.


.

.

.

.

.

"Voldràs anar-te'n de Fira a Ontinyent? / Fenoll, malva i pensament...
Saluda a algú que encara allí riu,/ que el tenia per amor viu.

Que a més em deu la camisa de lli .Amor de trama i ordim.
Poliol menta i romaní. La llançadora fa son camí.
Sense costures ni cap brodat, Embast ben repuntat.
Si vol tindre'm enamorat".

De Fira a Ontinyent. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 9 de novembre de 2019

De pólvores mullades...




Ontinyent, a dissabte nou de novembre de 2019.

Acudisc il·lusionat a la taula redona que dins del cicle "Patrimoni ociós" ha convocat l'IEVA a la sala Joan de Joanes, plena, de Bocairent. Tu diràs!, es parla del tant polèmic ús de la pólvora en la festa morocristiana! Polèmic per l'absolutament feixuga burocràcia (ací certament burrocràcia, que diria un amic) a què obliga la legalitat vigent, clarament prohibitiva justament per com dificulta l'obtenció de permisos als organitzadors festius. I ben actual, atenent que l'any 2019 passarà a ser recordat pel món fester com un autèntic maldecap, amb tanta complicació com ha existit a causa de la falta de materials explosius que ha provocat que algunes festes es quedaren sense disparada.
Una llei, aquesta, que s'ha arribat fins i tot a tindre com una mena de complot legalista dels poders oficials per reduir el fet històric de la disparada, tan vell i implicat en la festa que és la seua columna vertebral emparrada a l'origen soldadesc. La imaginació popular, irritadíssima en casos que em són ben propers, tendent sempre a sospitar de confabulacions, i més quan el cadascun dels pobles té un costum propi mai no explicat del tot i diferencial sempre, i un veïnat observant tendent a assumir i interpretar de manera pròpia i interessada tot allò que li diuen o s'ensuma, en estar tan a flor de pell el costumari atacat, la pròpia "tradició" intocable.

Me n'isc decebut del tot. A la meua edat, ja podria evitar-me aquests ves i escolta per no aprendre que estava ocult entre les corbes del barranc i els plecs de les previsions prèvies que em feia... Millor havera estat llegir-me el resum excel·lent que ha publicat Adrián Gisbert, almenys no m'havera carpit a Bocairent... Eh, anirem fent/ Jo he fet, jo he fet, jo he fet / yo es que no puedo hacer nada, és un resum encara més curt i just. La cosa semblava en ocasions una reunió interna de tècnics —que en ser l'última baula de la cadena oficial tenen les mans lligades— amb responsables festers que es troben amb un mur inesperat i demanen, amb referències a persones i fets que només els representants de les Festes de diverses poblacions valldalbaidines entenien, i on semblava que cadascú es guardava baix la taula no cartes per debatre sinó taüts plens de coses a amagar. Jo, em regirava sobre la pobra cadira cada vegada que escoltava relats dels fets blanquejats, clarament no certs, a favor de les amistats polítiques (confessades com només la gent del poble sap, amb la naturalitat del fer, sempre, per l'amic), propostes d'ambició de curta volada i negacions de veritats lluminoses. És un problema aquest el de la pólvora. És un gran problema i no ho hem volgut veure, i no en suposem les connotacions que té... Jo m'esbalaïsc, després de les experiències ja no d'enguany, que també, sinó perquè, a més d'acumular en la memòria les interdiccions oficials i com han afectat darrerament les tantes celebracions interessades per aquest mal fat, observe ja certs resultats fins i tot inesperats, com ara els distints sospirs d'alleujament escoltats tot donant les gràcies a les prohibicions. I encara van fent-se, al caliu prohibitiu, noves legislacions que si no foren el que són, mourien a riure... Què no es podrà usar de pólvora festiva en una festa si aquesta no té un reconeixement d'interés turístico-oficialista? Ja veurem els propers passos. Apassionant la tonteria... 

La meua conclusió principal és que açò no té cap direcció interessada perquè tot va d'aquella manera, apegat a la immediatesa del calendari, el coneixement dels uns i la improvisació dels altres. I tot aixoplugat sota el paraigües, tan fals també, de la seguretat. Si s'hagués volgut seguretat, comentava jo amb algú després, hom hauria aprofitat l'avinentesa, és un dir entre tants els que es podria deixar caure, per treure a la llum fent-la aflorar la immensa quantitat de pólvora que, a quilos, dos, tres..., es guarda en moltes cases dels nostres pobles encara. Perquè no, cal dir que no és cosa pràctica recollir en un polvorí la pólvora sobrant de cada festa, no..., que mai no en sobra, tampoc..., quan ací tots ens coneixem...

Només va haver una veu que va semblar-me sincera, i això que en principi no acabava jo de valorar-ne la participació fins que vaig caure en una veritat innegable: són treballadors entre gent que fa festa. La del representant dels músics, Adrián Durá. El col·lectiu musical que per tradició acompanya moltes de les disparades en mig d'elles, comentà la destrucció de la laca dels instruments i la perforació del llautó que els conforma pels àcids en suspensió provocats per les disparades, cosa que es solventaria amb un distanciament físic que ja va duguent-se a terme per les juntes conscienciades, però que es complicà quan hom passà a comentar com de cara va la música i les ànsies recaptatòries de l'SGAE... Va sorprendre'm que un representant festiu músic de tota la vida que s'assegurava, assegurara no saber a què venia tot açò perquè a ell no li havia afectat mai el tema i li semblava, no va dir-ho així, postureig mil·lènial... Van botar els músics presents a la sala tot oferint com a mostra, si calia, el botó dels seus instruments i allò ja em va ser massa per a la carabassa. Anys feia que m'ho comentava Carmen Doménech, presidenta que fou dels Moros Marins bocairentins, com se li queixaven de tot això i molt més els seus músics, afectats per les mosqueterades excelses dels Mosqueters que els anaven al darrere en la desfilada i que tan intensos eren i són a l'hora de disparar. Com que la tenia al costat, em va somriure, que no, diuen... Jo que volia respostes a les preguntes intel·ligents fetes per Josep Calatayud, moderador informadíssim per haver bregat tant en el tema des de la seua filada, vaig somriure a Carmen; altra oportunitat perduda...

No sé quines solucions poden tindre problemes inexistents i veritats esquivades. Trobe molt útils, però, pel públic en general aquestes converses que, sempre que abstragues una miqueta, com a mínim et posen a l'hora de l'estat de la questió. No vaig quedar-me a la sopada posterior que sol ser sempre més sincerament informativa; això de muntar històries d'aquestes en vespra de divendres laborable no m'és gens saludable...