.


.

.

c

c

.

"Aquells béns que hages donat, seran els únics que sempre tindràs".

Epigrames. Marcial.

.

.
.
.

.

.

dijous, 26 de març de 2020

Alegria!

Schiller an die freude manuskript 2.jpg
Fragment de l'Oda a l'Alegria en autògraf de Shiller


Ontinyent, a dijous vint-i-sis de març de 2020.

Fa pocs dies, pel facebook, la soprano Belén Roig feia una reflexió molt encertada, al meu parer, sobre les musiqueries que sonen o fan sonar els veïns als balcons amb l'excusa d'animar el personal. De manera molt respectuosa, avisa que cal anar amb compte, que mai no se sap si cap persona de les que escolten pateix per malaltia o perquè ha perdut algú que estima. Recomana empatia i demana bon gust i sensibilitat.

Ho recordava hui, quan llegia que hui, aniversari de la mort del mestre de mestres, Ludwig van Beethoven (succeïda a Viena el 1827), i per commemorar el 250 aniversari del seu naixement (que tingué lloc en un dia incert de 1770), hom anava a retre-li honors i homenatges. Sí, ho he entés desseguida. Passa com amb el nostre Ausiàs March, que com no sabem quan va nàixer, el celebrem el dia de la seua mort, el 3 de març de 1459... La de sants, és el costum, que commemorem el dia de la defunció... 

Entre les propostes llegides, m'ha agradat moltíssim la que ha proposat la vila de Llíria pels seus tantíssims veïns músics, empàtica del tot, amb gust i sensibilitat. Consisteix en treure'ls als balcons, ara que això està de moda, i fer sonar tots junts l'Oda a l'Alegria, el bellíssim himne que ens representa als europeus. 

La idea que els balcons de Llíria vulguen ser finestres de música i d'esperança és emotiva del tot, i espere que tinga el ressò que mereix entre tanta banalitat, fotesa i esperpent disfressades de bona voluntat com ens mostren les xarxes que pateix el món. Sembla ser que molts músics valencians s'uniran al cant... Serà a les set de la vesprada de hui i espere que prompte, prompte, s'hi publiquen imatges d'una interpretació que per simbòlica no tindrà preu...






I un servidor, que no està per bufar ni sonar massa, també vol participar-hi...

Així que diréla meua... L'obra en què es basa l'Oda és un poema que lloa la germanor del món, escrita en alemany, el 1785, pel gran poeta Friedrich Schiller. Però a un servidor, ignorant del tot de la llengua teutona, li va plaure massa i tot, en oir-la, la versió occitana que el grup Nadau va fer en el seu concert en directe al Zenith de Pau el 1996, i que després edità en el disc "Nadau en companhia", que guarde com a tresor. I per acompanyar la melodia no s'usa cap verdió de Shiller, tan pomposament romàntic, sinó un preciós poema de  Maurici Romieu. L'entenia i en compartia els mots... Ací els tens perquè em plau hui compartir-los amb tu. Res millor que cantar la llibertat i l'alegria en una llengua germana de la meua, i tan confinada...


"Cantem los qu’après las guèrras
An sabut bastir la patz,
E avalit las termièras,
Las parets, los barbelats.
Que sauvaram la nosta tèrra,
Si nos volem téner la man,
E trobar la fe navèra
Qui nse miarà tà doman.

Tà deféner la frairèra,
Tant d’òmis que son tombats,
Mes au miei de la horrèra,
Autes que se son quilhats.
Seguim los sus aquera via,
Qu’avem au còr l’esper navèth,
De véder paréisher l’auba,
L’auba d’un monde mei bèth.

Que tots los pòbles s’amassen,
Tà servar la libertat,
E que shens pausa caminen
De cap tà l’egalitat.
Ajudem-los dia après dia,
B’ei aquiu lo noste dever,
E cantem dab alegria
La patz, l’amor e l’esper".





Cap comentari: