.


.

.

.

.

.

"Voldràs anar-te'n de Fira a Ontinyent? / Fenoll, malva i pensament...
Saluda a algú que encara allí riu,/ que el tenia per amor viu.

Que a més em deu la camisa de lli .Amor de trama i ordim.
Poliol menta i romaní. La llançadora fa son camí.
Sense costures ni cap brodat, Embast ben repuntat.
Si vol tindre'm enamorat".

De Fira a Ontinyent. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

divendres, 8 de novembre de 2019

Arbres caiguts...





Ontinyent, a divendres huit de novembre de 2019.

Arribe a casa esgotat un dia ben ventós d'aquesta setmana llarguíssima. Escolte inconfusibles unes serres mecàniques, i potents. Alce els ulls i veig al davant del tot, uns operaris minúsculs sobre alguns dels grandíssims pins que hi ha al fons dels bancals de ca meua. Els han pelat, i ara els tallaran a trossets. N'ignore el motiu, que supose que motius tindran per acabar amb aquestes vides llustroses. Amb el món com em gira, no tinc massa temps de posar-me a indagar. El primer que em ve al cap és que no els passe res, amb la ventada, als treballadors. Quin mèrit manejar-se a tals alçades...






Darrerament, em contemple molts derrumbs de fites arbòries. Aquest cas, minuts després, quan trec la càmera per deixar-ne constància, em sensibilitza molt més perquè he passat la infantesa amunt i avall de l'escola sota la seua ombra vigilant i protectora, car era el lloc, al final de les "Muntanyetes", on ens féiem els valents atrevits tot travessant la carretera lluny del benèfic pas de zebra, sempre que no hi estigués allí el policia municipal, sortejant el trist tràfic; veuràs atrevida heroïcitat... Ens hem vist créixer. A l'endemà, mirant per la finestra, no estan ni se'ls enyora. Potser la façana de l'institut és més ampla ahui, però tot segueix rodant i no ningú els trobarà en falta... La llei de la mort quan s'imbrica en la llei de la vida...

On són els pins d'antany... Seguisc corregint exàmens. Em roden per la ment, ara que repasse les cançons, els sirventesos i els planys medievals, el cas dels pins que tallaren fa dos anys davant l'institut un treballe, sense motiu perquè cap motiu va saber donar-nos l'ajuntament del poble, tan polits com eren. A la fi, acabaren la urbanització de la zona amb uns arbres africans, de creixement ràpid i punxes perilloses que, a la primera ploguda, han tombat. Els vaig dedicar una mena d'elegia sonètica amb bastant de sirventés. Ja em supose que el cas no és el mateix, però  en no disposar del temps necessari per a la poetització del fet, que aprofite ara també com homenatge als meus arbres...