.


.

.

c

c

.

"Aquells béns que hages donat, seran els únics que sempre tindràs".

Epigrames. Marcial.

.

.
.
.

.

.

dimecres, 25 de març de 2020

Amira, la novel·la terral total...

Resultat d'imatges per a "amira sellés"




Ontinyent, a dimecres vint-i-cinc de març de 2020. L'Encarnació.

Les coses, bé que ho sé, passen quan cal que succeisquen. Sembla que el món ens carregue les albardes d'ocupacions que ens impedeixen seguir per on voldríem, dolguts i doblats pel dany a l'esquena metafòrica de l'ànima, i sempre seguint recte per les ulleres figurades que ens impedeixen veure cap altra cosa que no siga l'endavant.

Jo, il·lusionat, vaig mercar del propi autor l'obra "Amira. L'última flor de La Muntanya" a la darrera Fira de Cocentaina. El sempre amable senyor Just I. Sellés, aventurava que m'agradaria. No debades, l'anterior ficció seua sobre el meu ídol major i de sempre, el valí Al-Àzraq, va fer-me gaudir de valent. I allí que vaig deixar el llibrot, sobre el munt de llibres pendents de lectura al menjador... 

I què arribava el moment? Jo vinga a passar per la vora i, en passant, sempre em cridava aquell llom verd amb lletres ben marcades "Amira"..., mira, Sergi, mira. Seu i disfruta. Relaxa't i... Però cada vegada venia més plena l'agenda laboral, que no la mundana que és la que em convé. Cada vegada més ràpid el temps, més punyent el cansament... 

Les coses passen exactament quan cal. 
Aquesta setmana primera de confinament, fartíssim del desastre absolut que ha estat la provatura de fer res de trellat amb els meus alumes allà a la distància, vaig dir-me que millor que no el cabreig infecund o els tranquil·litzants inhibidors del mi, seria millor retornar a la literatura. I allí estava el llibre verd, cridant-me encara... Ves a veure què m'esperaria en endinsar-me en un món que sabia d'avantmà fecund i aquós. El de la vida imaginada d'Amira bint Mardanis, filla borda del darrer emir de Balansiya, Zayyan, i empenyorada al trinitari traïdor deYaqmu al-Barsaluní, el primer del seu nom, qui la feu dama de companyia de la seua segona esposa, Àrpad-hàzi Jolánta..., en pla català, en Jaume I i na Violant d'Hongria.

Heus ací un tresor, Amira... Jo vaig voler llegir assaborint a poc i he acabat aquesta mateixa nit enfebrit, buscant com la trama acabava, no hi havia cap dubte, al fons del gorg encantat que la bella portada ensalça..., això sí, poc anava a imaginar jo, amador de la llegenda de la dona d'aigua i seguidor fervent de qualsevol contalla bé muntanyenca bé alasraquiana, tanta gràcia i profundesa filosòfica en el canemàs mateix de la història narrada pel senyor Sellés, a qui Fortuna guarde molts anys. Que la seua fertilitat imaginativa i cordial seguisca regalant-nos ambrosia d'aquesta, per a mi, ara mateix, autèntic manà.

Altra novel·la històrica... I em faig creus de com ha pogut bastir una tal proesa narrativa a partir de les mateixes trames de l'anterior alasrenca. Un tot de base històrica —apta pels academicistes i pels pseudohistoricoides— sobre el qual aiguabarreja en puzzle, terrible d'imaginar, amb el legendari propi del terreny que ell diu La Muntanya —i jo preferisc seguir diguent, equivocat o no, l'Arguira—, i que no passa de l'actual concepte tan desfilagarçat de Diània: aquell garbull barrejat de muntanyals abarrancats que s'estén entre, per posar fites, la plana de Xàtiva, la de Gandia i la d'Alacant fins la frontera castellana; ja saps, ma casa.

I mentre ordima la trama, afig colors al tapís que de pensar-ho espanta. Un tot de cultura àrab que tanta falta ens fa per ser-nos tan desconeguda, especialment de bellíssima poesia i d'estudis mèdics, alquímics i herbolístics. Un cant poètic a les virtuts de la vida viscuda, siga en captiveri, en estudi, en llibertat sexual, cavernícola, espiritista, esoterica, onírica... I sobretot, un himne complet a una idea sociopolítica estricta i ben ampla, la recuperació d'una Diània que costarà de quallar per més que els seus habitants ens sabem diferents a la gent de més enllà de la nostra frontera cultural antiga. En ells comença l'horta i acaba el nostre secà feréstec encara no vençut... 

I amb tot, la història es llig, i apassiona... Com en qualsevol pujada a un dels nostres cims, té moment d'excelsitud en la pujada, i davallades que no acabes d'entendre, i girons de peu per qui la camina. Va molt de pressa i no cal tant, perquè tantes coses volen ser contades que, quan cal reprendre amb força la via, s'esplaia en àmbits que t'arriben a fer sospirar. Sort dels mots ben tractats i d'ús bell dels poemes, de les referències bibliogràfiques a peu de pàgina, de la passió esmerçada, de la intel·ligencia de qui sap com fer, i l'amor sincer de qui estima cada camí contat, cada contrada.

Potser siga això el que més m'ha lligat. Coneixedor com sóc, per sort meua, de gairebé tots els llocs principals que fan d'escenari-personatge..., la València bruta, el Castell d'Alcalà que fa capital aguilenca, el Benicadell que m'és pare, Perputxent, Xàtiva assetjada... Jugue amb avantatge i ho sé, i això em fa fruir més de l'encís de tantes pàgines. Però pense convençut que la no comunió amb tals espais d'un lector allunyat d'allà o distret d'ací no treu ni un bri de la possiblitat de meravellança. El senyor Sellés et du al lloc i te'l mostra, i somriu quan entenent-lo, te l'admires; abans que ell em parlara, jo, ulls tancats, ja m'ho veia tot, en recordança...

I mentre m'emociona la història novella remesclada amb les píndoles que ens dona de la d'Al-Àzaq, vivíssimes i brillants (l'escena del soterrament encara m'aborrona hores després de combregar-la), se'm trastoca tot quan despulla la realitat d'un dels personatges principals, homenatge a una gran persona actual, perquè em desgavella la seguida i em fa interpretar la resta de personatges i històries com una versió de l'autor mateix que ja em fa grinyolar les frontisses... Així, l'odissea vitalista que és el periple de la protagonista cim per cim en un dels moments, com no, més elevats, m'ha fet veure l'autor fira a fira, conferència a conferència, poble a poble, tot venent els productes diànics que li donen, sempre espere que amb abundor, subsistència. I és tant així que, en trobar-me'l, li preguntaré si potser li robaren el carro anant de romeria al Barranc del Cint... Els personatges estan ben bastits amb tapial, apretadets i ferms, però s'ho dona el cas d'algun que acaba carriquenjant-me...; Arnau de Vilanova, per dir-te'n un, juga un paper interessant a l'hora de desenvolupar i concretar a un temps les idees natrualistes-alquímiques exposades, però dins la narració no flueix, ni ell, ni la dona, ni amb calçador...

Però qué és això davant el monument literari que esdevé "Amira" a les meues estimades muntanyes. M'ha arribat tant endins aquest treball que bé puc afirmar que és de les millors coses que he tingut la sort de llegir en la darrera dècada, i això és molt dir... I m'agradaria tant fer-la arribar a gent que sé que la disfrutaria tant o més encara que jo.... Recomanar-la és poc... Fins i tot per gent castellanoparlant la trobe interessant... M'ho miraré abans de regalar-la, perquè que la versió castellana diga d'Amira "La última flor de al-Àndalus"..., m'encurioseix aquesta disolució diànica en el gran estany andalusí.

Cap comentari: