.


.

.

c

c

.

"Oh germanes dels deus mireu com plora/ miques de pa beneit... Calces de fum
eroles de sagrat per a qui adora/ ment i cor gas mal vat put a ferum.

I ara mengem a doll el fruit carnal/ A valer prestarem cànters d'absoltes
Time a l'incaut el temps que fa veral/ tota mentida estral per moltes voltes
que amb la vida darem mostral cabal/ Lis tic florit en llaor d'en Carnestoltes.".

Dijous de Comares. Sonets de com la nit s'ama(r)ga. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

.

.
.
.

JA HA ARRIBAT LA VELLA QUARESMA

JA HA ARRIBAT LA VELLA QUARESMA

dijous, 13 de febrer de 2020

IES Paco Ruiz de Bigastro...!


Fotografia furtada a l'amic Joaquín Marín.



Ontinyent, a tretze de febrer de 2020. Dijous de Comares.

Mire de nou el títol que acabe d'escriure, i m'emocione... I és bonic escriure des de l'emoció, perquè de ben segur que, si em lligen, altres persones compartiran amb mi eixe emotiu tot reforçant-lo, pujant-lo més encara... 

Aquest matí, al facebook, em trobe un rar missatge de l'IES Miguel Hernández de Bigastro, on vaig treballar cinc dels més difícils anys de la meua vida. 










M'he quedat realment tocat... Què vol dir això que canviem de nom? L'Institut? De veritat? No sabia res... I passarà a dir-se IES Paco Ruiz? No pot ser això...!, no pot ser tan bonic. xe...

Com que no ho he acabat d'assimilar tan poca informació, he posat una careta d'aquelles sorpreses al missatg. I no he estat el primer, la companya Montse Ripoll ho acabava de fer instants abans...

A meitat matí, el missatge ha estat molt més institucional. Efectivament, des d'ara serà oficial eixe canvi...


foto de IES Miguel Hernández.

Ho he llegit a la sala de professors estant, al meu actual institut. Desseguida alguns companys m'han preguntat què em passava, sembla que tot jo m'havia transmutat per l'emoció... I els he contat la història...

A veure, que jo m'estime molt i em respecte la figura del grandíssim Miguel Hernàndez, l'extraordinari poeta que ha donat nom a l'institut, xicotet i amable, d'un poble ben interessant que vaig aprendre a estimar-me, i molt. Però és que és gràcies al company Paco Ruiz que vaig estimar-me més l'institut i el seu poble... Ai Paco...! Era tan especial... Te'l veies a tot arreu, sanament tafaner, menut i amb una capacitat de moviment només superat per la seua amabilitat i la saviesa emanada d'una coneixença del que és l'humanitat. Nascut al poble, era el mateix poble fet persona. A tots coneixia de manera puntual, que era capaç de recitar-te immediatament  totes les nissagues... I tots els problemes els coneixia, i tots els presentava com ajut perquè entenguérem situacions diverses i sovint difícils. I s'hi sentia part sincera de la solució a proposar i, en quan t'encantaves, tot posant-la en pràctica ell mateix... Ai... Això feia més llargues les avaluacions, per suposat... I jo esperava sempre el mateix procedir... Et mirava fixament amb aquells ulls tan directes, però així com amb pena i et soltava un "apruébalo, que és buen zagal..." que volia dir molt més del que deia... La de problemes que vaig tindre amb part dels sector "companys"; i ell sempre estava allí, per dir-te alguna reflexió calmada, per soltar-te alguna humorada que et fera riure, per mostrar-te una solidaritat real que anava més enllà del moment, del tràngol, per ampliar-se amb el somriure —sorneguer però fidel a la seua veritat— que el caracteritzava. Home de pau, feia pau, i es feia estimar... Tots l'esperàvem arribar amb el seu cotxe vermell, amb la porta blava... Ell i jo vam connectar justament al principi de la meua estada a través d'una anècdota que mai no em canse de contar... Passege jo fora de l'institut, camí del meu cotxe, i s'apropa ell a mi i, des de dins del cotxe, baixa la finestreta, i em pregunta: "_¿Oiga, la salida del pueblo?". Jo, pensant que feia referència al famós acudit, li solte allò esperat: "_Sí, aquella bajita con gafas...". Ell no ho esperava, no coneixia l'acudit. Anys després me'l recordava encara riguent-se... Ai... Si no s'havera mort, encara el riuria...

Quan me'n vaig anar de Bigastro, no suposava que m'enyoraria a tanta gent que vaig arribar a tindre com a meua. La dificultat del viure meu d'aquells moments va fer que m'apartara bastant, per més que l'actualitat del centre la seguisc encara i els escrits i les imatges dels mestres Mateo Marco i Joaquín Marín les podreu veure en dansa quotidianament al meu facebook. I hi ha els meus directors tan respectats, i els amics del departament... I cada vegada que contacte amb el millor dels conserges, Mariano, se'm fa clar el dia... Però no ens avisaren de la mort de Paco Ruiz, succeïda quan estava jubilant-se... Varem saber-ne a través d'alguns alumnes dels que acabaren convertint-se en amics... No vaig escriure res, no tenia forces. Però hui sí que puc, i ho faig de manera alegre i feliç. Senyor Miguel Hernàndez, no se'ns ofenga, que el nostre institut ara du el nom d'una persona honrada i bona, fill d'un poble que se'n sentirà orgullós, com ho estic jo ara mateix.

Quan torne a l'institut, que tornaré, ho faré admirat... IES Paco Ruiz. Em sona tan bé... I m'afegiré a l'alegria dels qui amb mi s'alegraran de poder dir que jo vaig conéixer, i treballar, amb Paco Ruiz... 



"Sergi, yo cuando llego a casa, unos calamarcicos, unas clochinas, la cervecica...Y despúes a comer, que hay que vivir la vida."