.


.

.

.

.

.

"Jo sóc aquell que en mar advers veleja /Escapadís de l'amorós parany;
En tronc antic faig figura de tany,/ M'exalta el Bell i no em corca l'enveja".

J.V. Foix.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

dijous, 7 de febrer de 2019

Processons que ressonen entre ametlers florits...






Ontinyent, a set de febrer de 2019. Dijous dels Amics.

Em meravella el mirar, perquè m'alça l'ànima, eixe mar continu d'ametlers florits que pot veure's des d'algun dels punts de la carretera quan torne de Biar. Tots els blancs i roses caben en el continu, que s'allargassa tot remesclat amb oliveres que prompte faran mostra, a tall de soldats que guarden el camí. La florida em du a aquest principi de febrer que tant m'estime. Música suau i a gaudir del camí...

Aquesta setmana, però, hi ha una xicoteta diferència que malgrat que m'és agradosa, em remet a moments vitals que no són de record grat. Quan em dedicava a escriure de festes i sobre festes i em tocava sempre viure per davant de tothom. Si la gent reia el Carnestoltes, jo enllestia la Setmana Santa sencera. Si tothom celebrava el Corpus, jo ja ratllava sobre els Moros i Cristians agostencs, i m'esgotava el viure, perquè era justament no viure allò... La música deia... Tota la setmana m'ha calgut escoltar músiques pròpies de processons! Com que aquest cap de setmana proper la meua Confraria celebra els 75 anys de la talla de la imatge de la Mare de Déu en la seua Soledat per part de Marià Benlliure i Gil, doncs "mera", m'ha calgut per Pàsques ans de Rams si vull posar-me a to. De l'escalfament precarnestoltenc passe directament al Silenci dijous-santer passat a vesprada de dissabte...

No em queixe, en absolut, però ho necessite. Les marxes processionals m'agraden de sempre. Les de carrer vull dir, aquelles que ens acompanyen als actes de caire creencial que tota festa nostra d'anys conserven encara. No estaria jo, potser, massa còmode assegut a un concert escoltant-ne'n com tampoc ho estic en els tant acostumats concerts morocristians del nostre roglet de món... Les marxes de processó, les escolte i em remeten a moments puntuals que he atresorat amb els anys... I m'agraden.

M'agraden les més clàssiques, n'escolte de tot tipus, però també tinc les meues preferències...

Aquesta és la que més. L'escoltava de molt menut i em va costar trobar-la perquè ni l'autor sabia... Sort que les xarxes aquestes internètiques m'ajudaren a retrobar-me amb una melodia que em retumbava al cap durant tants anys. I va i resulta que era del mestre de mestres, Mariano San Miguel...



D'ell també és aquella que em du l'al·lucinant olor de nard i de pi i de pólvora llunyana quan la Baixada del Crist de l'Agonia d'Ontinyent. El tant silenci s'enriqueix amb aquest vertader himne del plany...



Per més que la figura del patró de les Festes de Moros i Cristians del meu poble també ha inspirat dues marxes que em semblen meravelloses per motius diferents. La primera és la marxa fúnebre "Santísimo Cristo de la Agonia" del José María Ferrero, l'única processó que composà qui fou mestre meu. Gloriosa...



L'altra la composà l'amic Miquel Àngel Sarrió, "Al Morenet", que remet directament a peces pròpies del culte cristícola ontinyentí, i als ontinyentins emociona...



El mateix autor ha sabut jugar molt bé aquestes cartes de la asguinaldeig tradicional amb l'Anúnci Angèlic, l'Himne i altres delícies, per oferir-la en marxa desfilable. Així va escriure "Maria", que s'interpreta en les festes majors de la patrona d'Ontinyent, la Puríssima.



I clar, en parlar de patronatges, m'entusiasmen peces com ara la que recull l'himne de la Mare de Déu del Remei d'Albaida, que no he pogut trobar, i peces tan remodernes com la que Josep Vicent Egea dedicà al patró de Cocentaina en el seu quart centenar: "Sant Hipòlit 1600-2000, que tampoc no puc oferir-te ara... I tampoc el valset "Sarita" que acompanya a Biar la Mare de Déu de Gràcia, una cosa ben interessant de viure...

Aquesta, que sembla moderna sense ser-ho, també em fascina... Joan Lamotte de Grignon va lluir-se. A més, dedicada a una de les imatges que m'han impressionat més des que vaig pujar per primera vegada al seu monestir...



La més clàssica de les clàssiques m'és, sense cap mena de dubte, aquesta peça de Ricardo Dorado Janeiro...



Darrerament he escoltat com a marxa, i no dansa plàstica, de processó la Muixeranga d'Algemesí, amb dolçaines sempre, amb banda opcionalment... També m'agrada. Quan no m'agrada a mi escoltar la Muixeranga? I com entussiasma a tants festers en trobar-la no massa amagada en les marxes cristianes que la receren... He, he, he... Ara bé, si recorde una peça que m'impactara va ser aquesta processó famosa de Lluís Llach. Una vegada la vaig oir a Ontinyent, com a marxa de processó... Vaig seguir la banda durant tot el recorregut perquè no se m'oblidara el moment, ja fa moltíssims anys. I aquell moment, encara està amb mi... (pots oir-la a partir del minut 13:40)



Bé. Pense que ja estic a to i puc fer de Macip el proper dissabte, des de l'Església de l'Assumpció d'Ontinyent i a les cinc i mitja de la vesprada.
El millor de tot? Que de nou podré veure els ulls de la preciosa imatge de Benlliure cada vegada que em giraré. Un vertader privilegi.

I quines són les marxes de processó que t'agraden a tu?