.


.

.

.

.

.

"Vull deixar amor i somnis i paraules/ que durin més que jo, al cor dels altres".

Joana Raspall.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

dilluns, 22 de juliol de 2019

Un servidor, un gendarme i el Tour...




Ontinyent, a vint-i dos de juliol de 2019.


Sí, ja sé que sóc capaç de qualsevol cosa. Per això només puc que somriure'm per trobar-me tan en forma després de pujar i baixar el Portilhon, un port de tres parells de collons amb una exuberància, un aiguatge, una frescúria boirosa que, en contar-li-ho al meu nebot Abel via whatsapp li fa unes ganes boges de vindre a aquesta rotonda de l'Arbre... Jo no sé ni on he pogut aparcar amb tot tallat com està, potser més per intuïció és que em governe al volant que no amb les tecnologies que maregen. Però he pogut arribar. Vejam; si no em faig la migdiada cada dia, tombat tot estirat al sofà en haver dinat, per veure el Tour de França, i em trobe passejant per Bossòst després d'un deliciós matí de pau, carreteres perdudes, poblets que caben en la mà, verdúria per on mires i aigua, aigua que cau de les vessants, del cel mateix... Xe, ara que me n'assabente que el Tour de França passa per ací a la vora, per Banhèras de Luishon, no aniràs a veure'l en viu? Xe, si només està com si te n'anares de casa al Banyeres de Mariola... Val, però el barranc de l'Adern i el nostre port de cada dia res no tenen a veure amb el Portilhon...!

Per això arribe marejat, i en un segon em plante en aquesta rotonda, que veig que es diu de l'Arbre, atret per la musiqueta de fira que escolta. Som quaranta gats i tots fent gatzara... El Tour? Sí senyor, açò és... Una autèntica fira de cotxes, motos, camionetes i tot tipus d'enginy publicitari rodant que desfila per la carretera llençant-nos productes promocionals que, de veritat, són de riure... Xe, una mescla curiosíssima; com si als conductors dels vehicles d'aquella sèrie de dibuixos animats dels "Autos locos" els hagués pegat per remesclar l'antiga festa de la Carretera d'Alfarrasí i les difuntes Barques de l'Entrada d'Ontinyent i qualsevol retreta confetinera que vulgues, però a velocitats esfereïdores, que el pobre gendarme que hi ha palplantat al mig de la redona no sap ja com pitar a la gent perquè vigile, que entre els uns com corren, els altres com passen d'una banda a l'altra entre camions de qualsevol marca que pugues imaginar, i com ens acatxem a arreplegar coses... A mi em toca el pitjor lloc, que només puc fer-me amb unes mostres d'un detergent que no es ven a casa nostra, un gel d'aquells per alimentar ciclistes i una botella d'aigua que un dels hostesos de Vitel té el gust de donar-me en mà, així com si m'estigués passant el testimoni d'una carrera absurda...










I una vegada acaba la desfilada de vagonetes amb forma de salsitxa, d'ambaixades rodants publicistes de tantes parts com té la França i els personatges de l'Astèrix, el parc del qual fa anys, és el moment de la carrera...



Va allunyant-se el soroll firer per encarar el port proper de la Pèira Sorda, tot llumeneta i clam entre la boira espessa... Un moment? Tres quarts d'hora que es passen fent arribar amb comptagotes cotxes de la marca Skoda, tant d'anunciants com dels equips participants... Sort que les cuidadores i els usuaris de l'immediat Hospital Termal fan festa a cadascú que passa, siga moto, o ciclista turista, que els professionals estan fent-se d'esperar... I a cada ciclista, el pobre gendarme que comença a pitar com si el món s'acabara i a fer l'explicació imperativa a crits i senyals: els ciclistes, a peu i arrossegant le vélo... Ai pobre home, si patirà... Ho pren tot de manera tan professional i allí som tots una colla de galifardeus excitada per la fireta que se n'ha anat... Hi ha qui, per fer-lo rabiar, quan és ben clar que no hi ha cap perill, li pregunta amablement si es pot creuar pel pas de zebra... I allò que comença a recalfar-se... Saps aquell sol de migdia que s'amaga darrere unes nuvolades grises que passen i te l'amaguen, però que ell et troba immediatament? Doncs això, i els ciclistes que no hi ha manera, i ara una moto de tres rodes que passa, i el gendarme de nou pitant i que la cosa sembla que tardarà. El meu nebot, a sa casa veient la tele, va avisant-me dels quilometratges i, pels seus càlculs, encara tardarà tres quarts. Mitja hora crida a uns dels desesperats esperants el gendarme, amb un francés sever que potser li ha quedat així després de tant xiulet, el pobre. No sé el perquè (sí que ho sé, és una manera de dir), en aquestes coses organitzatives em fie més del meu nebodet.

I és que el xicon també té les seues... Tio, podràs fer-me un vídeo de com passa per ahi la carrera?
I clar, el tio que és un consentidor farà vídeo amb el mòbil i, al mateix temps, dispararà fotos amb la càmera. Quan arriben...

... Primer passen cinc helicòpters seguits i la gent ja la tens animada. Al darrere de mi, massa al darrere de mi, un porc senglar comença a tallar-se les ungles! El txic-txic em dóna ois i m'enràbia... L'Abel em diu que hi ha una escapada i que en no res els tinc ací. El gendarme pita i pita, la gent passa d'ell, el pobre... I de sobte, me'l trobe al meu darrere, molt més a prop que aquell llefiscós desunglat... Com pot tenir una persona tanta ungla...

I el gendarme, per darrere, em solta una perorata ben llarga. Sembla que està avorrit, i comença a explicar-me que sí, que he triat un molt bon lloc per fer fotos, però que estic massa a la vora de la carretera, que faça el favor d'entrar un parell de metres, no siga cosa... Els ho ha dit també a uns belgues turistes que se n'han fotut d'ell amagant-se darrere un fanal, nyas!, ja tenim protecció.
Jo, més respectuós, dic que oui, i m'aparte... L'home insisteix en parlar amb mi. Jo l'entenc perfectament però ja saps com de poc m'agrada soltar-ne cap en francés... En veure que passe d'ell, segueix pitant a la gent que va com si allò fos el menjador de casa i no els pogués xafar ningú... El brogit és lleu, que només s'escolta una xiqueta consentida espanyola que fa gràcies horribles a la parada d'autobús mentre els pares fan de pares moderns, que el mal propi l'aguanten tots... Però ja arriba la catarsi del xou... Una hora després de la darrera carrossa moderna, passen mil motos, quatre ciclistes (xe, he pogut identificar Sagan...)







 I de bell nou el silenci, trencat per dos helicòpters més, els qui retransmeten directament al món la carrera i l'interés turístic gavatxenc... Açò sí que és una senyora posada en escena, i amb bona cosa de bitllets, que fins i tot han posat protecció a les soques dels arbres tallats per si de cas... Postureig?, clar que sí, però també amb el cabet en la feina, que fer-la ben feta t'estalvia disgustos...







I en un no res, passa el pilotó, i sant s'acabat tot.




Ni un trist cotxe diguent adéu i moltes gràcies...



Espere cinc minuts mentre veig si vídeo i fotos han eixit bé, i li envie alguna cosa a Abel.

Passa per on no toca un ciclista turista i el gendarme es torna boig... Però el ciclista es gira i se li encara en un perfecte mesetari, castellà xulesc vull dir, "Hostia puta, ni que esto fuera el Tur de Francia"... L'enfurismat gendarme li solta tot una filada de raons tècniques en un estàndard rapidíssim i l'altre que se'n va dient que sí, que si plou i neva i nevarà...

I jo que vull fugir, cremat de pell i divertit... Tinc set i vull eixir el més aviat possible d'aquesta Banyeres, què curiós, com els ciclistes, que tant s'afanyen per arribar a meta a la tercera Banyeres, la de Bigorra... Ai... Em toca pujar-hi de nou pel Portilhon; almenys ara que sé on cal parar per a fer bones fotos... 









Crec, de cor, que l'ofici de gendarme es torna impossible, pobret meu, quan arriba el Tour de França...