.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

diumenge, 9 de juny de 2019

Carmina furana...





Ontinyent, a dissabte huit de juny de 2019.

Tinc massa clar que la Fortuna és tan voluble com la lluna, i que això pot arribar a fer la vida detestable, per més que la gent de La fura dels baus s'enteste en recordar-nos allò del Carpe Diem que després no trobaràs en l'obra què representen, el Carmina Burana... 
Doncs sí, de manera bastant imprevista però desitjada, em plante en la contaminativa València, al Teatro Olympia...

Au, ja estem enfront, per enèssima vegada, d'una de les peces que més m'han atret de sempre: els cants goliards del monestir Benediktbeuern passats pel tamís de Carl Orff. Tant que, inconscientment, em passe tota l'obra entonant-ne els versos -en veu baixeta, que jo no sóc com el fatxeriu que em toca per veïnat...-. Em feia una veritable il·lusió retrobar-me amb les formes dels senyors de La fura; he vist tants vídeos d'aquesta representació que ha recorregut ja tot el món i els internets ans de recalar en aquestes costes urbanitzades nostres, que ara només queda muntar el puzzle per treure'n el trellat expositiu de l'obra.. La Fura..., la primera vegada que els vaig viure fa ja..., vint-i-huit anys... Sí, quan el joveníssim Sergi va protagonitzar el seu propi Ulisses la nit aquella mirífica dels quaranta graus de calentura i ell sol per tota Barcelona a la descoberta del tant que va aprendre... L'obra era "Noun", al Mercat de les Flors: parts aèris, carts que ens xafaven, construcció d'estructures... I ara, serà pels anys i l'hamburguessament, va i els pega per maquinar obres clàssiques, i moltes, i tantes, i massa... D'allò, només queda la seua dèria pel maquinisme i un tant per cent bastant acceptable de la meua curiositat. El món se'ls ha fet tan petit que en haver trobat aquesta fórmula, la repeteixen ad nauseam... Tal i com va la cosa, amb altres actors-cantants, poden estar representant la mateixa obra a Sindey o a Pasadena o allí on els puga plaure franquiciar aquest verger plàstic... Tota la vida moderna és això, recomerç... Almenys, i encara com, aquesta obra té qualitat. Mes no enamora...

Diuen al pamflet explicatiu "Sobre el escenario, un cilindro de ocho metros de diámotro envuelven literalmente a los músicos, mientras que las imágenes proyectadas sobre és ilustran la obra de principio a fin: una luna gigante, el deshielo, un éxtasis floral, una vendímia en directo, las tabernas, cantantes colgados de grúas y sumergidos en vino, agua y fuego... esto es Carmina Burana". Com estan d'equivocats... El Carmina Burana és, sortosament, més i molt més que el furà Carpe Diem banal i amarg. Costa treure la costra de classicisme maquinós innecessari que sí, brilla en alguna escena perquè hi reflecteix la brutalitat de la vida com passa, però que sol ser sobrer i poc lluent en veure-se-li d'abans -i de lluny- la costura. Bèstia, ho és, això sí, i de llarg... Càlid quan caldria?, no ho és gens! Sorpresiu sí, però no arriba... Vol usar d'aromes que es queden en puntuals i curts. Vol aprofitar teatralment el convicent cor (en allò musical) i es queda en el que els castellans dirien "quieroynopuedo"...

Després d'un absolutament decepcional inici, tòpic en el sobrant inici classicoide i buit i desaprofitador del primer "O Fortuna" que ja desencoratja a la segona peça de les formals, el "Fortune plango vulnera",  la cosa va animant-se de mica en mica. Mola com s'omple la pica amb les fonts que mullen a doll a aquella mena de vestals multiaprofitades... El cas de l'"O Fortuna" s'entén: perquè més que no redolí reprenedor -roda vital que és- l'espectacle necessita d'una evolució compositiva entenedora pel públic, i sobretot perquè després de l'apoteosi final, encara el pujaran més en el bis lluminós i catàrtic de l'única referència de l'obra que sol tenir el respectable... I clar, no és cosa de començar forts per si no s'arriba a un final que seria d'exigència èpica... Però amb eixes maneres, a un servidor no se l'engalipen fins el ja final "Si puer cum puellula", una feliç conjunció. Abans, cal dir-ho, hi ha moments brillantíssims, com per exemple el cigne posat a l'ast en una torradora-grua, en una visió còmica remarcable, i l'"Ego sum abbas" cucanenc, on l'intèrpret es fa grandiós -i magnifica l'obra- tot pegant tombs pels corredors. Però hi ha també el, de nou, desaprofitadíssim "In taberna quando sumus" que altaritza el banal quan caldria que fos el summum de l'obra que és.... Tant pel papa com pel rei, beuen tots sense cap llei... que fan com desapercebut enmig d'una projecció que, almenys, es salva de la general baixa, baixa, qualitat... Que dius, amb tant de pressupost, les imatges semblen tan pobres i poc imaginatives.... Que toballes com la flor menja-mosques i la seua combinació amb algunes entrades de personatges a través de la cortina projectòria siguen el millor..., ai mare...! 

Només al final, a partir del "Si puer...", la cosa et rebolca i formes part de tot aquella voluntat de viure, amb amargor i tot... El "Veni, veni venias" excels introdueix un "In trutina" meritable que fa arribar el terratremol mascletatenc en el "Tempus est iocundum" i el "Dulcissime" que em farien alçar de la cadira per aplaudir el final aeri de l'"Ave formosisima" i el darrer "O Fortuna", que seria el penúltim.

A la fi, va pagar la pena i el preu el viatge entresetmanenc. Una experiència ben interessant pels contrastos i la qualitat, sobretot, de les veus, i l'orquestra, i el vestidor... A les alçades que anem, la parafernàlia ja no ens pot sorprendre; que l'hamburgués ja no s'epata amb qualsevol provocació. Ans al contrari, ja la té en vena i la demana més gran i novedosa... Però això també pot ser injust. Vaig eixir content, molt content, després d'una reflexió... Tinc tant endinsat el Carmina Burana que jo mateix m'he fet d'anys els meus propis i imaginatius muntatges. La primera alegria és el comprovar que la plasticitat és possible enfront la tradicionalitat expositiva (i això que Orff mateix volgué dansada la seua obra). En provar que no hi ha coincidència entre aquest punt de vista furà i els meus tan variables, va fer-me riure el meu estat en forma imaginatiu... Serà cosa de posar-me a plasmar velles històries ara que tindré temps? Qui sap. Tancar-me tant de temps en la meua torre igual ha sigut positiu i tot. Aquesta Carmina furana igual m'ha servit com a clau que obre panys que potser...




"Fortunae rota volvitur; 
descendo minoratus; 
alter in altum tollitur; 
nimis exaltatus"