.


.

.

c

c

.

"e mon pits flach lo passi de Rams canta".

LXII. Ausiàs Marc.

.

.
.
.

Cartell de la Setmana Santa 2020. Photofinish i Can Carrasca - Animafesta. Obra de Juanjo Alcaide García i de Sergi Gómez i Soler

.

.
.
.

diumenge, 16 de febrer de 2020

Anem a l'Illa de Buda amb Quico el Cèlio i companyia?

Resultat d'imatges per a "quico el cèlio viatge a buda"


Ontinyent, a diumenge setze de febrer de 2020.

Fa temps que no m'arribava cap disc nou a les mans, així que tampoc no tenia l'oportunitat d'escriure per ací sobre les músiques que m'agraden... I ves per on, em vaig asabentar fa no res que la colla aquella de riberencs de l'Ebre que es fan passar des de fa vint-i-cinc anys per unió teatricomusical de fet, el Quico el Cèlio, el Noi, el Mut de Ferreries, i tota la cort que darrera d'ells desfila pel món i la història, n'havien tret un...

En condicions normals, un servidor s'hi aboca de cap quan apareix un nou treball de música basada en els cants d'arrel tradicional, i ben interessants em semblen aquells que estiren la "riproposta" dels setanta i huitanta fins a l'actualitat. M'explique per si de cas: aquells que fan obra nova basada en la tradició comarcana. Com feren els d'Al Tall? Efectivament, però en aquest cas amb el teatret afegit a l'espectacle, que si figuren ser..., tantes coses com figuren... I "mera", gràcies per treure en dansa els d'Al Tall, que així em permetràs que l'enunciat em quede més cert i, per cert, saborós. En condicions normals..., però recordes com a la fi d'Al Tall, els darrers anys, s'hi tornaren, com dir-ho sense ofendre..., pastosos? Sí, com si agafaren una via diguem "cultista", més carregada de romanços costosos d'oir i del tot irregulars, acostumats com ens tenien a temes ballables-botables-manifestables... Doncs això mateix em va passar amb els Quicos... A partir de l'obra "Oco!", xe, que no m'hi trobava jo còmode oint... 

Per això, aquest "Viatge a Buda" me l'he pres amb tranquil·litat i certa circumstància... Ben dissenyat el producte... Supose que es tractarà d'un dels tantíssims homenatges que els donen de sopar..., a tal muntanya, a tal ofici, a tal personatge, a tal punt específic del riu Ebre... L'illa de Buda ara... Recordes, Sergi, com et quedares palplantat quan, arribat enfront, en aquell mirífic viatge pel delta, et digueren que l'única manera que podies passar era nadant? Bo, si els Quicos han arribat, i en barqueta, que ens ho conten... Però poc de nou contaran si, mirant-me el llistat de la contraportada, hi repeteixen dos temes, el musical "Lo Faro de Buda" i el fantàstic "Lo Carrilet de la Cava"... Aquella cançó de trenet perdut que va fer que me n'enamorara del tot plegat quiquià en aquell fantàstic concert que va sorprendre'm al Festacarrer d'Ondara de fa tants segles...

En obrir, tire a llegir el llibret, abans que no a oir... "Un viatge a l'illa més gran de Catalunya a través de l'espai, del temps i de cançons. Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries evoquen el poder de la cançó i els valors regeneradors de la cultura rural per millorar la societat". Vaja, com sempre, cançons que remeten a els valors positius de l'ahir perquè puguen, primer entendre'ls i després, aplicar, els millennials... I escolta, que no estan gens malament aquests versos... Entre els seus arrossars i les seues aigües, escorrenties o assecades, treuen collita de text bo... Interessant el "Canta l'illa de Buda" d'Artur Gaià, veurem després si sona com mereix.. Lo Jordi Fusté sembla la Greta Thunberg posada a fer míting en "La mar se fa gran"... "I tots los poders s'han de conjurar/perquè els savis avisen./ El nostre progrés no té cap futur/ si a la terra ferim"... Ui, i ací un nou tema gaià-fustèric que es llig interessant, "No hi ha cap temps com lo meu temps", de nou una reflexió —que sembla que hui tothom s'ofegue amb el got d'aigua per l'ahir que se'n va, l'ara que no aprofitem, i el demà entelèquia, quan tot és vida— , i parlant des del passat com si fos el present... I no me n'adone, després ho pagaré...



"Ahir és ahir, demà és demà.
Tot lo que tinc és un present.
Què va passar? Què passarà?
No hi ha cap temps com lo meu temps".

Sort que dóna un camí de solució...

"Alguna cosa
no funciona bé
si no hem aprés
lo que hem vingut a fer.
La vida és tot allò
qe se mon va
mentre esperem
què passarà demà".

Au, Sergi, aplica't la pràctica, que la teoria resta clara...

Xe, una cançó de Josep Bo, "Dies de festa"... He, he, he... Em recorda aquella "Cançó d'enramada" festiva que tant m'agrada oir, que fins i tot els la pose als alumnes de Batxillerat en parlar de dialectologia... "Gegant de ferro", altre homenatge de Josep Bo, i s'acabarà amb una "Festa a l'Illa" que sona a final coral i tal..., i amb antic veïnat de Buda!, i de ben segur que inclourà teatret del seu, la cosa promet, malgrat la insistència...

"Volem recordar el passat
perquè esperem un futur
de música i de cançons,
aigua fresca i aire pur".

I qui no...

Val, pose el disc... I es produeix el curtcircuit...

Resultat d'imatges per a "quico el cèlio viatge a buda"


Però d'on s'han tret aquesta formalitat en el cant, tal modulació en la veu...? On han deixat la instrumentació tradicional...? Aquest destrellatat "Lo Txacarracatxac" primer no sóna als Quicos però els són, i tant que els són, els Quicos... I em costa per uns moments acabar de lligar caps... Clar!, el passat, el present... Aquests han reconstruït visualment el Far de Buda i se n'han pujat a ballar el xarleston... 
Com si foren una orquestreta de fa cent anys, dels feliços anys vint (per què em seguisques, com va fer Lluís Llach amb el tema "La Lira" del disc "Porrera"...), però en tot... I collinsos si sona bé l'acordió! I com d'elegant s'entona el contrabaix! I quin treball magnífic de piano! Com s'han mudat, aquesta gent, per reinventar-se... Si tot el disc és així, anem a xalar, que dirien ells, cosa bona... Quan arribem al "Carrilet", la cosa serà grandiosa... I no m'equivoque gens, monumental... 






El joc el veig tan atractiu que pense que entrarà ràpid... Però m'equivoque de nou. Això serà a partir del xarleston, efectivament, de "No hi ha cap temps com lo meu temps"; abans provaran dos temes rars per a ells, tot un atreviment vocal que explica perfectament com de bons músics són aquesta gent, i intel·ligents. No els podrem assenyalar com a repetitius i casposos amb tan bon treball com ens ofereixen... No trobe aquella pastositat, que deia, per cap lloc. Se l'haurà endut l'aigua del riu a l'alta mar... Ai, "Dies de festa".. Em pilla distret aquest començament acordeònic i per un moment em sembla que qui va a començar a cantar és l'amic Paco Muñoz... Quina gràcia!, això vol dir molt i massa del tema, que acaba sent el que promet, una gran celebració, de les cançons, ho veig vindre, que quedaran pel repertori futur. I com de bé li queda la "Jota mora"?



Com és de bona aquesta aquesta gent...

Res, que ben content estic del fet que l'aigua haja tornat al seu cabal i baixe de nou abundosa i rica per afegir més solatge a l'obra quiquística i fer-nos conéixer l'última de les terres que diuen riu al riu i mar a la mar, allí on s'hi mesclen...

"Viu lo present en xalera/
que del futur, res se'n sap./
La vida és allò que et passa/
mentre esperes un uatsap".