i em diuen que també hi ha bastants cobertors de santa Rita, com a advocada dels tràngols i dels impossibles.

Desseguida vingueren avisos, que si a Carcaixent, Alzira, Albaida... Vinga a penjar patrons... Cocentaina no val perquè duen un any amb la Mare de Déu del Miracle penjada al carrer amb motiu del seu cinc cents aniversari (que em quedaré sense viure pel confinament, tants i tants anys com espere el proper 19 d'abril..). I encara arriba un amic i em diu que si vull algun cobertor, que els està dissenyant i venent... 





Admire de cor aquells autònoms que, amb l'aigua al coll, encara mouen braços i cames no per nadar, sinó per surar i no afonar-se ja del tot. I com que no hi ha res que dins la desgràcia, demanar des de la pulcritud i la novetat estètica, encara li he donat alguna idea i li he dit de comprar-li'n algun... Jo m'ho mire des d'un punt intermedi: entenc la Fe que mou molts dels qui així fan petició i rogativa. Però no sé fins a quin punt entra el fet de la superstició en el joc... Tampoc no és que em preocupe, que m'han explicat que hi ha gent que té ple de ciris de les animetes i papallones tota la cuina... Cadascú s'aclama a qui vol i a cada casa saben on pengen el gresol...

Tornem a la conversa del telèfon... Que res, que rogatives als patrons, novenes i tal... Val, d'acord; però espereu-vos un poc a fer processons i baixades que, a més, no podeu fer-les perquè estem de confinament. Això caldrà celebrar-ho calculadament, en un moment precís i exacte, si volem que tinga èxit científic! Quan la corba lineal i logarítmica d'afectats pel coronavirus s'estabilitze i done senyals de començar a baixar... És ahi quan podrem acomplir allò del "mazo dando" que resulte de l' "a Dios rogando". No, no faig burla; que no m'agrada que posen a prova les forces divinals de bades... No cremem cartutxos no succeisca com en aquell 1600 que dèiem —en què tantíssims patrons foren triats a les comarques mariolenques en la darrera de les més greus passades de pesta que patírem—, amb el cas de sant Vicent Ferrer a Ontinyent i Agullent...

Te'l conte ràpidament per si no el saps i tu mateix treus les teues conclusions... I per contar-t'ho, et copie un fragment de la conferència que vaig fer l'any passat a Agullent per a l'AVL en commemoració del 600 aniversari del sant...







"Es tracta del miracle més conegut del sant a la Vall d’Albaida, i d’un dels més importants dels ocorreguts “post mortem” del protagonista.
L’epidèmia de pesta bubònica que recorria la Vall el 1600 arribà a Agullent a principis d’agost, s’hi allargà només per un mes i acabà amb la vida de 83 veïns dels 1040 habitants calculats, un tant per cent molt baix, el 7’97% exactament.




El costumari local situa el 4 de setembre d’aquell any el moment en què tingué lloc el “Miracle de la llàntia”. L’ermità de l’ermita vella, anomenat Joan Solves, no volia baixar al poble, com bona part de la població que s’hi havia refugiat a la muntanya davant la pesta, per això, la llàntia que llumenava l’altar estava buida d’oli, i sense flama. La nit del dia 3, l’ermità escoltà soroll a l’ermita i, en entrar, veié un frare dominic agenollat al peu de l’altar. En tornar immediatament amb la seua dona, a qui li havia comunicat el fet, no hi havia ja cap dominic, però la llàntia vessava d’oli i tenia molta flama. La porta del temple havia estat sempre tancada.
L’ermità ho comunicà immediatament a les autoritats i aquestes ho escamparen tot convocant a l’alegria pública, encenent focs i disparant arcabussos que, segons apareix registrat al Llibre de Consells de 1600, s’escoltaren a l’Horta de Xàtiva, Corberà i la plaça de Gandia. La moral veïnal canvià amb les immediates curacions fetes amb l’aplicació de l’oli de la llàntia, que era arreplegada i duta per la gent sense que minvara la quantitat d’oli, i prenien llum amb ciris que no s’apagaven.

Un veí, però, Andreu Calataiut, va mostrar-se incrèdul i en feu burla, però encuriosit, pujà a l’ermita. En trobar-se vora la llàntia, aquesta va caure al terra, i va quedar-se clavada sense perdre gens d’oli ni flama. El dia cinc de setembre tingué lloc la primera processó d’acció de gràcies, heretada en l’actual festa votada, i sant Vicent passà a ser l’indiscutible patró d’Agullent.

Aquesta votació antipestífera omplí el panteó valencià mariolenc dels actuals patronatges i en alguns casos resulta sorprenent el poc resultat de l’elecció dels mateixos, com és el cas d’Ontinyent que en votà 8 de distints. Cal citar ací, a més, el cas d’Ontinyent perquè, amb 1500 veïns morts en un any dels 5738 calculats, ja havia viscut un miracle semblant a l’ermita de Santa Anna. Copiem Alfred Bernabeu, cronista de la ciutat, que explica aquell miracle “frustrat”.

“El relat del prodigi tenia com a protagonista el vicari de la parroquial de Santa Maria. El sacerdot pujà a l’esglesiola de Santa Anna, situada molt prop de les infermeries i observà que la llàntia no hi era encesa. L’ermità abocà una petita quantitat d’oli valorat en 3 diners i malgrat el poc combustible romangué il·luminada tota la nit. En llustrejar el dia, el prevere examinà la llàntia: veié que hi havia el mateix oli que al principi. Aquell fenomen aviat el consideraren sobrenatural.

“y con viva fe tomo el Sr. Vicario de la lámpara un poco de azeite y habiendo ido a donde estaban los apestados exortó a que tuvieran fe y confiança en el Señor... y conociendo la confiança que tenían en Dios untó a todos y observando que se mejoraban”.

La pesta, a Ontinyent, s’allargà fins a l’hivern. El miracle fou oblidat".






Tinc la sensació que això de les misses en streaming que ara s'assagen és el futur.
Veurem què passa amb tant de patrimoni moble eclesial deshabitat.

De moment, si volem ser efectius i sumar curacions i fer festetes que commemoren aquest postureig que ens toca viure pel futur, caldrà no precipitar-nos...