.


.

.

c

c

.

"Oh germanes dels deus mireu com plora/ miques de pa beneit... Calces de fum
eroles de sagrat per a qui adora/ ment i cor gas mal vat put a ferum.

I ara mengem a doll el fruit carnal/ A valer prestarem cànters d'absoltes
Time a l'incaut el temps que fa veral/ tota mentida estral per moltes voltes
que amb la vida darem mostral cabal/ Lis tic florit en llaor d'en Carnestoltes.".

Dijous de Comares. Sonets de com la nit s'ama(r)ga. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

.

.
.
.

JA HA ARRIBAT LA VELLA QUARESMA

JA HA ARRIBAT LA VELLA QUARESMA

dissabte, 8 de febrer de 2020

Caixes destrempades...



Essència festiva? Segurament sí...






Ontinyent, a dissabte huit de febrer de 2020.


Seria un complet il·lús si, a l'hora de viure l'acte primer de les Festes de Bocairent, la Retreta de les Caixes, em dedicara a desencaixar passats que, sense dubte, em cal considerar millors. Està clar que l'ahir ja no hi és i el demà ja vindrà, i que és l'ara l'única cosa que ens val, i ens desempara, perquè no m'agrada l'ara que em toca viure... Per què acudisc puntual com sempre? Perquè perdut qualsevol pretext adolescent que em fera enamorar-me i arroïnada per desídia la bellesa protocol·lària de l'històric acte, m'ha quedat un pòsit d'esperança, d'a veure si aquest any... I no. Si no fos per les interessantíssimes converses que vas fent amb gent que en veritat t'estimes i vas trobant-te, i el que queda d'un ambient que era de plaça a cormull i crit veritable... Jo, com si tingués una certa obligació moral amb un escenari que em venç sobremanera, perquè me'l crec de tant estimar-me'l. Per la meua forma arcana d'entendre aquests actes que eren tan bàsics... 



Hòstia, pilotes! Què en són de bones! M'encanten!


Tots canviem i tot canvia, i la roda pel pedregal del deixar que facen sense saber massa els perquès, s'ha entortit de tal manera que ni tant sols jo em reconec en una plaça que ara és nova i ja s'ha afonat en les andrones. Com t'ho explicaria perquè m'entengues... Sí. Les elevacions aquestes que han posat al voltant de la font perquè no me l'envaisquen els cotxes de la quotidianitat abassegadora. És clar que no els veus i pots acabar al terra partint-te el rostre en passar de mala manera... Però el xiquet que davant meu hi va caure tres vegades, no serà que era perquè estava jugant i els pares, que passaven d'ell de manera exemplar del que és l'ahui, només van saber veure i exclamar quan se'l veien al terra i potser cridaven més per prejudici? I aquells que hi passen mirant el davant amb la cara alta, no cauran per tropessar-hi, però com podrien caure si hi hagués un toll de pluja, un llambordí eixit de mare o anaren encara fent com fan de caminar mirant-se al mòbil? Tot, tot és tan relatiu... Així em sent jo quan, càmera en mà, em repetisc, què és el que em falta a mi per fotografiar d'aquesta plaça, d'aquesta festa...



Açò sí que és encara veritat...



I així em distrec amb els fanalets que la meua càmera, envellida a forçades, ja no sap nitidetjar. I amb les mantes que la tradició ha mantingut vives per a la nostra sort. I seguisc xerrant amb uns i altres, més aviat escoltant, que és el que m'agrada de veritat... I veient com passa un senyor vestit de sense ser-ho, perquè els no poden ser com ell és i, per tant, ell no ho és tampoc; primer de filosofies barístiques... I mirant com les noves tecnologies magnifiquen a la plaça en pantallada milers d'incompliments de la llei de protecció de dades tot desvetllant —i descafeïnant— el misteri... 



Pa què tant?


Amb què vols que em distrega fins que el senyor Sergent Major no comence el seu particularíssim recitat de les companyies pseudo-paramilitars presents que, al seu crit poderós, més pel sentit del què estem fent i la corresponent disciplina que s'hi respira en acte formal de protocol, que no per la veu del cavaller que, venerable per l'anyada i pel tacte, recita el llistat... 



I és així, senyores, com s'acaba la màgia. Televisant-la...


Recontracollons pandereta! Estem parlant del crit a lloar al patró de la Vila Reial per part dels joves que ens la defenen tot defenent el regne quan se'ls crida! Heus ací que es crida al valor! A la lleialtat dels que s'han compromés a dur avant l'homenatge com feien els pares, com els nets hem oblidat... Llistat de la compra: estan aquestos, que redoble la caixa i passem a la secció de begudes... Com puc estimar-me una èpica desbravada, jo? Doncs me l'estime, perquè és aquest l'ahui que hem esdevingut i és així com s'interpreta, mai millor dit, un passat reinventat a conveniència de l'exacta mesura de la ignorància de cadascú. I la primera, la meua.



Un entre tants...



És el primer any que no m'abelleix tirar a córrer per veure el castell de focs. Preferisc quedar-me vora el castell fester més bonic que conec, conversant amb el senyor Alcaide i amb l'anterior Jurat en Cap de la Vila Reia, amantat com toca. No hi ha res millor que escoltar per aprendre.



Potser un dels moments més bells...



Seguisc estimant-me massa i tot aquest poble i aquesta gent, per més que aquells d'allí, els veus, em miren com si jo fos... Segurament és perquè no calle que preferisc seguir tocant la festa arran dels carrers estrets que no a través del postureig que a tots domina. Potser el que em cal és seguir callat quan hi sóc de cos present, parant l'orella, per acabar d'entendre com hem evolucionat tant en tants pocs anys, en el fet fester aquest que dic no entendre perquè potser si dic la veritat del que entenc, jo mateix ploraria...

Jo vaig conéixer vells temps que aquests nous me'ls enlairen...
Començaré un sonet.


Com es permet al del vídeo fer el que fa el del vídeo?