.


.

.

.

.

.

"Voldràs anar-te'n de Fira a Ontinyent? / Fenoll, malva i pensament...
Saluda a algú que encara allí riu,/ que el tenia per amor viu.

Que a més em deu la camisa de lli .Amor de trama i ordim.
Poliol menta i romaní. La llançadora fa son camí.
Sense costures ni cap brodat, Embast ben repuntat.
Si vol tindre'm enamorat".

De Fira a Ontinyent. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 2 de novembre de 2019

Rebentada Fira...



Ontinyent, a dos de novembre de 2019. Dia de les Ànimes.

Arribe a Cocentaina, tot l'any esperant la Fira, i propaganditzar-la tot tenint cura de no usar cap adjectiu no apropiat per tal de no perdre les amistats, quan em trobe amb tantes veritats per dir... 

Bo, supose que és aquesta calor que tot ho enfita. Així que res, armat de paciència, Autan i cremes postpicades, arribe a l'aparcament del Cementeri, com sempre, però més matí encara. Em faig creus de com les barreres "privatitzadores" són cada vegada més a prop de l'entrada. Veurem com acabarà la cosa... 

I faig mal! Perquè la cosa primer cal començar-la i amb bon peu... Poc m'ha faltat per pegar-me-la contra el terra en la baixada pel Sangrador, tan brut i alçat com està després de les darreres pluges. Una neteja sabent que tanta gent passa per aquell lloc...

Però no passa res. En xafar pla vora la font, ja em trobe content... Estem en Fira, per fi...





Matinet a la bona hora... Perquè si no, les condicions d'arribada van empitjorant exponencialment. Ja de matí hi ha qui em comenta de tantes persones com voldrien vindre i no s'atreveixen perquè primer a vore on aparques; segona per les aglomeracions... Jo les tem i per això el matinar. Quan arriben veurem com les sortegem. Per a això, no hi ha Autan que valga...

Sort que les persones que s'ocupen de donar-nos la benvinguda amb l'esmorzar, la veritable i popular inauguració de la Fira, treballen a destall per tindre-ho tot ben parat. 
I a més, en un moment excel·lent, que baten el rècord propi i mitja hora abans de l'apertura, un servidor ja té el seu bon esmorzar a la mà i se'n va a buscar el seu forat vora el llavador per encetar la festa. Que el bon obrer sempre arremulla primer...







 M'admire molt les persones que treballen a la Fira i per la Fira. Oficis sovint durs que ens són necessaris. Ho comente amb la gent que ha vingut de lluny i passarà amb mi el dia... Mireu com és de net el poble; al migdia no podrà estar més brut, i això que està tot ben ple de papereres. A la nit, s'arribarà a nivells d'insuportabilitat... Però demà de bon matí, tot serà encara més net que ahui, i això ho devem a aquella gent que no veus però hi està esforçant-se pel manteniment de l'espai públic quan sobre ell ha esmorzat, dinat i sopat la marabunta...




Saludes els tants periodistes que s'agombolen, siguen moscots i moscotes a la mel del protocol per a uns com treballadors constants que sortegen les guixes protocol·làries per a mi... Ausades el dia que els espera. No els envege en absolut pobretes i pobrets meus...

Jo sóc més d'extasiar-me, ja, amb les belleses lumíniques en esgolar-se entre la natura tardorenca que m'estime i les decoracions festíviques que necessitem per adonar-nos que sí, que la Fira es fa present...





I que ja comencem a caminar-la. Que la llum ja és bona i les paradetes estan obertes....





I cal visitar la casa dels amics que exposen, faltaria més...




I encantar-se en amb els primers joiells comestibles que alegraran la nostra mirada...





I riure amb les modes etíliques que ocupen ja la quotidianitat fent-la l'espai lúdic per excel·lència.





No m'agrada gens la inauguració formal de la Fira, plena de superficialitat absurda, la banalitat politicastra... La Fira, cal que siga del poble i per al poble i bé estaria convidar a tothom a que es sumara a l'esmorzar. Però res, a seguir separant el poble de l'elit directiva, mudadíssima per cert... I està bé que s'hi llija la versió del Privilegi i tal (una altra en cal que no insulte els gais, insistisc), però em resulta forçada la parafernàlia de la que viuen, i fora de lloc la desfilada. Massa periodistes en núvol que eclipsen allò que amb què se'ns provoca: perruques, robes cares, talons incòmodes, polits i polits i polits, i un astronauta enguany al mig d'ells. Diuen que és Ministre. No m'ho crec, que els "Ministres" són tots família meua, i a aquest no l'ubique jo... Això sí, quin goig tindre un astronauta passejant pel carrer. Em diu un amic que l'imaginava amb vestit espacial i fent bots.... No, que va de campanya electoral. Ves molt espai hui, a veure si en girar un cantó et trobes un Toni i t'agafa un infart de la mala impressió!





I en enterar-me que el famós disc que han enregistrat els cantautors socarrats no està a la venda pública sinó que és cosa de l'Ajuntament per a... , m'agafa una mala llet incomensurable. Tan agra que m'aclame a la Mare de Déu del Miracle en el seu 500 aniversari perquè em perdone quan comence a renegar com cal sobre el fet que... (i millor serà que amaguem les meues paraules sota el tupit cobertor que tot ho omple i que a mi..., què vols que et diga, millor que amague el què em sembla el cobertor per sota d'alguna bandera, perquè...).

Conclusió. Sergi, t'han xafat el peu esquerrà les realitats de la Fira. Algun dia caldrà que hi acudisques com a visitant encantat que no rasca ni busca més que a veure quin producte es fira... "Mera", a partir d'ara mateix, vaig a intentar-ho, abans que em facen perdre els nervis amb tanta mediocràcia...





Ai xica, quins aparadors més bonics que preparen les tendes, per tal de mostrar que elles també formen part del joc i que per més que Fira signifique històricament trencar el monopoli comercial del cada dia, els qui ens atenen cada dia també volen el seu tros de l'abellidora coca aquesta...




Les meues felicitacions per l'esforç. M'agraden sempre molt els resultats, però enguany trobe una certa gràcia major. Serà això de la internacionalitat vista amb elements del nostre anar fent...





Acudim al Palau i trobem l'enèssima representació dels bandolers... He, he, he... Pobre Anselmo a ple sol amb la calda que cau ahui i que a mi em té desesperat (tres litres d'aigua fins a l'hora de dinar, si és dinar el què hem fet).


Ens esperem, perquè els amics que venen de lluny tenen el seu disc nou (què no el coneixeu encara? Es diu "Dies com aquells" i és recomanable del tot...) i volen que els el signe...



La cosa s'allarga tant, el neguit és tan fort i la paciència és tan poca (ja l'hem gastada tota i encara no ens n'hem firat més) que marxem sense la signatura...



El temps és com un drac que tot ho devora, especialment els qui té a la vora...



Sergi, Sergi, depressa, fes una foto a aquests xicons. Dalt, la meravella absoluta dels frescos de la Sala Daurada. La joventut, però, capcota sobre el mòbil. És la representació més fideligna que puc trobar de la societat actual.




Tampoc és que siga cosa de quedar-nos trenant espart, que també hi ha espai a la Fira per a la nova tecnologia. Però sempre és més agraït fotografiar allò que ens remet al passat...



Intentem dinar.
"Mera" que hi ha oferta i possibilitats, que curtes es queden, i aglomerades, davant l'allau immens de visitants d'una Fira que, insistisc, morirà d'èxit i de solucions polítiques.




Optem pels food-tracks que han instal·lat a una vora de l'ample carrer Colon quan per la gent i la situació, a l'hora de dinar els caldria tot un estadi de futbol. A més que no podem passar entre ells perquè s'ha establert una muralla perquè els veïns puguen accedir a ses cases, han posat una carpa amb una mena de discoteca que ni deixa passar ni possibilita el pas. Allò és una catàstrofe completa. Veig com per les espentes cau al terra menjar acabat de comprar, hi ha discussions innecessàries i m'angoixe de mala manera. Un xiquet xafa una vomitada i comença a queixar-se amb raó... No sé on m'he ficat, xe! Dine depressa, plantat i veritablement a disgust. Què encara em passen aquestes coses a mi? Hui m'estic comportant com un autèntic neòfit. On està la meua experiència d'anys que estic pagant novatades?

En poder, tirem a fugir i em refugie en el meu cau, que és sempre la plaça de sant Miquel.
I allí, justament, hi ha l'amic Just Sellés, que em ven allò que volia firar-me de totes, la seua nova novel·la "Amira"... Conversa amable i de nou a marxar per descobrir noves bagatel·les lluminoses...




Sort que cada vegada ve gent més recuriosa a la Fira.
No, aquest segur que no és representant de cap poble comarcà convidat per....






I sort que queda el Forn del Carreró (Borruix, faltaria més), on pillar per sopar i esmorzar demà ja a casa. Si els de truita de creilles amb all-i-oli són bons, els cocots de pollastre amb curry, els de ceba i els de formatge caprí treuen el millor de tu mateix en haver-los assaborit com cal...



Així és com es fan les coses, amb dues carabasses...






I va fent-se tard i encara queda espai per a tendreses...







Un servidor va fent camí. I torna a caure en la trampa. No sé què em passa hui... Eixir quan tots eixen? Ausades les cues que anem fent i la desesperació... Espere que, en arribar a casa de tot plegat quede només lluminària... L'aprofitaré per si aquesta nit alguna animeta ve, i m'explica perquè la Fira m'ha sembla enguany tan rebentada...

Encara fa calor...