.


.

.

.

.

.

"Allunya'm, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut".

Les magranes flamejants. Josep Carner. Els fruits saborosos.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

dimarts, 8 d’octubre de 2019

Si vas a Festes d'Albaida i no vius la processó...





Ontinyent, a dimarts huit d'octubre de 2019.

No podem dur-nos a engany. Rodes per on rodes, l'acte multitudinari, el més esperat per rotund i apoteòsic de les Festes d'Albaida és la Processó de la Mare de Déu del Remei. Són tantíssimes les circumstàncies que s'agombolen i que, superposant-se, lluiten per destacar que no tens prou amb els sentits clàssics per copsar el calidoscopi sencer que se't regala.

Jo vaig aprendre fa temps, des del respecte de l'arrel albaidina i la sornegueria d'un ontinyentí cap aquestes coses del marquesat, l'alt valor d'aquesta continuada performance de la tradició, la creença, el postureig social, la veritat intrínseca, el xovinisme meravellós i el sentit de l'espectacle que tot transpua...

Perquè, cal dir-ho, la Processó d'Albaida, aquella que diuen que és tan llarga perquè la gent, en acabant, torna a començar, i que té els ciris en consonància amb la quantitat dels pecats de qui els du, és una de les ocasions festives anuals més importants de les terres mariolenques. El contingut i el protocol hi manen. I malgrat que siga dilluns, malgrat la disminució constatable de participants i altres ítems de discussió plausible, és encara un goig poder-hi assistir.





Arribe tard, ocupat fent l'indi laboralment.
Encara veig aparcats com poden, davant la immensa mole, i sobrera, de l'escenari que ocuparà l'oci i el negoci de la nit, els meus estimats gegants... Quina llàstima m'omple cada vegada que veig l'Alcalde i l'Alcaldessa encara, tan fallers com ja rascats i pelats; que m'enyore aquells de vímet i cartró que eren tan rebonics, per les formes naïf i la tradició polsosa que arossegaven, única a les terres valencianes...

Ni tant sols puc veure ballar els Cavallets, que corren a alliberar-se dels seus genets, cansats de fer tanta volta...



I allí els tens, en filera formal, hieràtica davant el públic que, com arribe a escoltar, encara critica que els Marquesos desfilaren en l'Entrada de Beneixama, que això no és per ells i tal... I bé que em sorprenc d'oir no una ni dos vegades la mateixa lletania als qui, com jo, s'acosten per admirar la magnificència d'allò popular...




Com sempre, m'entretinc en els detalls; la força de la paraula recargolada defesa pel tall de l'espasa...




Em crida Reme, que segur que tens fotografiada la processó des de tots els angles (i el meu preferit és el zenital des de baix de la campana a punt de voltejar...), però aquest no se t'ha ocorregut mai... I en efecte, el pas de l'arc no el comptava a l'hora de furtar l'ànima de tot allò bell que pot veure's per deixar-la viva per l'endemà...



Passen els "Ancianos" cirialots, i la Mare de Déu del Remei passa mentre una tia meua es desfà en jaculatòries cridades a pit, des del cor, dient-li allò de com la sent de bonica i concitant els conciutadans a clamar amb ella, representant en eixe moment d'aquella ànima encesa que em plau de conservar feta joc de lluminàries. Mentrestant, sonen les salves competint amb força amb el batallar rodat de les meues estimades campanes...




Jo, espere el moment de fotografiar el sempre curiós i acurat joc decoratiu dels cabells. Trobe ben curiós aquest maniós meu, que es repeteix sempre que toca processó del Remei a Albaida o de Gràcia a Biar... Si no trec eixes flors de plata encastades en tan grandíssima cabellera, com si em faltara alguna cosa...




I també em faltaria si la banda de torn no acompanyara el pas processional, fent-lo més intens, amb aquella marxa que recita l'himne patronal, que vaig aprendre de menut de ma mare, albaidina, i que sempre em ve al cap en oir-lo al carrer:

"Tu eres Remedio de nuestras penas.
Tienes de gracia las manos llenas.
Madre y patrona de esta ciudad,
que alegre ostentas al Diós de paz".



I mentrestant va perdent-se el so, i nosaltres anem guiant-nos encara per on deu estar ara la Marededeu a mesura que van sonant les pirotècnies..., ara a la Glorieta, ara girant al Portal d'Atzeneta... Descansem, i mon tio Raúl aprofita per contar-me, i jo aprofite per escoltar-lo embadalit, les mil històries que atresora, les darreres investigacions, les publicacions fetes, les per fer... És un pou amable de saviesa i bonhomia... Com tota la seua preciosa família... Ausades que són amables i acollidors!



I mentrestant no arriba la Marededeu, tot són preparatoris, que si ens encabim als balcons, que si el pètals preparats per a una pluja que, pobra gent de les cadires de sota, els caurà al damunt com a Dana no prevista...



Es fa el silenci que permet escoltar com cruixen les barres del baiard... Tothom espera impacient. Fins i tot els "Ancianos" que es giren, privilegiats protectors del catàrtic fet...



Perquè el silenci està fet de molts sorolls, de crits espontanis esperats, de la melodia que s'apropa, dels comentaris de qui t'envolta, de la mateixa mirada al mirar...





I per fi la foto que duc esperant fa temps. La Mare de Déu, abans d'entrar, camina d'esquenes i conversa amb els Gegants que la festegen. El hieratisme es fa tendre, malgrat el protocol aquest que tot ho impregna...


I en acabant, el castell de focs.
Probablement el més apoteòsic dels que es llencen a l'any a la Vall.
Intens com mai, com ho és sempre.
Un fermall realment aclaparador, bellíssim, a una nit que encara inclourà sopar, bona conversa i pressa per tornar a casa, que ja és dimarts avançat i demà treballem...

Albaida mai no defrauda en la festa. Potser perquè, com en tantes altres coses, és dels pocs pobles que de deveres creu en ella...