.


.

.

c

c

.

"Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de cofins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins".

Sonet Marí. Quadern de Sonets. Bartomeu Rosselló-Pòrcel.



.

.
.
.

Cartell del Corpus 2020

Cartell del Corpus 2020
Obra de Juanjo Alcaide i de Sergi Gómez i Soler

dilluns, 13 de maig de 2019

Perquè al mig de la nit, surt el sol a Biar...



Ontinyent, a diumenge 12 de maig de 2019.

Quan escrius diverses vegades sobre un mateix tema, la sensació que et queda és la de repetir-te obligatòriament. I això que cada any, les sensacions canvien, perquè són fruit de les distintes situacions per on passes vitalment. Enguany, pujar a l'ermita m'era com una mena d'obligació autoimposada. Després d'una entrada ben bonica, i amb temps encara per contemplar capvespres, m'abellia molt complir amb aquesta ja "tradició" personal.

M'ha costat molt pujar, que em sentia convalescent encara i ara que sé que la malaltia no ha cessat, em faig creus de com vaig arribar-hi... Però el plaer estètic que se m'acreix assegut a aquell indret de món tan bell, és inigualable. Parle amb qui parle, em dóna una visió diferent del meravellament que, en ser sumades, em conformen un mosaic esplèndid de voluntats de viure. Jo, que me n'admire encara d'aquelles coses menudes de l'emoció, sempre espere eixes històries dels altres i eixe sentir meu que va desenvolupant-se a cada moment de la festa. El silenci primer, l'arribada de les distintes comparses, com fa acte de presència la Porigoseta, i la baixada dels festers que preludia la catarsi comarcana de l'eixida de la Mare de Déu...







No hi ha més dispars que la "performance" d'alguns festers en complicitat amb el bombiste de la banda. Els uns fan la postura de suportar el retrocés de l'arma en disparar i els altres fan un fort cop de bombo que queda al riure dels presents en la facècia, i en la meua memòria tan llarga... Que veig com visc un instant inusual i preciós de protesta popular. Una flamerada ben senzilla i innocent que naix esgotada, i que no va més enllà ni pot anar-hi: tota voluntat de fer sembla amansida i queda en acció d'anar dient... I i el tothom social se sap vençut a l'explicació que ja sabem falaç...

A massa canons hi ha flors.



I el mosaic comença a muntar-se amb les tessel·les de les pedres que s'enramen cap amunt donant color i so a l'espai enllumenat amb l'or dels bells moments. I la campana descansa en el seu anar rodant pel món sense moure's del lloc on és fixada...







I desseguida que van arribant, els somriures dels meus alumnes, que demanen ser immortalitzats just en aquest moment que sempre serà jove i actiu i bell i conscient de tanta cosa bonica com s'atresora en els dies de festa, quan ets adolescent...








I dóna igual qui estiga al darrere, que ja és normal i acceptat pel comú el plantar-te al davant de tothom i pujar en altura de braç mobilitzat per guardar una imatge imposada. S'ha acabat l'empatia social, o en queda poca, encara.... Però per molt que l'egoisme s'aixeque i encimbelle, sempre hi ha algun forat al mosaic que es completa amb la vida real...




Mentres tot açò passa, s'encén el moment de la màgia catàrtica de cada any i l'espera es fa foc. Benvinguda feral i ofrena primigènica...





I mentre ens apropem al poble, dansen vells sons de vals amb la nit i el seu frec fet de foc allunyat però sempre present i constant...







Perquè al mig de la nit, surt el sol a Biar...



Cap comentari: