.


.

.

.

.

.

"Vull deixar amor i somnis i paraules/ que durin més que jo, al cor dels altres".

Joana Raspall.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

dilluns, 29 de juliol de 2019

Foc sagrat...



Ontinyent, a dilluns vint-i-nou de juliol de 2019.

Em pregunta una amiga que em llig (encara em llig algú i tot!), que si li puc explicar què són eixos troncs cremats davant tanta muntanya que suposa pirinenca que tinc com a portada del meu blog aquests dies.

Jo, en mirar-me-la, en rellegir allò que vaig escriure quan la vaig fer, m'òmplic de nou d'aquella pau que vaig mercar nomes omplint els pulmons d'aquell aire tan fi, allí mateix...

El dia que vaig dedicar aquest mes a recórrer i aprendre tot l'art romànic de la Vall de Boí, a la Ribagorça, em dugué la ventura a veure l'única de les ermites d'aquest entorn de privilegi que és tinguda com a Patrimoni de la Humanitat. Com que no vaig poder passejar a peu per l'esguinç que duc arrossegant des de l'esvarada a Pont de Suert, l'accés amb cotxe a Sant Quirc de Durro va ser menys poètic, però puc assegurar-te que memorable sí que em va ser, sí... Però no em quede amb l'anècdota hui. La presència solemne del menut ermitori s'empetitia del tot voltant la vista amb la tanta muntanya propera i la successió blavosa suau i vívidament verda de les llunyanes, tot depenent cap on jugara l'ombra que dava el sol en amagar-se.



Tot apuntava a un lloc mirífic, mentre anava quedant sol, assegut vora una fontanella d'aquelles dignes d'un vers de qui sap fer-ne. Perquè de gent, ausades que hi havia fent un reportatge fotogràfic bastant enervós. En quedar estabilitzat el nombre de persones disposades a viure un capvespre gloriós, jo em remirava aquesta foguera no cremada del tot, costelles sense arbre maig ni revestiment, calcinades i sosteses entre si amb filferros que algun dia cauran...


És un faro. 
Tantes vegades com he parlat d'ells en referir les Falles del Pirineu, Patrimoni Immaterial de la Humanitat que replega tradicions més que ancestrals per celebrar la Santjoanada, i ara tenia al meu davant un dels més reconeguts, i singularment més bells... Tu diràs...


A Durro, el dissabte més proper al dia 16 de juny, el dia de sant Quirc, i no per sant Joan però sempre ben a prop, es munta aquesta foguera en un indret visible des des bona part de la vall, de tan alt i singular... En havent sopat, els fallaires encenen la pròpia falla, un estri fet amb pi que va subjectat a un pal d'avellaner, o bé una mena de rentiner, una teia amb talls fets a propòsit i amb un mànec per subjectar-lo al seu capdavall. Ara ja no fan tres volts a l'ermita i això es nota perquè el camí s'ha tornat agrenc amb tanta mata; diuen que hi ha massa gent per a poder fer aquesta mena de tres tombs sacres, comuns encara a tanta divinitat santera..., això sí, en encendre la Falla, la gent encara s'agenolla per pregar un Parenostre amb la teia ardent abans de dur el foc, en rècua de gent portadora de tant de símbol com va cremant, fins bastir una foguera poblana comunal d'aquelles restes.

Davant de mi, tantsols els pinatells que envoltaven un pi central-arbre maig, que ja no hi és. Entre ells es cremaven feixos de boix... Ara mateix només hi ha el paisatge tan encisador d'estiu, tan tranquil de sempre, i aquest tòtem que caurà ha quedat com a protector del poble vora l'ermita cristianitzant de tradicions més velles que el temps mateix... Allí dalt, junts, dos patrimonis del món que s'uneixen per mostrar eixe tripijoc del què era i fou forçat a no ser però que encara segueix vivint havent oblidat els perquès primigenis...

Amb respecte, ja és ben tard i cal desfer camins fins trobar aixopluc, m'alce i vaig... Qui em diria que em trobaria de cara amb altre faro, ara ja "haro" occità, en arribar a Les... Quanta meravella encara per abraçar...