.


.

.

c

c

.

"Tot «nacionalisme» és això: lamentació i reivindicació".

Joan Fuster i Ortells.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 2 de juny de 2019

Juanjo Robles en estat d'inquieta gràcia...




Ontinyent, a diumenge dos de juny de 2019. L'Ascensió.


Quan acabà el concert, el senyor Juan José Robes va preguntar-me si havia pagat la pena fer tant de quilòmetre per veure el seu espectacle. No vaig tallar-me i, de tan eufòric com estava, vaig dir-li que era d'allò millor que havia viscut en ma vida. No em desdic ara que han passat les hores. Pel que fa a concerts d'aquest tipus, que tracten la cultura d'arrel popular amb seriositat passional, mira si n'hauré vist; com aquest, cap ni un. Crec que és el primer que vaig escriure-li a Paco Muñoz en eixir de l'auditori Víctor Villegas de Múrcia, d'allò més bo si no el millor..









I no és que m'agradara fer la punyeta a Paco, que no ha pogut acompanyar-me, ni jo a ell, en aquesta aventura de viatge, tot refregant-li el que s'ha perdut. Ans al contrari, que volia refermar-li aquella idea que em pega voltes pel cap des que Juanjo Robles ha tret el seu segon disc que hui presentava a la capital d'aquelles hortes llunyes, "In-quietud": efectivament, Juanjo és un geni...

Ai Paco, ai Pepa, si m'havéreu pogut acompanyar, com m'ha estat de dur el viatge en recordar els temps tan foscos en què fer-lo, almenys fins a les muntanyes de vora Oriola, m'era sinònim de dolor, al final... Si havérem rist. Navegar-me lluny per a coses d'aquestes em costa cada vegada més, perquè en arribar-hi, em falten els rostres d'alegria i les converses desimboltes que sempre tinc amb qui et rep amb alegria espillada. Aquesta vegada tot ha estat molt distint, amb una formalitat exquisida, però freda com l'aire condicionat de la sala... Fins que no ha entrat tot el públic, un centenar de persones absolutament entregades, que han aplaudit a rabiar cada gest, so i paraula que eixira del senyor Robles i la seua cobla ampla de grans músics, jo no he pogut entrar en calor anímic. Qui m'ha vist i qui em veu, que a la fi, estava jo d'un emotiu absurdament absolut, al·lucinat pel miracle aquest que he tingut la sort de viure...









Un servidor, avesat a veure Juanjo Robles a la vora de Tóbal Rentero fent de doble corda als concerts de Paco i ara d'Ina Martí, tenia molta gana de veure com s'ho montava com a protagonista de la seua pròpia aventura. Ell allí, sobre el fons negre, al mig com a profeta envoltat dels seus apòstols, amb l'extraordinari Tóbal a la seua dreta i tot un estol de músics d'excel·lència provada a les gravacions, però que en directe ofereixen, a més de la seua professionalitat, una gràcia especial, una delicadesa que s'uneix a la del senyor Robles i que arribà a encisar-me...







Més que no públic, allò era una clac voluntariosa, agraïda, impenitent...
Varen posar més sabor encara a tot allò bonic que des de l'escenari se'ns regalava...







Jo, a escoltar-me totes les paraules que, tímidament, explicaven des del senyor Robles tot aquell circ petit que saltimbanquejava per un fum de formes tradicionals ripropostades a la manera dels tants mestres com ha tingut i d'on beu clarament, aigua neta de doll profund i assaonador. Això sí, des d'un enginy, un respecte i una capacitat extraordinària de creació que aborronen.







I la coneixença dels seus músics que, un per un, estorat deixaren el meu ànim, assedegat d'aquestes formes que enlloc trobava i que em crec meues. És aquesta la música que m'agrada i finalment he trobat, la que tinc tantes ganes de mostrar-vos, a mena de missió santa que ningú no em mana però que em fa goig comentar-te. I no perquè et faces adepte, sinó perquè veges que altres maneres, belles, arrelades a perquès i desdequants, incitadores en grau supí, són possibles...






Si tenia en un altar propi Ponts d'Arcalís, Bitaynes, Luars na lubres i altres fetilleries santjoanenques del so del soca-rel veïnal del món, ara tinc un nou referent i ve de Múrcia; a falta d'aquell propi de les nostres valències que tant profetitze i no arriba...





































Va encisar-me la interpretació de "Las cosas que no se dicen" amb Mari Carmen Cayuela. Va encisar-me de veritat.






Però no sé què era més bonic; si la veu i la bellesa d'allò que diu la veu, o allò que diu la mirada de Juanjo en mirar-se la seua amiga com cantava...







Hi ha fotografies que són tot un símbol, perquè hi ha realitats precioses que esperen ser fotografiades.





Perquè per moments, Juanjo arribava a llocs que només ell sap on eren i com d'alts estaven en el seu esperit...




 Ja, quan s'agafa Tóbal Rentero la dolçaina i fa aplaudir "Feria" com si allò fos el món com s'acaba, ja està l'esperit abduït absolutament, als peus d'aquest art que devoció desperta...





I la festa final, en replegar del disc primer "Tiempo de espera", el gloriós tema "De nuevo", corejat i, si t'encantes, ballat en la platea bullidora... Jo, no sabia ja com posar-me ni com agafar la càmera, de tant neguitós. Dis-me, si et plau, exagerat, però és una cosa d'aquelles que cal viure, una conjunció sortosa que sí, que és allò que esperava i desitjava poder afegir al meu bagatge d'atreviments i enamoracions...





Si això no és un rostre que reflexe felicitat, no sé jo...!






Carmen Mª Martínez va brodar l' "A mi lado" del primer disc, una cançó que a mi sempre em dol, i dolent-me tant, va dolent-me...





Abans, però, i a falta de Carles Dénia que cantar la "Malagueña", ella mateix va entonar-la, i de manera extraordinària..., un moment acorador. I d'aquest vídeo en faig testimoni.













 Algunes de les presentacions que feu Juanjo, a banda de justes, encimbellaven els seus magnífics col·laboradors, Óscar Esteban, Enrique González, Pablo Orones, Constantino López, sant Tóbal Rentero i segur que em deixe algú, perquè no vaig tindre temps, entre els aplaudiments d'anotar el nom de l'excel·lent guitarrista que tant va flipar-me...



























 I res, ben agraït com quede de fer aquesta coneixença... Tant de bo el circuït musical d'arrel fos com cal i prompte puguéreu conéixer la tanta bellesa que vos conte. Veuríeu com no me'n passe ni una engruna en les meues consideracions.

Queda clara per a mi la genialitat del senyor Robles. Que moltes coses més seues puguen meravellar-nos. Per historiats d'aquests és que és bo viure i oir...






Cap comentari: