.


.

.

.

.

.

"Vull deixar amor i somnis i paraules/ que durin més que jo, al cor dels altres".

Joana Raspall.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 30 de juny de 2019

A l'aplec geganter de Vinaròs...






Ontinyent, a diumenge trenta de juny de 2019.

Hola estiu, estiu enreixat encara, però hola... M'ha costat moltíssim poder redactar aquesta entrada, i no només per la tristesa de la mort de la meua confraressa Mari Carmen, sinó perquè se m'ha esvalotat el Blogger aquest i m'ha fet pujar tres vegades les 105 fotografies que he triat per contar-te com va anar la trobada gegantera que vaig tindre la sort de viure i suar ahir mateix a Vinaròs. La més gran de les viles del Baix Maestrat s'omplia de grans figures vingudes d'arreu del nostre àmbit cultural immediat, i amb tantes passejades geganteres com duc, no sé el perquè, pensava que aquesta anava a ser-me grata... 




Perque és tot un goig acompanyar missenyor el Moro Maclet i el cavaller Tirant lo Blanc de Benimaclet... 

Molt agraït estic a Peli per haver-me avisat de la trobada i d'haver-me convidat a sumar-me a l'experiència aquesta... No només em servia per reveure gent que m'estime i a la que he tingut massa apartada en els darrers i pedregosos temps; de veritat que m'abellia reviure aquells temps gloriosos que, poc a poc, van allunyant-se'm de la memòria, i remesclant-se en una boira preciosa d'anecdotari sucós...



I és que els Gegants de Benimaclet no estan preparats en absolut per ser duts a cap lloc. Més aviat, encara podria dir que no estan en condicions d'eixir al carrer, que necessiten d'una bona refeta... Però això, jo ho diria si fumara puros, és a dir, si fos purista... Escolta, és que són els primers gegants del Carnestoltes valencians, són parella de fet de fa tants anys, símbol d'una galvana única i d'una ànsia de llibertats que encara enamora, i més en un temps com el nostre, tan tribulat.







Així que es farà allò que puga fer-se, i es carregaran amb cura de no fer-los un malbé major... Veurem si el cap del Tirant aguanta dret... Pobret meu...!

Jo, ja ho he parlat amb Peli. No estic ja per a fer ballar gegants, i molt menys per a inclinar-los com feia sobre el públic tot esglaiant-los quan pensaven que els anava a sobre tot allargant els braços... Tothom s'afanyava instintivament a protegir-se..., però en veure la broma, també per instint, corrien a donar la mà al gegant tan bromista...

No hi ha problema, em diu... Així que per primera vegada en tants anys, acudiré a un aplec amb els meus gegants i els meus dimonis companys, que de geganters, en la colla, pocs hi ha... Així que em dedicaré a fer fotografies i, amb tanta gent com fa i desfà, aniré tranquil deshidratant-me en el dia que es preveu punta màxima de l'onada de calor africana aquesta que amenaça tant a les televisions i que caurà davant qualsevol brisa marina que s'aprope...






La de vegades que he pujat i baixat l'autopista famosa que ens sudnorteja i, com que sempre hi conduisc, la de paisatges preciosos que he perdut... Hui no pare de mirar, com si fos el comte Arnau en persona... I quan em trobe amb aquesta imatge, no ho dubte... El Gegant de Pedra valencià... Agafe la càmera i prove de treure-li una fotografia a la tanta velocitat com anem i els obstacles que ens tapen l'un de l'altre. Au, ja et tinc, Penyagolosa... Ara en poder, li l'envie a Paco Muñoz per a recordar-li que l'estime... Que no se m'oblide felicitar demà, per hui, a Pepa, que fa anys... 




Sempre que hi passem amb companyia per Alcalà de Xivert apareix algú, i hui no es fa excepció, que vol punxar-me pels meus anys de campaner... El més alt del País, el campanar diuen... No és el d'Ontinyent, veritat? I van rissetes al darrere.

A mi, que me la bufa de valent qui la té més llarga, sempre responc la mateixa frase, que a més d'un gelat deixa... Ontinyent, Xàtiva, Alcalà de Xivert...? "Mera...", fins que no es mesure el campanar de Bocairent, estem parlant foradat...

Van a torcar-me a mi la moral en parlar de gegants...





Són una de les meues passions íntimes aquestes figures, bé ho saps si em lliges...
Però fa molt de temps que no..., és logic tal i com va el món de desacompassat amb el meu. A la fi només coincidirem en els horaris, tal i com anem... La memòria i l'estima ja són ben diferents... Trobar-me de cara amb Maclet sempre és un goig, tantes alegries, i trencaments, com hem patit... El seu reflexe en mi és fondo, i irregular del tot... Algun dia caldrà contar-ho. Per favor, gent de l'Assemblea; quan vos decidiu a fer el punyeter llibre memorístic que mai no arriba, deixeu-me fer un capítol sobre Tirant i Maclet...






Ai Vicent... Tot un ídol... Si no fos per ell, ni les rodetes ajudatòries mourien els gegants...




Encara és de matí, que ens ha tocat matinar i arribem els segons, després dels alcoians, i el sol ja pica, picaina... Què serà en tocar les dotze que estarem en plena exposició de gegants i... No, si els muntem ja ací els durem més fàcilment, els aparcarem i farem el que realment cal fer en aquests casos, esmorzar.

Tenim massa coses que contar-nos.

De tanta llum, tot em sembla esvaït...




Arriben els primers pobles... La Tortosa del meu iaio el Sabater de la Vila... La Llagosta... Xe!, si és una vertadera llagosta rampant el que duen...!, i preciosa, responc... Això és perquè fan homenatge al topònim del poble? I tant, i no cregues que això és una cosa massa rara, que conec un poble que fa el mateix ben prop de nosaltres... A sí?, i quin és?  Nosaltres! I per partida doble... El Moro Maclet i la gegantessa Cleta, que de tan gran no ha pogut vindre...



I sort que hi ha un poc d'ombra vora la llotja aquella on ens aparquem. Si no, que seria dels tant estimats nans d'Alcoi... Passa la gent, ells hi romanen. Potser eixe és el secret de la vertadera estima meua per aquestes parafernàlies, ara que sent que m'he fet tan gran...

Perquè, ausades la de...



I de sobte, recorde un dels motius pels quals vaig decidir no acudir a més aplecs d'aquests... No hi ha qui suporte als friquis de la càmera col·leccionistes... Jo, sense ni alçar la càmera, i quan tots estan distrets, cataplof..., dispare. Bons mestres tinc i, en el possible atesa la meua volumetria, intente passar desapercebut i, sobre tot, no tocar els collons a ningú...



 I ja som a plaça... La de ganes que tenia jo de contemplar la portalada immensa d'aquesta església, vora una torre amb la que tinc bastant a veure i ningú no ho imaginaria... He, he, he..., la de vides que visc... Maclet riu, no pot fer altra cosa. Sempre m'ha dit que millor el seu somrís bord que el hieratisme... Jo sempre li solte que s'assembla massa a Fuster...





I ans d'esmorzar, anem posant-nos on ens marquen i remarquen. I van venint els primers companys. S'inicien les primeres converses... Jo, callat en tot el possible, faig per riure les noves coneixences imatgeres, i em mire la poca gent gegantera que queda que coneixent-me, m'ha oblidat. Des de l'incògnit, doncs, disfrute més encara...



Ja veig alguna figura que em provoca recança, per tants anys... I les noves m'engresquen sobremanera...




Roger de Llàuria fa com jo, mira cap amunt meravellat per la boniquesa. Ve sol, que no l'acompanya ningú de la caterva gegantera alcoiana... Jo me'l mire mirant, bé que me l'estime a l'homenot aquest.



Postureig, postureig, postureeeeeit. Postureig, postureig, postureeeeeig...

Si no vaig mal comptat, fins a tres vegades va tocar repetir la mateixa història per conformar els inconformistes...



Mestre Fuster deia que si s'ha inventat la hipocresia, com és que ens negarem a usar-la? Doncs sí, però jo aprofite per treure-li suc a la situació... La de mirades de desaprovació angèlica que despertem, Maclet...
Això és que no saben mirar-te amb el mèrit que tens i et jutgen amb els propis cànons de bellesa socialitzada... Si la gent sabés la de joies que s'han aplegat en aquesta plaça hui... Però és el tòpic en aquestes trobades del molt (i ben bo...).





Els amfitrions llueixen. És el que toca. Són de categoria i ver prestigi dins aquest món nostrat...




Ai Benetússer... Encara recorde com vaig tornar-me'n caminant des d'allí fins al Benimaclet on habitava quan els ajudava a preparar el seu primer aplec...
Si ja et dic que guarde cada història gegant...



I clar, aprofite l'avinentesa per retratar la gent de Salpassa del Campello i les seues precioses figures... Ai Santa Teresa...



M'agraden molt, que no els coneixia en directe, els gegants de Godella... Expressió nova i bellesa...




I heus ací l'únic gegant que no parla com els nostres dels ací aplegats... Un elegant apotecari que ausades la de branquel de romer que du, com són de llargues. I com és de gran el pot de te... Té una resemblança amb cert conegut meu que, curiosament, també està hui per ací...





Balsareny, la bellesa, la perfecció estètica, la formalitat... No sé, igual cal convidar-los al nostre Carnestoltes perquè es despentinen un poc, no?




I ja estem, ja ha arribat Monòver... I quan ells arriben duen totes les figures i fan una escampada preciosa de remescles, tendreses, pors, d'alegria i color i festa... Sempre els he tingut com els primers que es creuen açò de les trobades. És una joia la família que conformen.


Les fotos que m'agraden son les que reflecteixen mirades eternes. I dóna igual que nosaltres anem en la direcció contrària on miren. La seua mirada és la veritat de moltes coses. I moltes d'elles, no poden dir-se...



He, he, he... No és la Lira d'Amposta una de les bandes catalanes més reconegudes? Doncs no m'extranya gens que se n'hagen fet gegants músics... Això és una de les coses que més m'alegra del que em comenten els qui em comenten seriosament sobre gegants, que estan estranyats que s'haja obert el meló de la tradicionalitat per incloure novetats com aquestes. Ja fa temps, dic, que tenim eixa sort. No veges la de tipologies que s'han estrenat...,



..., i no només al Principat, que entre nosaltres, tan enamorats encara de morocristians i dels senyors i serfs, també hi ha una gernació d'atreviments interessants... Mira, també hi ha bona representació de grallers i dolçainers...



I en contiuar, és cosa d'anar captant detalls, com les textures, les postures, els llaços grocs...
Tot és simbòlic dins aquest món simbòlic, fins i tot ser estrafet...











Xeee!, quin honor, el senyor Cu-cut de la Plaça Nova de Barcelona... Quina sort trobar-lo, perquè sempre és alegria afegir al llistat tanta història...




El classicisme segueix sent tan atractiu...





M'agrada molt tot allò que vaig coneixent, no t'ho he dit?
I a què em sona a mi tanta randa, la forma del vestit... Hi ha, això, novetats que eternitzen tradicions... Des de tan lluny, una abraçada a la meua Reina Cristiana...!



Vaja! Ja era hora de trobar-me la Família Ulises vinarosenca al complet...



"Mera" que és gran, el tio Gori... I jo que volia comprar-me unes postisses com les seues, quan vaig a la paradeta, ja l'havien tancada...




I la tia Caballera, sempre amb la panera buida de peixos... S'ha fet més famosa per la go-pro que porta enganxada al capdamunt que no pels seus valors representatius i artístics. És el signe del nostre món. Em queixe? No, és el que ens toca viure...




I heus ací en Treball i na Cultura, els gegants de l'Agrupació de Catalunya i tal... Representants dels alts valors de la tradició principatina i tanta cosa simbòlica-tradicionalista d'alçada, que jo em somric en veure'ls desfilar acompanyats mentre sona l'himne d'una filà mora del meu "segon poble", aquell del mestre Pascual Falcó que aconsella al fester que no s'embrute en emborratxar-se perquè no el deixaran entrar... És el que té el mestissatge. En no saber-nos i avançar d'oïda, a la fi, tots som d'ací i d'allí; encara que no tots puguem dur una englantina d'or jocfloralesca.
M'encanten...




I ara, amb els propis gegantons, i el gegant de la Federació valenciana, i tal...
La visió simbòlica ens diferencia molt.
I calle.



Perquè m'alegre de trobar-me elements del bestiari, i de foc, entre els convidats...




I en seguir, seguim fent reconeixences...



I noves coneixences...




I sorprenent-me més encara del pas del temps, que farà de nosaltres colors...



Entre col i col...



Para't, Sergi, que tens al teu davant els teus estimadíssims Centet el Gallo i Roseta la Pelegrina...
Recordes aquell primer aplec i un calfred et recorre... Estan repreciosos, i això ho valore en molt. La de coses que vaig aprendre d'ells... Veus? No reconec ja a cap dels seus acompanyants alcorins, però ells encara estan molt millor amb l'edat. El temps eixe que dic que passa me'ls ha millorat molt, però segueixen sent ells. El somriure d'ella en du tanta delícia passada...





En perfecte estat de revista, la família de Monòver...



 Altoooooooo... Que no han vingut els Cabolos de Bocairent, que del Cuiner de l'Ingénio hi ha còpies arreu. I no només com a nanos, no... Mira't com va d'elegant aquest bessó del meu estimat cardaor que viu a la Llitera.
Ara que em ve al cap, una proposta (gratuïta) pels Majorals de sant Agustí. No seria divertit fer una trobada a Bocairent mateix que reunisca totes les versions possibles de les figures dels Cabolos que s'hi poden trobar al món mundial?



La calor, puja.
La paciència no aguanta. Com es fan de pesats els actes oficials dins els salons ajuntamentals mentre t'estàs fora... Sort que no suen.




No sé ara a qui li conte allò de la insistència de ma mare a fer-se una foto, va ser a Alcoi, amb el nan del Campello que representa la seua santa... He, he, he...





Des d'ací, els àngels semblen més indiferents. Potser és la bellesa de la gegantessa d'Ulldecona...




I eixos detalls... No podia dir-se d'altra manera, sent d'Almassora...




I què passa si esperant el cremadet algú comença a contar acudits de gangosos a l'escenari en ple segle XXI? Doncs que es deslliga la tronada de símbols diferents i variats mentre rebenta l'envelat la música remesclada i enervant de la dolçaina i la mascletada rítmica de tantes percussions...



Que visca sempre l'alegria...!




I el contrast...
M'agrada tant capturar detalls.




I calideses...




Hora de tornar de nou, amunt i avall, cap a plaça.
M'envege ara la barca que ix del port.
Potser navegue cap a la Peníscola que al fons s'endevina...



I de camí, per això dels detalls, arribes a trobar-te episodis memorables per a la càmera.
Per tal d'evitar problemes, he tapat els ulls dels protagonistes, i també els seus peçons, no siga cosa que Facebook em prohibisca aquesta entrada, amb tant com m'està costant de redactar...



Preferisc treure en primer pla gent que m'estime i admire...






I de tant en tant, jugar amb la càmera a captar infinits. No sabia jo que l'aparell em permetera arribar amb tal nitidesa... No hi ha com jugar...




I tornem.
"De Castelló a Almassora, hi ha un tren que vola...".
Quina alegria deu ser poder jugar amb una Panderola de joguet...




Hi ha qui em comenta no sé quina cosa de la vida sexual dels Gegants... A mi em dóna igual, sempre són els matrimonis més avinguts de cada poble. Mira Tirant i Maclet, per exemple...




Jo preferisc fixar-me en l'art que contenen.




Maclet també, i sempre em diu que mire avant i amunt...




Ai quins records...


Genètica i genealogia...




Tradició humana...
T'he dit que m'agraden tant els gegants de Tortosa... Tan pel que són pel que representen...



Tot m'és bellesa...






Mentre Àngels avisa a una turista que no, que Tirant és home i que és parella de Maclet, Maclet mateix, es desespera... No serà per l'ombra de barba que té el seu marit!





I ací tens la inevitable foto d'algú posant-se una faixa...





I la sort que ens hagen posat al davant aquest bandoler fragatí. Així aflora immediatament entre la gent de Benimaclet el record que tenim un gegant pendent: el nostre bandoler Mateu Vicent Benet. Jo ja el vaig projectar en dibuix quan tenia monyo...




Aquesta, li la dedique a l'amic Juanjo Alcaide, i ell sap el perquè...
No, no té res a veure amb la camisa...



I per fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ens toca eixir...




Jo vaig fent fotos, perdona'm que no vaja diguent-te res, però estic certament ocupat...







Suats, però encara ballen més...




Ens aturem a un basar ple de ninotets per a tortades de boda... I em fan parar l'esment en aquesta vespa que du a dues dones que s'estimen... "Mera", recorde, a València estan fent ara la manifa aquella festiva de l'Orgull... Doncs bé... Visca l'orgull que es després de la foto...



I els nostres estimats músics del prestigiós col·lectiu "Estrela Roja" de Benimaclet, vinga a sonar la mateixa peça, la dedicada a la gegantessa Cleta que hui no ha pogut acompanyar-nos... Així la recordem...





Dius que plourà?

No, és Tirant, que ja li regalla...






Per fi veiem la mar de nou... Una lleugera brisa...








De tant cansats no veiem l'hora d'arribar on siga que calga que arribem...
Veus? Per això et deia que no m'agradaven els aplecs de vesprada quan matines tant. Més sap el dimoni per vell que per dimoni...




El sorprenent és que em cara em quede energia, amerat com vaig, per captar preciosismes...




Foto històrica aquesta, que li dedique a l'amic Abel Soler... Els dos gegants cavallers literaris nostrats, juntets. Tirant de Benimaclet i Curial del Campello (només faltaria ja el Tirant de Gandia...). I Saoret, que està en tot, em comenta que ja tenim collons nosaltres... Un bretó, l'altre lombard, i nosaltres insistint en quatribarrar-los.
Som el que som, ja veus...



 I per fi, arriba l'hora del ball final...



..., vinga, anem tirant que estem lluny i al pas que anem, amb el capvespre reflectint-se en joiells i corones, se'ns derretirà l'englantina encara...




I de nou a carregar i a desfer camí, ganosos de prendre lloc als autobusos per descansar... Ha estat una preciositat, això de trobar-se, però la calor ha acabat per imposar-se. Hem sabut ballar-la, tot enyorant-los la frescúria de la mar, tan propera i present, però llunyana...

Encara hi ha camí, que s'allargassa, i acabarem a l'Assemblea menjant unes pizzes que ens animen, i cacau, i adobat, i papes, i formatge, i gelat. Jo no puc beure alcohol, però hi havia vi trepat per qui en vulgues, i aiga fresca i refrescos sadollants. I els acudits són preciosismes del dia que mereixen passar al nostre llarguíssim anecdotari...
Els gegants del Carnestoltes benimacleter han acudit a la vila carnestoltenca de Vinaròs...
I ho han passat de meravella! Queda tanta constància...



Jo també...