.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dijous, 25 d’abril de 2019

El meu article-resum sobre els personatges processionals al Periòdic d'Ontinyent






Ontinyent, a vint-i-cinc d'abril de 2019. 715 anys després...

Hui fa una setmana exacta de la Processó del Silenci. A la fi, l'única de la meua Setmana Santa immediata que la pluja i els homes deixaren desfilar. És hora, ja que no combregue jo amb rodes de molí, de tancar el capítol passional d'enguany, i vull fer-ho traient per ací l'únic "article seriós" que aquest any he redactat sobre el tema.

Temps era temps, era fàcil escriure sobre la Setmana Santa, i era senzill també que et publicaren allò que volies dir. Ara mateix s'ha fet la cosa més que impossible, bé ho saps. D'ací la meua sorpresa, i alegria, quan des del Periòdic d'Ontinyent, se'm va demanar una col·laboració. Volien un resum de l'altra sorpresa que enguany m'he endut, la conferència sobre els personatges processionals que vaig impartir per a la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent. A última hora i corrent, i només per la història nefasta del còlic nefrític, vaig poder entregar aqueixa col·laboració-resum. Va acompanyar-se amb una fotografia que ja té uns anys: la primer Verònica del Silenci, a qui tant, i tan sincerament, m'aprecie, amb el rostre de Crist de la meua família i desfilant a la plaça de Dalt, en la visió sempre corprenedora de Juanjo Alcaide.

I per tal que pugues llegir-lo en condicions (mort a la lletra menuda!), ací te'l faig arribar. Espere que siga del teu grat.

Falta encara un any, però tinc moltes coses per contar sobre aquest tema. A l'etnògraf, filòleg i Macip de la Soledat li sembla que, si no hi ha espais per a l'expressió dels qui estimem aquesta commemoració, caldrà inventar-los l'any que ve...







Els personatges processionals d'Ontinyent, 
una riquesa certa i incompleta
Sergi Gómez i Soler



Les ontinyentines i els ontinyentins amb més anys, segur que recorden, i potser s’enyoren, aquelles dones que apareixien el Divendres Sant, en la processó del Sant Soterrament, fent com que ploraven mentre reien, encanades, darrere del pas del Sepulcre de Benlliure custodiat per quatre guàrdies civils amb les armes cap avall, “a la funerala”. Junt al Sant Joan de la Palma que sempre era representat per una dona, foren els personatges processionals que més van perdurar -fins els anys seixanta del passat segle-, d’una tradició antiquíssima. Tan vella com la mateixa commemoració passional.
L’origen d’aquestes representacions que tan riques foren és el mateix que el de les figuracions del Corpus i d’algunes cavalcades nadalenques, aquell vell teatre catequètic que ensenyava al veïnat medieval illetrat a través del meravellament sentimental. La creença entrava a través del sermonari, però es fixava i creixia amb les representacions que tenien lloc dins de les esglésies i que la mateixa Església acabà prohibint perquè molt sovint se n’eixien de mare. D’aquell costum queden només el Misteri d’Elx i les Sibil·les reconstituïdes. Però es feren amos de la plaça, dels carrers i dels teatrets –amb els Pastorets nadalencs i les Passions-, i foren represes per a les processons quan, en la Contrareforma del segle XVI, la cúria se n’adonà del seu poder educatiu i redirigí la seua promoció, sufragada per ajuntaments i gremis. Pel que fa a la Setmana Santa, ben allunyada dels fastos que l’alegre Corpus permetia, els gremis i els ajuntaments erigits en confraries, aportarien brillantor dins la severitat commemorativa a través de la realització de figures processionals de mèrit, on es podia, o bé facilitant i mantenint l’aparició de veïnes i veïns que, per unes hores, prenien unes robes més o menys historicistes i es convertien en figures passionals. Un ample grup de personatges bíblics o apòcrifs, tots integrats en la nostra “tradició” celebrativa.
Dels personatges processionals de la nostra Setmana Santa, sabem sobretot pels documents que els expliquen en èpoques de crisi o de prohibició, i pel record popular que ha mantes la memòria de les Plorones, però també de l’existència d’un Rei Herodes que es llençava caramels sobre la seua capa perquè la xicalla els arreplegarà. I també d’un Dimoni que acompanyaria Judes, nyugat amb unes cadenes que feien bona cosa de soroll per demostrar que el Mal no pogué fer-se amb el món en el temps tan curt i sonor en què Jesús estigué mort, el de les maces, el dejuni de les campanes i el volteig de trebanelles...

Ontinyent ha estat poble de soldats romans. Ara que en queden literalment quatre, els dos de fantasia de la Soledat i els dos historicistes de l’Expiració, fa somriure pensant tot el luxe casolà que escampaven amb aquelles armadures acartronades i els cuiros que arribarien a portar per representar tant els soldats de l’Imperi com els del Sanedrí, i celebraven un acte propi i tot el Divendres Sant a l’església de Sant Carles, el de la Llançada. El cronista Alfred Bernabeu té documentats els Pretorians romans com a primers personatges ontinyentins el 1673. Llavors ja no quedava memòria dels flagel·lants que, des del temps de les prèdiques de sant Vicent Ferrer, s’escamparen per les confraries valencianes i que ací trobaren exemplificació en la degana, l’Ecce Homo, per tothom “la Capeta de la Sang”; vinga a colpejar-se l’esquena en un sentit penitencial que ara ens seria horrible de veure i impossible d’entendre.

Els romans, que a Ontinyent nomenàrem Adrians, eren cosa pròpia de la confraria de l’Oració de l’Hort. Els soldats Herodians, o del Sanedrí jueu, que en una confusió formal absoluta serien també romans però nomenaríem Fariseus, formaven part de l’estol de personatges que acompanyaven el pas dels Fusters i Obrers, el del Nostre Pare Jesús. L’Ajuntament n’assumí els personatges el 1878, a causa de la profunda crisi de la confraria, i ens els salvà. Tal i com els recolliria “La Paz Cristiana de 1924, foren la Sinagoga, Dimes i Gestes, Josep d’Arimatea i Nicodem, les Santes Dones, la Verònica, la Samaritana, la Mare de Déu i Sant Joan de la Palma, els soldats d’Herodes i Herodes mateix. 

I tot existia malgrat les continuades prohibicions. Algunes generals, com la famosa Reial Ordre de 1778, i d’altres més immediates, com la carta de l’Arquebisbe de València que el Plebà Fernando Soriano exposà a l’Ajuntament el 30 de maig de 1831 en què prohibia les danses, balls, al·legories humanes i Gegants i Cabets a les processons que es feren endavant. O la darrera de totes, quan, en temps de la Segona República, la Paz Cristiana de 1932 advertia que “quiso darse a la del Viernes Santo mas austeridad y se suprimieron figuras y representacions que havien perdido el espíritu de devoción que requeria tan triste acto. A todas las persones serias consoló una manifestación tan seria i brillante...”. La mateixa decadència de la Setmana Santa gremial dels darrers 60, arrossegà a l’espai de la memòria veïnal aquest costumari.

Quan les confraries de l’Expiració i de la Soledat posaren en marxa la Processó del Silenci de Dijous Sant (2002), apostaren per la necessitat de reprendre camins tradicionals remesclant la història pròpia amb la necessitat representativa d’aquesta nit. Els personatges bíblics tornaven a Ontinyent amb d’un interés recuperatiu que es fixava a molt llarg termini i que encara no s’ha acabat. La velocitat i la intensitat dependrien de l’economia i, sobretot, del mal endèmic de la nostra celebració: la falta de confraresses i confrares, que sempre anem curts...

Així, es volgué reprendre el Sant Joan de la Palma i la Dona Verònica clàssics junt la representació simbòlica romana, i s’afegí Pilat i el seu criat, Sant Pere amb les claus i el pollastre, l’atreviment de dos Crists humans, un amb la creu i l’altre figurant l’Ecce Homo, i dos dels personatges que, ves per on, han acabat sent senyers en la identificació de la nostra commemoració, Maria Magdalena amb el Sant Calze, reprenent la importància de la ròssega i amb el cap ocult com a penitent, i com no, també Judes. Impressionen.

El futur? Si s’empeny amb coneixement i respecte, pot arribar a fer-nos reprendre per necessitat el món romà. De representacions, en caben moltes. Algunes d’elles semblen estar ben properes com les de Dimes i Gestes que demanen només canvis lleugers d’allò existent, la il·lusió pot fer propers el Dimoni i les Plorones... Tot dependrà de voler seguir o no pel camí de la tradició, sovint també perillós, per créixer, en una recuperació que sembla que mai no arriba, però que està latent.