.


.

.

c

c

.

"Oh germanes dels deus mireu com plora/ miques de pa beneit... Calces de fum
eroles de sagrat per a qui adora/ ment i cor gas mal vat put a ferum.

I ara mengem a doll el fruit carnal/ A valer prestarem cànters d'absoltes
Time a l'incaut el temps que fa veral/ tota mentida estral per moltes voltes
que amb la vida darem mostral cabal/ Lis tic florit en llaor d'en Carnestoltes.".

Dijous de Comares. Sonets de com la nit s'ama(r)ga. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

.

.
.
.

JA HA ARRIBAT LA VELLA QUARESMA

JA HA ARRIBAT LA VELLA QUARESMA

dissabte, 25 de gener de 2020

A Real hi ha un carrer que du el nom d'un home bo... A l'homenatge tan sentit que ha rebut Paco Muñoz







Ontinyent, a vint-i-cinc de gener de 2020.


Bo, Paco, agafa't dels matxos que és hora de fer la crònica inesperada. Tant com inesperat ens ha estat tot... I això és bo també. El pare Lluís Galiana deia allò de "Lo que s'haja de fer, prompte", i jo no vull aplicar ara la parèmia a cap dels patiments de la vida. En absolut. Depressa significa també, com ara mateix, sorpresa, molta alegria concentrada i un plàcid veure's envoltat d'un sensefí d'estimes, fins i tot d'aquelles inesperades... Començarem brindant amb herberet de Mariola, que és com sabem fer les coses nosaltres...





Un dels meus trets personals, bé que ho saps, és la meua capacitat d'emocionar-me amb les emocions dels més propers. Quan un amic pateix, el meu patiment és ben visible, i cert. Quan un amic viu alguna mena de triomf personal, sóc el primer en alegrar-me i necessite fer-ho públic, no la meua evident alegria, sinó eixe èxit que, com a amic o familiar o col·lega fins i tot, només caldria que em tocara de rampaina emotiva. No, jo faig festa... I tota una gràcia, per cert, la teua sornegueria no volent deixar clar en què consistia eixe homenatge que se't feia... Si haveres dit que a Real se't dedicava un carrer, quan haguera pogut alçar-me de la cadira per l'estupor, hauria anat a carregar la campana al cotxe perquè t'acompanyara en el moment de la descoberta. Ausades la campanada... 
T'ho dic això de l'emoció perquè m'acabes d'entendre els llagrimots que veieres que em queien quan vas estirar de la corda que subjectava el cobertor amb l'escut de Real per descobrir la placa ceràmica del "Carrer Paco Muñoz". Tu vares riure, que si t'encantes encara caus i tot!, però de ben segur, ho sé, no només vas veure els meus ulls plens de felicitat per tu. Allí érem molts els emocionats...




I quin riure... Arribem junts a la porta de ta casa el teu cosí Juan Ortega, la senyora Josepa Blasco i un servidor. Cridem i no responeu malgrat el brogit que s'escolta de fora... Pepa Blasco diu que igual és que està la tele... Jo, partint-me del riure dic que vaig a tocar el collons i comence a prémer el timbre com si no hi hagués un demà... Obre l'ama de la casa... Efectivament, allí està À Punt fent reportatge...

I entre l'herberet de la Pikolineta, el fred que fa, com va entrant i eixint la gent i les tantes mostres d'alegria, ens apleguem un bon nombre d'amics, familiars, polítics i veïns per fer festa a un bon sant. Arriba la gent de la banda de música i res, que fem per començar, que al pas de Paco, igual se'ls acaba el repertori i encara arribem a l'hora de l'Ave...




I la cercavila fa via cap a l'església, per passar per davant i seguir fins el carrer a què Paco donarà nom, ben a prop d'aquest carrer Major preciós... I al principi de tot, és Josepa Blasco qui agafa del braç a l'homenot. Quina gran parella d'artistes, xe! Quin privilegi poder-los saber tan propers...




I per més que a Pepa no li agraden els protocols i sempre vulga estar molts passos enrere (o al costat) de Paco, i en els concerts al darrere per copsar millor l'ambient, que diu ella; anit tocava fer costat al marit i presumir-ne... No tots els dies es veu que al teu poble, amb tota la càrrega que poden dur a sobre els mots "teu" i "poble", dediquen un carrer al teu company...




I la comitiva, alegre però carpida pel fred del gener aquest tan humitós, ocupa l'ample del carrer Major... Prompte —Paco no només ho confessa sinó que arriba a recitar uns dels versos— tindrà una cançó pròpia que li farà justícia. Jo ja l'he escoltada (eixa sort tinc...), i em sembla d'allò més hermós que l'home ha escrit... Ara bé, quan la vaig escoltar vaig quedar-me boig..., com se t'ocorre parlar del teu sogre!, Pepa es riu... És que el Tio Varela era molt Tio Varela...





Seguim avant i a poc. La banda fa sonar els pasdobles festers de sempre, i l'ambient rep eixa calidesa del so conegut que desseguida et provoca un somriure, paral·lel al record de moments feliços...




És ben tendre veure avançar Paco i Pepa al capdavant de tanta gent camí d'un moment que quedarà en com un full bonic en la història de Real, però que serà gran i imborrable en la memòria vital dels qui l'haurem viscut. Jo vaig estar-hi. Vaig acompanyar el gran home...




Tot preparat?




Sí, tot preparat!


Arriba la parella protagonista...




Entre Paco i el senyor alcalde, estiren de la veta i fan córrer l'escut realer. Al darrere, per primera vegada davant els nostres ulls, la placa ceràmica que recordarà pel temps el preclar veí...




Al fons del carrer, esclata una traca. És cosa precisa. Què no som valencians, xe?
La banda toca un pasdoble faller i l'olor de la pólvora, que prompte arriba, beneeix l'acte i els qui el presenciem; com toca!



Mentrestant, un Paco que levita per la felicitat, no sap com agrair tant d'amor com rep. I ens fa besades...




Au. El segon carrer en què Paco veu inscrit el seu nom. El primer, i crec que no podria ser d'altra manera, es troba a Montserrat, d'on Paco fou tants anys rector i on la famosa Font de la Llibertat brolla vora les seues paraules fetes ferro. Ara, al poble de la dona, on viu, treballa i passeja... Quin serà el pròxim? Perquè de pròxim, segur que hi haurà... Serà al poblet on va nàixer, València? Serà igual un jardí o una placeta a la seua Mariola, a Cocentaina que tanta il·lusió li faria? Serà un racó bonic del seu estimat Bocairent? Serà algun indret insospitat dels seus adorats Carcaixent, Ontinyent o el Castelló de la Ribera... 



No ho sé, però m'agradarà tornar-lo a acompanyar quan se li dedique un topònim menor amb el seu antropònim major... He, he, he... He assistit a diversos nomenaments de carrers, vies i ponts dedicats a gent admirada sovint present en l'acte. Sempre he aplaudit de cor. Aquesta vegada, però, ha sigut molt diferent. L'homenatjat, a més d'admirat, és persona molt amiga i això m'ha omplert de llagrimots emotius, però també d'orgull net, bé que t'ho acabe d'explicar... Sempre ho dic; no trobaràs persona tan amable, oberta i generosa com ho és aquest senyor. Qualsevol homenatge queda curt. Però aquest, a ell me l'ha omplert, i ben ple, d'agraïment, de confiança, de ganes de seguir fent...




Perquè en quan t'encantes, ja tens el DVD del concert del Principal en dansa (Juanjo Alcaide i un servidor treballem ara mateix en la portada...). I quan arribe el moment, el disc nou. Jo ja tinc clar que serà el millor de la seua carrera... 81 anys i encara pensant en una nova gira... I que ja té data de començament... A Gandia pel mes de maig?






I per fi arriben Mireia i Arturo! Just per a la inauguració... Com està de rebonica la meua cosina, xe! Tothom vol retratar-los, faltaria més... I com de prompte els canviarà a tots la vida, a molt millor, per suposat... I nosaltres tots que puguem vore-ho i compartir-ho!




Però és hora de seguir, que ens esperen xino-xano al Centre de Cultura...




I mentrestant, Paco va parlant-nos d'un tema ben interessant relacionat amb la seua amiga acabada de transpassar, Isabel-Clara Simó... Paco, després ens ho contes... Ara saluda aquelles persones que ixen de casa per abraçar-te i a les que esperen el teu pas pel carrer i t'aplaudeixen...!






I l'acudit del dia (un dels primers). Mira amb quin carrer fa cruïlla i cantó el nou de Paco Muñoz...



 Hem arribat per fi... Tant Paco com jo ens hem emocionat en ser que la banda ha tocat el "Paquito el Chocolatero". Ara ja estem tots...



Van succeint-se les benvingudes, les abraçades, i poc a poc, anem omplint el recinte...













Eixe és el famós guardó que rebrà Paco. A primera vista m'ha semblat un llaurador a punt d'estacar l'aixada al terra, però no, que es tracta d'un dolçainer... Alguna cosa em diu que ens farem amics ell i jo...



I encara arriba l'Apa, i entrarà prompte Enric Murillo, i Paco es veurà feliç envoltat de tanta gent feliç per ell...






I comença Pep Botifarra l'acte, tot recordant les tantes terres que Paco ha vist, i cantat...




És l'hora dels discursos polítics i les lectures d'actes...





I com que Paco no pot accedir a l'escenari, són dos xicots del poble, ben esforçats, els qui li fan entrega física del guardó...







I ací, el discurs d'acceptació del premi...









I a partir d'ací, el final, que no pot ser més que un gloriós cant del "Serra de Mariola", i el rastre de congratulacions... La de gent que s'hi apropa per compartir el goig...





A mi, m'enamoren les abraçades que rep... Fondes!





I tant que hi són ben presents les persones bàsiques en la vida munyossiana..





Molts som els qui per mestre el tenim...



Fins i tot un servidor apareix en la foto...



Perquè a més, m'ha tocat fer — com era previsible— de sota de bastos, carrejant l'amic dolçainer... La primera parada, el convit amb què se'ns obsequia. Sublim...!



Jo, entre mos i got, vaig fent de les meues...







A poc a poc, el local va buidant-se, i aquesta vegada no quedem els últims... Anem cap a fora... Prompte ens retrobarem tots, quan arribe la Dana més rebonica (i ens piquem l'ullet els uns als altres, que l'hem de fer gran i ben prompte...). De moment, agafem el guardó i fem via cap el carrer Major...




 Les fotos de l'after, ja les publicaran Rodri i Chaqués si volen... Un servidor acabà fent processó i entrant la nova relíquia a casa improvisant ja no sé si eren uns gojos o una aurora... Només contaré que a les tantes, encara estàvem de conversa, canviant un món que ens desagrada i pel qual tenim solucions i tot, al bar de la plaça al voltant d'un reconfortant calentet... I Paco, encara tard i tot, vinga a atendre felicitacions (ací, parlava amb Juanjo Alcaide, d'ací l'amplitud del somriure). Al davant, un dolçainer alça al sostre l'instrument per acabar d'anunciar que ha estat un dia potent que no passarà desapercebut. perquè en som molts els testimonis de tant homenatge senzill... 

Veure a Paco tan ample, tant ell, és el millor dels abraços que podem fer-li els qui ens l'estimem...