.


.

.

c

c

.

.

.

"Cantem germans, cantem,
a Maria, nostra mare, sense treva festegem.
Demanem-li sempre empar
pel nostre poble d'Ontinyent".

Himne antic de la Puríssima Concepció d'Ontinyent.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.Entra ací per a veure la col·lecció completa

.

.

dijous, 28 de novembre de 2019

Segons jo mateix, com mostrem la Festa a la Vall...







Ontinyent, a dijous vint-i-huit de novembre de 2019.

Tal i com vaig avisar, no tardaria massa a publicar la meua participació primera en la taula redona que el passat divendres vint-i-dos de novembre celebràrem al saló plenari de Quatretonda per clausurar les jornades "Patrimoni ociós" convocades per l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida per analitzar l'estat del nostre patrimoni immaterial festiu. Pau Benavent, Matilde Alcaraz i jo mateix, parlàrem del com mostrem la festa en una sessió que acabà sent molt completa i, sobretot, divertida, en què no escatimarem argumentacions que arribaren a sorprendre.

Un servidor, aclarides les formalitats amb el president de l'IEVA, vaig preparar-me bastant l'acte, i vaig començar-lo amb un resum del què havien estat les jornades per passar a fer un repàs molt ràpid i provocador a l'això del com mostrem la festa i que acabà amb la presentació dels altres dos ponents. 

Ací està el text. I l'he volgut encapçalar amb una fotografia, excel·lent, de l'amic Daniel Alfonso que exemplifica com cap altra que això de la turistificació ha arribat ja a la Vall d'Albaida. Dis-li turistificació, falta de respecte o com vulgues... Amb tanta imatge com hom vol treure, ara que tothom té càmera a la butxaca i s'hi sent periodista, difícil és veure ben vista la processó de Bellús...



::::::::::


Senyores i senyors, siguen vostés benvinguts i benvingudes a aquesta Sala de Plens de l’Ajuntament de Quatretonda, que esdevé un marc ben interessant per tal d’acollir la darrera de les jornades que, sota el títol “Patrimoni ociós”, ha preparat l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida en els darrers mesos tardorals. La reflexió continuada que es proposava sobre un fet tan múltiple com és la Festa, a tall de riquesa immaterial comarcana, ha recorregut Agullent, Ontinyent, Bèlgida, Bocairent i la Pobla del Duc per arribar hui a Quatretonda, on celebrem amb aquesta singular taula redona, la clausura d’aquesta sèrie d’exposició de teories, motivacions i experiències que, ves per on, hem volgut centrar, per centrar-ho sobre algun dels tants motius festers possibles, en les Festes relacionades amb el Foc i en la sociologia que explica un fenomen social, el de la “Festa”  capaç al seu temps de crear societat.

Potser ens podíem haver cremat en afrontar el tema del Foc i voler abastar-lo del tot. No ha estat així per sort. Potser ens ha faltat aportar-ne una visió de conjunt, i cal anotar-ho. Hem preferit, però, un apropament tangencial i selectiu, primant l’explicació a tall d’exemple, d’un seguit d’experiències festives múltiples basades en la “tradició”, la recuperació o la invenció. Així, s’ha parlat de la cordà de canyes de les festes morocristianes de Bocairent, de les Falles de la Nit de les Fogueretes d’Agullent i les disparades de coets de luxe en les processons, amb el cas de Bellús com a representació dels tants altres com tenim a la Vall. No hem volgut obviar la vessant cultural/empresarial de les tant exitosos obradors pirotècnics valldalbaidins ni la flamerada que suposaren els correfocs apareguts en les darreres dècades, tot exemple de festa importada i acceptada plenament com a falsa històrica nostra en seguir les pautes que la modernitat exigia i que a més d’arrossegar una recuperació de formes tradicionals, com ara la pirotècnia de lluïment i les músiques d’arrel, en anar en paral·lel, ha retratat una societat que en allò cultural passava del voluntarisme al negoci  i que entrà en declivi amb les noves exigències de seguretat emanades des del poder. Aqueixa mateixa seguretat que serveix d’escut a l’administració de torn per treure’s l’espart de l’ala en polèmiques com ara la tan interessant i actual de l’ús de la pólvora en les festes de Moros i Cristians. No volguérem esquivar gens el tema i el tractàrem en una concorreguda Taula Redona celebrada a Bocairent, que si bé fou descafeïnada en contingut, serví per actualitzar l’estat de la mogudíssima qüestió.

Perquè vulguem o no, parlar de festa pot dur i du a polèmica en ser la festa, justament, la millor vàlvula d’escapament d’una societat. Per més que aquesta societat  es trobe més amansida que en les èpoques de creació del completíssim costumari que ara seguim celebrant de manera seqüenciada, a la conveniència del temps que ens ha tocat viure, tot oblidant allò que esmussa la consciència veïnal i afegint d’allò que està de moda. La festa carnestoltenca de canvi social i transgressió d’on venim, ha acabat sent la del glamur social en la seua representació, i la de l’espectacle més o menys cuidat,  a puntet per ser venut a l’incaut turista que puguem atreure amb unes vistes comercials complementàries i convenients que s’hi sumen al disfrut propi del que és Festa. D’això n'hem parlat també. El professor Josep Martí, reconegut antropòleg, ho feu a la Pobla del Duc des del punt de vista de com la Festa articula ara mateix la vida i moviment de les societats locals, i el professor Gil-Manuel Hernández, sociòleg reconegut, explicà a Ontinyent d’on ve i com s’ha adaptat el fet festiu a les necessitats sociopolítiques d’un ara mateix desbravat en què segueix sent un perill per a tota quotidianitat borreguista i asèptica en tractar-se d’un material més que inflamable, vigilat de massa prop pels poders que encara la temen i, com sempre, proven de treure’n profit d’amagat, amb, per fer algun exemple, declaracions d’interés turístic que, ves per on, no hem volgut abordar perquè igual hauria sigut necessària la participació activa, com a mínim, del cos de bombers... De tan a flor de pell com van aquestes coses festives, que toquen continuadament el voraviu del narcisista xovinisme que s’hi relaciona i solen enfrontar més que no unir... I és que són tantes les coses que no hem vist. I és que hi ha tantes per vore que l’estudi d’eixe Patrimoni de l’oci que hem provat a encetar necessita d’una continuació que puga seguir abastint les formes festives tan distintes que guardem i reproduïm constantment entre les nostres muntanyes. Les senyores i els senyors de l’IEVA bé poden espavil·lar-se si pretenen que aquestes Jornades que ara tanquem siguen llavor d’alguna cosa i no un fruit més qualsevol dels tants arbres que cal tractar.


Hui, estem ací per parlar d’un tema d’allò més interessant. Després de parlar-la, ens dediquem a explicar com mostrem allò parlat. Com concretitzem la Festa i amb quin discurs narratiu l’expliquem i l’emboliquem per vendre-la. I per això comptarem amb dos punts de vista ben interessants, el de Matilde Alcaraz que ens parlarà de les seues experiències de treball audiovisual que ha conreat des de les televisions valencianes i des d’una productora exitosa i, com que també cal trobar espills allunyats de bon fer, el “comunicador” Pau Benavent ens parlarà de la seua experiència de primera mà a la televisió del Nord enllà, TV3, on sembla que s’han fet coses d’interés i amb èxit; ja veurem si nyuguen els gossos amb llonganisses i els miracles que fa el sant de més lluny...


Abans, però, des de l’IEVA, se m’ha demanat que els parle breument d’eixe “Com mostrem la Festa” actualment a la Vall d’Albaida, sent com se suposa que conec alguna cosa del tema i en sóc ben crític. Podria donar per a un treball ben fondo explicar una concreció tan complexa com sempre discutible. Eixe momo que és la Festa es fa present en totes les tantes celebracions que cadascun dels 34 pobles i els seus barris, carrers, partides i pedanies tenen a bé organitzar a través de de l’administració civil, la religió, el veïnat, l’associacionisme cultural i l’interés privat. Puc assegurar-los que és d’allò més difícil poder establir un mínim calendari que els agrupe a tots i que aquest mai no es repetirà d’un any per l’altre. Vaig tindre la immensa sort i la gran desgràcia de prendre’m molta responsabilitat en les primeres deu edicions d’aquella obra que coneixíem com a Calendari de Festes, Costums i Tradicions de la Vall d’Albaida, el Calendari de l’IEVA. Poden creure’m, crear aquell producte sí que era un vertader miracle amb la falta de vertebració congènita de la Vall i la dependència dels personalismes diversos que ens poblen. Era màgic del tot, però, en el moment de la plasmació efectiva de la Festa, veure com, en canvi, cada sector de població sabia perfectament a través del boca-orella del segment festiu que el podia interessar... Allò que cap jove dels nostres pobles ignorava on i a quina hora tocava tal orquestra o DJ i en quin poble. Això sí, no els preguntes el sant en honor del qual es feia el ball! Amb una societat tan variable, amb uns canvis socioeconòmics i de costumari tan enormes com els que hem viscut, qualsevol passat l’hem folcloritzat amb rapidesa i, per tant, l’hem encasellat tot encasellant-nos en capelletes festives d’interés sociològic bàsic i en nínxols culturals sovint enfrontats. Un exemple: veritat que a cada poble, la major part dels qui organitzen una festa, n’organitzen altres més i queda la sensació que sempre som o són els mateixos els qui estan en tots els fandangos? Fer festa arriba a ser per a molts una forma de vida, de socialització, i en aquestes jornades bé ha quedat demostrat.

La Festa valldalbaidina es mostra a cada edició a través del Programa de Festes. Som una comarca editora de torres precioses de marfil incomunicades en forma de programa de festes. Des dels pamflets xicotets a obres que fan riques les empreses papereres, cada festa té la seua i d’ella arriben a viure encara. I en ocasions, en ser l’única edició anual de qualitat feta al poble, esdevé noticiari, almanac, memòria d’activitats i recull sentimental. Una mostra sociològica impagable que sol desvelar l’estuctura exacta de cada població només que t’hi fixes. On el programa dels actes esdevé secundari o terciari davant la necessitat de mostrar, més a l’ara mateix que no a la posteritat, qui mana socialment, qui organitza la festa i qui hi participa, a més de, per suposat, qui la paga. En moltes ocasions tenim la sort que s’acompanya d’articles que superen qualsevol postureig personalista i ens ofereixen retalls d’història, d’etnologia i d’explicació festiva que bé podrien raonar orígens, motivacions i evolucions que contraresten la mitologia creacional i de significat que domina cadascuna de les festes, el que la creència popular interpreta al seu antull i necessitat variable per acabar sent dogma de fe. El fet de la incomunicació global de què parlàvem fa que molts d’aquests esforços creatius i editorials, en no ser coneguts ni compartits a la comarca, eleven aquestes torres metafòriques a taifes independents. No hi ha cap indret que els reculla, no hi ha publicitació ni esforç recollidor. Un esforç de lluïment fugisser. Altra flamerada.

En no disposar de premsa pròpia comarcana, la forana presenta la Festa com a notícia puntual quan s’esdevé, quan s’avisa d’un canvi, quan hi ha variació organitzativa en les festes amb major participació dels pobles grans, i quan ha succeït alguna cosa negativa inesperada o s’arrossega una polèmica interessada. És tot això l’habitual en la premsa escrita editada des de fora de la comarca. Des de dins, cal valorar els números especials que els periòdics ontinyentins han dedicat a les festes internes i dels pobles més propers, molt diferents qualitativament i sempre editats amb voluntat de captar-hi publicitats. Cal destacar, però, aquells tant interessants especials valldalbaidins que editava l’enyorada revista “Crònica” en els anys noranta i dos mil. D’allò res queda, i les televisions d’ací i d’enllà han aprofitat la màgia del vore’ns a nosaltres mateixos, la família i el veïnat interactuant als nostres carrers dins la pantalla per educar-nos en el sentimentalisme i en el morbo del preguntar als càrrecs festers tot just quan han arribat l’apogeu emotiu de la seua representació, i el glamur suposat de presentacions i vetlades. I així, se’ns perpetua l’opinió popular sovint contra l’origen cert gairebé sempre més interessant, quan no se’ns vol promocionar alguna persona per algun motiu extrafestiu... L’anecdotisme i la desinformació que plaguen les retransmissions autonòmiques d’entrades morocristianes són potser l’exemple més sagnant que podem oferir. Per més que també cal avisar que la generalització és perillosa i que per suposat hi ha exemples de qualitat, que no solen quallar...

Les retransmissions a través de les xarxes socials, els “periòdics digitals” quan abandonen el partidisme selectiu que els caracteritza i l’elaboració de reportatges per part d’empreses solvents i amb allò que diguem “coneixement” en un mercat valencià més que difícil, són camins recents que cal deixar evolucionar per veure si poden convertir-se en explicadors convenients i convincents o només atracció d’un turisme cada vegada més famolenc de novetats vestides de “tradicionalisme” i que no mira ni figa ni pèl quan no va amb el seu interès. Són moltes les festes valencianes que estan patint una superexposició que les fa acumular un nombre excessiu de visitants que les desvirtua. I això ja ha arribat a la Vall, a festes on hi ha més fotògrafs i públic amb mòbils que no participants, on ja no pots participar perquè la funcionalitat festiva ha passat a ser interès econòmic de l’hostaleria o on s’ha manipulat descaradament l’atractiu fester a través de la voluntat política en aprofitar partidistament els nomenaments d’interés turístic o cultural, tot beneïnt autèntiques banalitats, absurditats i destrellats festers. I digues les veritats, que et quedaràs sense amistats...

Sense ànim polemitzador, voldria ara detindre’m en el fet més clàssic de la mostra festiva, la seua explicació a través dels “museus”, entre cometes, existents a la Vall.
Cal dir per començar que la Subdirecció General de Patrimoni Cultural i Museus de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, en reconeix només 14. D’aquests 14, només 3 arriben a la categorització de “Museu”, i els altres 11 són considerats Col·leccions museogràfiques permanents.

De les col·leccions reconegudes, són 4 les dedicades a l’etnologia i les tradicions socioculturals i artesanals: el Molí Fariner d’Agullent, la col·lecció de la Tradició Artesanal d’Atzeneta d’Albaida, la d’Etnografia i Costums de la Vall d’Albaida a Benissoda –que podria proporcionar-nos moltes interessants converses-, i la nova instal·lació que explica el Vidre de l’Olleria al Palau dels Marau-Casa Santonja.
Només és reconegut un museu etnològic, i amb bona cosa de prestigi pel treball constant i d’anys que du fet: el Museu Internacional de Titelles d’Albaida. I també és reconegut com a museu sobre la Festa dels Moros i Cristians el de la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia d’Ontinyent. Formalment, no trobem cap altra institució reconeguda. Només una d’elles, l’ontinyentina, tracta directament la Festa pròpia.

Cal, però, afegir un seguit d’iniciatives privades, nascudes d’entitats, col·lectius i persones, que mostren també distints aspectes festers de la comarca. A Bocairent, l’Associació de Festes de Moros i Cristians de sant Blai acull als baixos de la seua seu social un dit “Museu Fester” que rep bona cosa de visites anualment tot aprofitant l’estirada turística bocairentina i la seua localització. Hi ha una col·lecció particular sobre danses a Ontinyent, l’embrió d’una mostra de campanologia a Albaida, i la iniciativa de recollir a l’església d’Alfarrasí materials diversos sobre l’Angelet de la Corda, entre d’altres iniciatives proposades per a un difús futur. I encara podríem incloure de gaidó algunes mostres parroquials amb major o menor contingut com ara les de Bocairent, Sant Rafael d’Ontinyent o Quatretonda.

L’exposició festiva museística queda doncs curta, insuficient i es presenta escassament reglada. Dels museus, només el de les Titelles albaidí i el Museu morocristià d’Ontinyent presenten activitats pròpies paral·leles a la mateixa exposició, i ambdós tenen presència pròpia a les xarxes, deslligada de la promoció turística local. Seria cosa d’interés encara poder aprofundir en el com presentem eixe poc que presentem del patrimoni festiu, etnològic i sociocultural per a futures ampliacions en jornades ociopatrimonials, o ja sociopatrimòniques. L’IEVA mateix podria dir molt, en especial pel que fa al projecte aquell eternament per fer que és el museu de la Vall d’Albaida a Benissoda.

En una comarca on la mescla de costumari atàvic i tradició desangelada i reconvertida, però enarborada com a patrimoni a defendre; on les regidories festives solen estar en mans de qui pot treure rèdit polític i on fins i tot arriba a ser polèmic l’art emanat de la festa, que no poden imaginar-se vostés el ball de concursos i assignacions directes i les polítiqueries que hi ha darrere del món dels cartells de festes a la Vall, mostrar la Festa pot quedar-se en postureig que somriu a qui visita allò que definitivament som i oferim, i poca cosa més. De cara al futur de reforçament econòmic que s’espera de l’amplíssim sector “Festa”que hem anat desenvolupant, esperem que el contingut formal almenys, no davalle a nivells freàtics. No podem ser optimistes atés el que veiem que ha passat amb mediàtiques celebracions properes. Esperem, en haver rascat un poc la crosta de la complacència, haver suggerit més que no emprenyat. I espere també que les intervencions que ara seguiran puguen aportar l’optimisme que mereix aquesta cloenda.