.


.

.

c

c

.

"Oh germanes dels deus mireu com plora/ miques de pa beneit... Calces de fum
eroles de sagrat per a qui adora/ ment i cor gas mal vat put a ferum.

I ara mengem a doll el fruit carnal/ A valer prestarem cànters d'absoltes
Time a l'incaut el temps que fa veral/ tota mentida estral per moltes voltes
que amb la vida darem mostral cabal/ Lis tic florit en llaor d'en Carnestoltes.".

Dijous de Comares. Sonets de com la nit s'ama(r)ga. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

.

.
.
.

JA HA ARRIBAT LA VELLA QUARESMA

JA HA ARRIBAT LA VELLA QUARESMA

diumenge, 9 de febrer de 2020

A una Entrada de Bocairent que, sense esperar-ho, acaba sent històrica...!

No arribe, perquè la càmera no vol moure, a fer la foto de rigor al Sergent Major
que es retira. Quan es posa en marxa, Esteve me la furta, tira a córrer i la fa ell.
Així que l'autoria és d'ell, he, he, he...


Ontinyent, a diumenge nou de febrer de 2020.

Tot un matí per poder preparar un escrit amb imatges en condicions... Cada vegada costa més treballar amb açò dels blogs quan hi ha tanta cosa per mostrar perquè quede com a recordança... Però ací estem i gràcies per la paciència d'esperar adés i ara llegir. Una festera mora es dirigia a mi anit i em deia un "gràcies per vindre" que em sorprengué... No, al contrari, gràcies a vosaltres per existir i voler oferir un espectacle tan variat i divers com antològic de tot allò que anem parlant els qui ens estimem els Moros i Cristians, la nostra manera més esplèndida de fer festa major...





Jo, entre que vaig arribar justet i totes les coses divertides que van anar passant-me durant la vesprada... Vaig gojar de valent. Feia molt de temps que desitjava veure una Entrada com aquesta i per tantes circumstàncies..., contingut, referencialitat, espectacle, musicalitat, fantasia, historicisme i organització... Sí, no t'extranyes, organització... Venim d'anys foscos pel que fa a treure l'aigua clara de l'espectacle. Si la tradició i la intencionalitat oblidada han donat pas a la gran passarel·la de posturejos remesclats amb allò que entenem per "costum" i que es defineix com espectacle públic, era demencial no poder observar un bon nombre d'esquadres i ballets per la quantitat de públic que molesta en passar per llocs tan estrets mentre els organitzadors, got en mà, encara feien burla de qui s'acostava a dir-los què. Enguany hem observat cert rigor que supose que haurà pesat, sobretot a qui no transigirà en fer el què li rote que el carrer és de tots, però l'espectacle és de qui l'organitza i, sobretot de qui el paga i vol lluir-lo. Només va caldre cridar l'atenció a algun que altre fotògraf acreditat que això de "no molestar el públic" no sabia llegir-ho, fins que li ho expliques. Així dona gust seure i suportar un fred que no era intens, però que en allargar-se l'acte, pegava fort... Si els darrers anys déiem que l'Entrada s'estava ontinyentitzant de mala manera quan Ontinyent començava a entrar en raó, igual és que s'està seguint per aquesta senda de pensar en l'espectador i la seua relació voyeurista amb el fester que passa per deixar-se veure, tu ja m'entens... Que no siga flor d'un dia i no s'encanten. Sense trencons, hauria estalviat com a mínim tres quarts, la desfilada...





Per fer-ho curt, compile tot allò que va arribar a complaure'm. Vaig trobar interessant l'esforç maquillístic, que sembla que està innovant-se a més no poder per mantenir-se atractiu. Dels vestuaris, com sempre, hi ha d'haver de tot, com amb la música... Vàrem arribar al cas d'una marxa que em va costar d'entendre perquè tan mal sonava; tenia els pares del compositor a la vora i els vaig dir quina era de les del seu fill i no la van saber identificar..., sort (o no), que la banda de darrere repetia peça i la duia amb major dignitat... Que eixa és una altra, encara seguim amb la cosa de les repeticions. Vaig acabar de "Ropería Ximo" i d'"Abenserraig" fins a més amunt del pirri que no tinc. Anem de banda a banda... Igual et mors del goig veient passar el capità Mosqueter amb un "Tabal i saragüells" que rebenta el carrer com al·lucines amb la música dels Menestrils d'Ontinyent en directe (lloat sia Déu), com no saps com fugir del desastre sonor del radiocasset Moro Marí, que ni tapant-te les orelles i resant perquè passe ràpid el calze aquest, el tràngol... Però això són figues d'un altre paner, que a mi, el que va alegrar-me la vesprada va ser la cosa de la representativitat...



Seriós com ell sol, Vicent...



La Festa de Bocairent pateix/goja d'una dicotomia (més) que jo trobe d'allò més interessant. Entre el veïnat hi ha l'orgull d'origen i lleialtat a unes formes, a una "tradició". Que si les Festes bocairentines són les més autèntiques per diferents i arrelades al costumari i tal. I així t'ho arriben a vendre, convençuts i de bona fe... La sorpresa que s'endurien si baixaren del campanar o deixaren de fer voltes al melic de la plaça de bous i es dedicaren a observar altres pobles, altres entrades... Trobarien els mateixos vestits especials, les mateixes marxes, la mateixa manera de fer...




Ells mateixos són els primers en saltar-se a la torera l'altra banda de la dicotomia... Vinga a dur vestits d'estil villener o socarrat de Cocentaina que poc tenen a veure amb la pròpia tradició, la pròpia representativitat de filada. I igual et trobes Espanyoletos barrocs vestits de Templer com vestits més de pirata que no de Mosqueter. És clar que cadascú fa el que li rota i jo tot ho aplaudisc perquè m'encanta mirar i poques coses hi ha que no em complaguen de l'esforç fester que mai no agraïm prou. Però m'agrada saber el què mire, i després xarrar i discutir allò que mire. El fer per fer no em complau i quan després em ve algun dels que s'han vestit de ves a saber quin producte imaginatiu dels dissenyadors (grecs hòplites i arbres de Nadal mig bequeteros contestans) i em diu que si la tradició és el què defineix la festa bocairentina.



La vida del percussionista dona per a tant...



Què queda d'eixa tradició a més dels vestits oficials de les filades, l'estructura de desfilada (gastadors oficials i piquets amb major o menor costum de variacions, representació d'alferes i de capità)?
D'entre un cúmul de lluentons que ja em són més propis de qualsevol poble de l'Horta valenciana que només fa festa des de la segona restauració borbònica, fa quaranta anys i perquè els ajuntaments de l'anell roig de València importaren les entrades, i només les entrades, per acabar amb el fatxerio de les Falles, la Setmana Santa i el Corpus... Si nosaltres presumim de ser l'arrel i el rovell de l'ou fester, com poder no potenciar el potencial historicista?





I com no, l'orgull de son tio!, el meu nebot Abel pegant-li fort, tot seriós...




I de sobte, des de la Mare Mariola, ens arriba l'avís de la Primavera que ja ve...










Xe com hem eixit en la foto... I jo que no bec mai per l'àcid úric... He, he, he.. Ho tornàrem a recordar, Albert i jo, aquella vegada que vam anar els dos a la tribuna, convidats, i passa el capità dels Zuavos imitant el carlista Cabrera, amb les esquadres de Nord-americans amb músiques de la Guerra Civil americana i les banderes dels primers estats de la Unió, amb les tropes republicanes franceses d'Algèria i els soldats del Vaticà... Tots callats no sabent on ficar-se i nosaltres dos plantats, soltant bravos i trencant-nos les mans d'aplaudir... No ha hagut mostra historicista millor a Bocairent. No ha existit moment més extranyament catàrtic (perquè el pillaren quatre) en què la Festa i la seua pròpia història es mesclaren millor... Acostumats al tot cap i al tira cap avant que tot s'hi val, que els Suavos explicaren el seu propi univers era del tot desacostumat... I potser és justament eixa la força que Bocairent, i només Bocairent i cap altre, pot aprofitar per fer-se singular sense trair-se i provant a ser en ella el si mateix que presumeix.







Per això, quan vaig veure la representació gavatxa desfilar atacats per roders contrabandistes, vaig començar a flipar (el dia que els contrabandistes descobrisquen els roders valencians, van a flipar, i nosaltres, espectadors, també).

No sabia jo el que ens esperava després...




Aux armes, cittoyens... Espai i no xafons...




Tu vas a Bocairent. Posa't una bona pellissa...








"Canta, oh Musa, la còl·lera del Pelida Aqueiles; funesta, que causà infinits mals
als aqueus i precipità a l'Hades moltes ànimes valeroses d'herois".



Arriba el moment del lluïment capitanístic del Terç de Suavos, i et trobes una representació dels Terços vells (origen, ves per on, dels Espanyoletos, dels Granaders i dels Mosqueters com a mínim). Una mínima representació però valentament efectiva que sorprén tothom, quan açò caldria que fos un dels senyals d'identitat dels morocristians de Bocairent. Senyores i senyors, que és aquest tipus d'exèrcit el qui conformaven els quintos bocairentins en temps del vell Regne de València. Robes com aquestes, acompanyats de tabaleria i pífans i altres instruments, eren les que usava Bocairent com a Vila Reial quan era requerit a la vertadera batalla. Més o menys així vestia l'exèrcit de Bocairent quan li tocà acudir junt al d'Alcoi i tants altres a la batalla del Cavall Verd, a la Marina, a matar-me els pobres moriscos que volien seguir abraçats a la pròpia terra; a defendre dels pirates barbarescos les llunyanes costes; a taponar incursions castellanes... 






I encara darrere, saltant algun segle (cosa gens incongruent en la festa més incongruent que hem creat els mariolencs), una esquadra totalment sorprenent... Les forces vives del temps carlista que entren al poble, extranyament remesclades... (si un garibaldí s'havera trobat la creu de borgonya en una bandera, l'hagués fet a draps...). Xe tu, si són els Garibaldinos de Saix...!







Bo... Un servidor es fa creus i no té prou mans per aplaudir i fotografiar a un temps... Tu saps el que representa històricament que els Garibaldinos de Saix, els únics que queden (els hi havia a Cocentaina, Alcoi, Llutxent...) desfilen a Bocairent i dins el Terç de Suavos...?????  No em va impressionar res veure'm baixar corrent a l'amic Albert, per abraçar-me i dir-me si era conscient del què havia vist mentre jo assentia emotiu i, al nostre costat, arribaven a la conclusió certa que aquests friquis de la festa no estem gens bé del cap... 





Ei, i tant, que jo sóc dels qui no pot veure la Mahoma sense emocionar-se... 

Em va tocar explicar per enèssima vegada allò que tant he publicat... Els Moros i Cristians són carlins, no medievals (això és un invent pràctic alcoià de fa només 100 anys). I les comparses es muntaven a conveniència política del moment. Els bons eren cristians i els dolents només "Moros", i prou. En els pobles més conservadors —Bocairent—, els festers més absolutistes, alarmats per les notícies que el papa de Roma perdia els Estats Pontificis amb la unificiació italiana del rei Vittorio Emmanuele i el general Garibaldi, fundaven el "Tercio de Zuavos del Papa", què s'han cregut els unificadors aquests... Mentrestant, en els pobles més progressistes —Saix—, els liberalots més liberals, espantats per la ressistència del papa, creaven els "Garibaldinos", amb la bandera tricolor vinguda de la Revolució francesa, i au, sempre avant i amunt...!

Que els dos móns vells, les dues velles companyies de dos pobles que comparteixen patró, amb tota la política soterrada allà vora el Sant Crist, i amb la vivència plena del goig que és la festa..., i a la primera que han pogut, hagen volgut desfilar junts. Uf! El gest m'ha deixat tocat de veritat, admiradíssim... 

Desseguida em vingueren al cap uns versos de la millor Ambaixada morocristiana que conec, la del meu poble i no és broma: "recordando el valor de nuestros padres/ unos somos cristianos, otros moros/ y todos en quererte ¡oh patria! Iguales".




Després, i després de discutir amb mi mateix els termes condicionals de la paraula "pàtria", ja qualsevol cosa és res, emotivament... Excepte el pas majestuós de l'estimadíssima Mahoma (que la tinc, aquesta mateixa, en el Betlem i tot...).







I són els moros els qui porten el fred...









I ací, una foto del meu fillol... Com que no ens veiem més que d'Entrada en Entrada...




Sort que amb les mantes, fem miracles..., com ara quedar-nos al final!



Com no aplaudir els estimats panaders... Un servidor s'aprecia sincerament totes les comparses bocairentines, però clar, amb els Moros Marins he treballat moltíssim, i tinc predil·lecció pels Suavos per la seua història i els Mosqueters per la llegenda... No és cap secret això!





Així que fins el final, feliç per haver viscut, malaltós i tot, una entrada històriaca finalment, de converses, salutacions, molta alegria i, sobretot, esperança en què tot no està perdut encara en el món del postureig i la festa feta negoci; i que Bocairent només juga amb les modernitats perquè sap bé que l'han feta sobre penya. L'arbre més s'enfila quan més endins pot arrelar...

Les últimes fotos són de la meua càmara, que morí en plena Entrada en acte de servei.