.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dijous, 20 de juny de 2019

Cantant a Paco Muñoz...!




Ontinyent, a dimecres dèneu de juny de 2019. Vespra del Corpus vell.


I resulta que sense saber com, ni de quina manera, com en els contes, un servidor torna a aquella mena de cambra menuda que s'obre tortuosament als camerins del Palau i al magne escenari... I la gràcia és que ja és la segona vegada en poc temps!

Aquesta, però, és una ocasió plenament satisfactòria, amb un cúmul de vivències atresorades que no m'agradaria perdre per res del món. Perquè allí tancat, amb Paco a la vora i un bon grapat d'artistes grans i persones excelets com són, van anar acumulant-se a almuts i cafissos fins el punt que va costar-me molt tornar a la realitat quotidiana en eixir d'aquell pou de miratges...

A veure si puc fer una croniqueta amb trellat i entenedora, perquè assedegat com encara estic després de tants dies, igual no reflectisc la tanta llum que hi havia entre un ombratge que se suposa callat i silenciós. Vaig quedar-me a la vora de Paco per si necessitava res i, des d'aquell raconiu, i contra tot pronòstic, vaig acabar disfrutant com un nano del concert, veges tu la perspectiva tan tangencial, i de fotografiar-lo...

Perquè, si hi assistires, veuràs un altre punt de vista que pot sorprendre't de valent. I si no hi pugueres vindre, al·lucinaràs amb alguns dels moments mirífics eixos que dic...







Anem allà...
I comencem a bona hora, que ja són les huit i quart, i ja està cantant Jonatan Penalba "El vell Montgó"... Ho fa nerviós, tant com jo que tampoc no m'he enrotllat tant, que m'havien dit deu minuts i no he arribat a usar-los... Ja veus. Un rellotge en la foscúria, Ricard fent de productor i marcant temps i eixides, un faristolet amb el llistat de l'ordre d'actuació, i Dani Miquel que comença fent broma. Com m'aprecie jo aquest xicon, xe, la feina que està fent...

Però no tinc temps a més. Paco em mira fixament, com tantes vegades durant el concert... Com sona de bé La Lira d'Alfarb..., i com s'ho han pres de seriosament... Doncs ja veuràs el CD quina meravella... Ja tinc ganes... Però la mirada encara es fa més fonda en escoltar al senyor Penalba ja ficat en la farina muntanyenca... Ja et deia jo que este xicon ho fa molt bé... Amb ell tenim el futur guanyat. I té raó Paco, calle, escolte i quede absolutament enamorat d'eixa veu... Com és que mai no l'havia escoltat? I Paco, entremaliat, em solta un rotund home, perquè no em fas cas, que no t'ho havia dit jo voltes ni res...







I en un no res, mentre el senyor Penalba es retira amagat a la nostra foscor, tremolós com una tonyina nerviosa, baixen del lloc dels cors Ina Martí i Aitana Ferrer, i amb el tempo marcat pel senyor Chinesta a la batuta, tornen a l'escenari per lluir-se amb un dueto màgic, "El silenci d'estimar" brilla que és cosa que no puc explicar, la conjunció d'aquestes xicones...






Em sorprén el joc que s'estableix entre Ina i Aitana. Bé que es coneixen i s'estimen, es fan estimar tant per la seua joia contínua com per l'art que tant dins els ix. Aleshores el joc entre elles, de net i clar, s'emparra per qualsevol dels ambients on canten, i donen frescor, i dolçor de bon fruit daurat.

M'encanten els jocs de mirades que prenc i que arxive...







Hugo Chinesta fa un senyal, i el gran "Apa" ix a escena... Tinc molta, molta curiositat de sentir-lo entonar el "Serra de Mariola"... Ell que sap del meu humor harmonic-vocàlic, dirà per fi "Serre de Mariolo", com diguem els de la Serra de Mariola?





I mentre va eixint, jo dispare en la foscor, i pille somriures que m'encisen...




I mirades que ho diuen tot. Eixes mirades...







Comença. Ho fa a la valenciana... Jo em somric. Lola "la Molinera" està tota emocionada escoltant l'Apa. Mira que és gran, l'home...






Perquè aquesta nit, la Mare Mariola té encara més flors, totes les que li creixen agradoses d'escoltar-se de lluny, a les valències, un home que se l'estima en cantar-la...

No trobaria jo adjectivació suficient per definir la bellesa que crea el senyor Josep Aparicio. Aqueixes coses només les pot dir ben dites el batec del nervi callat que et recorre el cos, quan te'l quedes ben endins i, tancant els ulls dolçament, t'esgota, feliç...







Sempre diu Paco que deia Fuster que aquest és l'origen del sirtaki grec. Exageren segur, perquè són més exagerats que no jo. Però els qui no compartiu la serra en l'horitzó patiu la dissort de no saber quina joia és tindre aquesta melodia corrent a les venes i des de xicotets, com a himne dels ulls quan ploren emotius... De ben segur que els amics i les amigues que han vingut de Banyeres (gràcies per l'herberet) o Bocairent o Cocentaina em saben entendre. Compartim eixa gràcia en el nostre mateix sentiment...






Torna Apa a aquell cau protector i es prepara de nou Ina Martí per entonar "Sabia que vindries"... Dona, per no saber-ho!







I està a punt de muntar-se la de Déu...
Paco diu que eixe somriure del Sifoner només presagia que coses molt bones...






I mentre Ina acaba de brodar amb fil ferm de bona veu passada amb l'agulla del senyor Chinesta sobre el canemàs dels versos estellessians, Paco em demana que l'ajude a alçar-se entre tanta foscor. Vol veure en viu i en directe, que es solia dir, allò que farà el Sifoner...






I se m'atansa junt a la porta, en espera de...







Doncs sí, Lluís el Sifoner, mite entre mites, es disposa a entonar el pas-doble faller més ben parit. Una meravella de José Ángel Murillo sobre aquells versos sagrats del senyor Andrés Estellés...







I jo ja no sé ni què dimonis va dir de Visca València o què, però en arribar l'alt emotiu, m'obre el ventall i comença a donar-se aire, i a fer-li'n al senyor Chinesta... Mentre el públic aplaudeix la passada i nosaltres, al covil, fem festa grossa, que aplaudim i tot... Quin art té el Sifoner..., que amb un gest se'ns ha posat a tots a la butxaca!






 El retorn a la matriu aquella nostra és apoteòsic, que Paco s'adelanta i tot per abraçar-lo de cor... Es passarà tota la vetlada, i l'endemà que compartirem també, dient-me esplendideses del moment i la persona...

Que quan l'estima és certa...






I ja tens a Dani Miquel a l'escenari, montant-la amb aquesta cançó que jo m'estime tant de tant escoltar-la divertit quan mon pare ens posava el casset, sent menudets, de l'Orquestra Català... "La xurra i el soldat". "Mera" que és bèstia aquesta cançó! "Mera" que diu coses bàrbares..., però que ben dites i cantades innocentment no són pecat... I per això la cantava Paco pels infants i ara la diu Dani Miquel, amb el cor de xiquets i xiquetes de l'Escola de Música de La Lira d'Alfarb al darrere.

Diu Paco que a Alfarb és tot un himne identificatiu, el tema... Clar, com a que el dia de Sant Jaume és allí un dia assenyalat...







Ací, traient el gest complice entre Jonatan Penalba i Paco, li talle el cap a la pobra Ina...






No passa res, ací ho arreglem. L'escoltet el fa Dani Miquel, i tots somriuen... L'hora que bona...!






Interpreten ara "La lluna, la pruna", amb l'arranjament d'Azael Tormo que tant m'agrada i que li dóna un ritme ben extraordinari... Em crida Lola "la Molinera" que isca corrent a fer la foto dels xiquets i les xiquetes movent els braços. Preciós... I a mi que m'impressiona el joc que li donen al tema el ritme tan apegalós amb la dolçaina, la banda i el combo aquest d'excepció...






I aprofitant la presència dels infants, l'altre himne mariolenc que ressona... Diuen que era un home de Bocairent que se'n va a la Fireta de sant Antoni de Muro a comprar-se una tartaneta i un burro i clar, què pots esperar... Tio Pep, que eixes compres es fan a la de Tots Sants de Cocentaina... I així va acabar l'home, a l'hospital d'Alcoi! Per això, quan acaben les danses de sant Agustí, a la plaça tan rebonica de Bocairent, recorden tot ballant la cançó, la facècia i el protagonista...

Tinc un amic que quan escolta alguna com aquesta somriu sota el nas. Jo el veig i li endevine el discurs... Igual la cançonella ve de l'altre Muro, el mallorquí, i... xxxxxxit... Calla! Sacrilegi!!!!








I el divertit d'anar arxivant mirades només el supera l'arxiu dels gestos...








I algú juga a casa, no? Sempre hi ha algú que juga a casa quan s'agrupen tants talents... Doncs qui va a ser, Lola "la Molinera" que és d'Alfarb i s'endú una ovació que espere que la tinga guardadeta a casa, dins una capseta de gust, perquè és de les que complau recordar...

I ausades que es llueix amb l'"Havanera sobre la platja".
Jo ja la coneixia, que és l'únic tema que em va deixar oir Paco dels del CD..., i clar, amb tal presentació, la de ganes que tinc jo d'escoltar... 
Lola també té ventall, però és que ella té calor...








Espere que alguna ventada de fresor li arribe al mestre Chinesta, que està tirant el lleu amb tant d'esforç directiu. Me l'aplaudisc de nou...







I heus ací al senyor Andreu Valor, socarrat de pro, fent fideïcomís davant els marmessors públics de l'herència que, a mena d'hereu o povil, el tio Paco li ha passat en vida; el "Què vos passa, valencians?". I el xicon, que la domina per on vol, així que ens l'entrega, fresca i generosa...











I de nou torna el senyor Josep Aparicio "Apa" a escena. Ara canta la seua, la que nosaltres diguem que és "la seua". El "No em moriré d'amor" estellesià. La fa com ningú no la faria, i ens omple a tots... Quan torna al cau, se m'escapa una frase que m'ix de molt dins: "Ja t'he dit que t'estime?".
I és que és cert, com me l'estime, a l'Apa..







La cançó que canta Jonatan Penalba al CD és aquesta, l'immens "Romanç del Penyal". La diu amb un to semblant al de Paco. De tant ensucrat, segur que s'ha engalipat al públic. A mi, em té també el cor robat. Quina veu més adient per a aquest també himne...








Lola s'assoma per la porta per mirar-se l'actuació de Xavier de Bétera, que s'atreveix amb la més versionada de les cançons de Paco (que la versiona al seu temps de Partaka), "Vora el barranc dels Algadins"... Que diria el senyor Llorente d'escoltar-se-la arreu...?






I ja estem a punt de fer eixir a Paco. La plaça i el bou l'esperen...






I res, que el senyor home segueix amb allò de que demà mourà les palmes l'aire, la cantúria dels teuladins i les images belles que no podrà gojar d'elles, mentre el senyor Ginesta du tota la banda vora el barranc dels Algadins... Aprofite per recordar a l'Apa, a Enric Murillo i a Paco Muñoz que ens deuen una excursió a cert lloc on hi ha uns tarongers de tant dolç flaire...






I ací encara no es veu el públic dempeus. Però és fer uns quants passos més l'homenot i la platea es posarà a bullir unànimement...
I Paco, ho recordarà sempre...!







És anar-se'n Paco i començar tots, dins el cau, a lloar-lo. Això sí que són amics... I de sobte es fa el silenci per esoltar què diu, que no s'ou massa...







 Sí, ha dit una barbaritat del seu amic Botifarra que ha fet esclatar al públic.
A mi, el que m'emociona, és com dedica el concert a la memòria de la seua amiga Laura Almerich, que ha faltat aquest matí. Em fa plorar.







Encara queda temps per a la "Tendror" de Maria Ibars, amb Ina Martí, i el "Se que em faig vell" de Martí i Pol. Però el què tothom espera és de nou el final excel·lent de cada concert munyossià. El "Serra de Mariola" coral...





Que arriba a sonar sublim...







I acaba el concert amb tothom feliç, Paco exultant i jo assedegat buscant on m'han posat els del Palau a la gent de la banda d'Alfarb que ven els CD, que no vull quedar-me sense, i em complaurà tornar a casa tan baldat com estic escoltant cada cant, rememorant cada intensitat viscuda i espere que també somatitzada, amb tant de quilòmetre com m'espera encara...

La meua felicitació als músics, als cantants, al senyor Chinesta i a Paco.
Ai Paco..., un homenatge com aquest és sincer del tot, i saps que hui en dia això no té preu. Saps què em confirma que és sincer? Tants polítics com anaren al Principal, hui no n'ha vingut cap ni un!