.


.

.

.

.

.

"Jo sóc aquell que en mar advers veleja /Escapadís de l'amorós parany;
En tronc antic faig figura de tany,/ M'exalta el Bell i no em corca l'enveja".

J.V. Foix.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

dimarts, 5 de febrer de 2019

Mentre entren a Bocairent...



Biar, a quatre de febrer de 2019. 

Dissabte, mentre em tapava com podia per combatre eixe vent tant gelador que per cada plec d'abric i manta es ficava per entrar-te ni saps com al moll dels ossos, em vingué un pensament fugaç, d'aquells saborosos... La de coincidències que s'han donat per tal que puguem assistir a l'espectacle que és aquesta entrada...



I en no res, entre la tanta gent que quan passa em saluda, entre piquets, esquadres, bandes i carrosses confetiteres, vaig emparrant pensaments al·legòrics del tot d'un costumari i un veïnat que m'estime fondament...

Aquesta entrada o qualsevol altra, és clar. Però estem en aquesta que es preua de ser molt fidel a fórmules dites i no dutes a la pràctica. Això sí, malgrat l'evident avanç de la disolució del fet propi bocairentí en l'igualador magma fester mariolenc, encara queden tantes fòrmules d'una soldadesca foral, molt més antiga que no les pròpies festes... Encara queda bastant d'aquell esperit romàntic que convertí el temps de les bregues entre carlins i isabelins, i ací més que en cap altre lloc, en una festa de lluïment superadora de sotmatens, polítiques, armes i bel·licositat que, sense tots eixos elements plegats no haurien constituït allò que hui es desfà davant els nostres ulls, davant els aplaudiments que volen escalfar el pas encoratjat dels caps d'esquadra...

Per més que es vulguen vestir teles medievals i robes que van fent el rotgle del lloguer pels pobles, encara caben les cassaques, els brodats, les puntilles blanques, els barrets de feltre, les plomes, les mitges capes, les mantes creuades, les banderes al capdamunt de les armes, les figures de ball per avançar i els pasdobles animosos...



El dia que el poble fester se n'adone d'aquesta riquesa seua i només seua, l'aplique al fet propi del lluïment i establisca un patronatge propi, identificatiu i diferenciador, potser es revertisquen els termes i puguem apreciar creixences qualitatives i atractivadores. De moment, l'espectacle creix quan es fa present aquesta idiosincràsia cardadora. La resta, és la resta d'arreu, i el fred febrerenc va fent minva d'aplaudidors a mesura que el sol va amagant-se del laberíntic i encisador recorregut fins que la solitud acompanya els portadors dels mosquets, ja de nit massa avançada...



Van succeint-se alferesies, capitanies, boats... La d'esforços personals remesclats amb il·lusions treballades que hi ha darrere cada imatge que podem agrair... La quantitat immensa d'hores de tantes gents com pugen i baixen vitalment pel món morocristià... Teles, pells, ferratges, plomalls, cabelleres, ceptres, armes, llums, carrosses, músiques, cavallística, neteja... Potser mai no ens parem a observar allò que conforma l'encís. En deconstruir-lo, l'apreci cal que siga més intens...



La de gents que s'agombolen, de distintes procedències, per desfilar, per contemplar, per conéixer, per imitar... Tot un món que es fa present als carrers esdevenint la vida mateixa de la festa, l'objectiu catàrtic de tot allò que es desplega i avança...




La de mirades reconeixedores als coneguts observadors, als qui fan fotos, als que no saps però veus com t'admiren mirant-te...



Les complicitats que s'estableixen entre els caps d'esquadra (els qui encara saben dur a l'ahui el noble i antic art de fer de cap d'esquadra) i cadascun dels qui al darrera teu desfilen i als quals obres pas, formes i conformes, i sense els quals ni tens sentit ni res no pot pintar-te l'ego...




(I ací és on toca treure el meu fillol, sempre que el veig... Conduint-se entre festers erts i nyugats a l'ànima del no-caure, tessos i, per tant, vistosos, alts, enfatitzats, solemnes...).




I la força que tenen els petits detalls que ací i enllà van aventant-se... Símbols, representacions, signes, memorística, banalitat... Tot plegat formen riquesa o descuidada omissió, recerca o postureig...



I la gran càrrega històrica que tant pesa en una festa en què la més nova de les filades és més que centenària... Una sort, una responsabilitat també, una manera de fer que diu no voler innovacions cridaneres mentre va avançant silent i avant pels anys. Un sentiment, per suposat. Un orgull també...




I la mateixa gràcia de l'anar anant dels festers de piquet o d'esquadra, avançant amb ritmes sempre iguals i sempre atractius sobre el terra quotidià que es disfressa de cel estrellat al seu pas...




Ves a saber què fa que cadascú s'adscriga a un bàndol, a una filada. Lluny ja el temps de l'adscripció política o la pertinença gremial, ara encara domina l'herència familiar, la força de l'amistat, l'enamorament per unes maneres... I la fidelitat a eixes robes i banderes és més ampla i persistent, fins arribar a tindre encara meritoris tints místics. Miticisme...



I el diàleg, entre tant decibel·li i tanta intensitat, sovint sol ser donat a la bondat dels gestos entre qui mira perquè vol mirar i qui és observat perquè vol ser observat...




Potser ignorem la fondària dels arrels. Potser ni reconeixem la riquesa simbòlica que la festa atresora. Segurament no entendrem moltes de les coses que ara passen en no saber-les, en acabar de descobrir-les sense que el descobriment duga aparellat un perquè explicatiu que ens aclarisca en quin punt som de la història i què és el que vivim tant vivament. Potser...

Jo, cada vegada que passa La Mahoma, m'emocione fins a l'extrem...


I va arribant la nit on tots els colors es confonen en combinacions que només són comprensibles perquè de sembre les has tingut dins, i per això te les estimes...


Per això i perquè és costum inveterat el, vestint-se, transmudar-se en allò mateix que representes. Tu seguiràs sent tu, però quan dus aquestes robes ets Moro Vell, o Marroc, o Moro Marí luxós, endiumenjat, i cap altra cosa més... I que tot siga per disfrutar a través del meravellament alié. I que siga per sant Blai gloriós...


I mesclem i remesclem a l'antull de la moda i la coincidència. I no importa barrejar la memòria de les viles del magrib amb el pregar a rodades del dervitx d'Istambul. La nostra benevolença tot ho amalgama en un pastitx dolç, cridaner i de faiçó esplendorosa. És això la magnificència de l'altre, de l'enemic que, a darrera hora i per intervenció divina, acabarem vencent...


Què seria del nosaltres fester sense la més pura fantasia icònica?



Hi ha camells a la Mariola, i hi ha gent que navega a colp de pala fornera, i hi ha hugonots francesos que no volgueren ser cristians per mantenir-se fidels al sistema militar foral més nostre, i hi ha estudiants de lletra que batallen, i carlins, molts carlins, piquetejant, i...



I la magnificència tan enorme d'allò més efímer. L'aplaudida glòria de l'instant. Una acumulació sensorial que a qui mira se li acumula a allò admirat, i a qui la viu no se li oblidarà mentre visca...





I hi ha les mirades, tantes mirades a través de tants rostres pujats a la imaginació de qui dissenya, qui maquilla i pentina, qui treballa a consciència l'art fester...




L'arquitectura en moviment de llums i estructures ensalça cada moment crucial, el pas d'un càrrec suposa la culminació de cada representació assumida en trepidant esclat formal de tanta essència...



I la història mateixa dels qui desfilen vinguts a plaça d'una guerra gastadora per ficar-se en una altre terrabastall militar, més que siga festiu...



I la memòria homenatjada. I el costumari més rebregat que fa de la nostra desconeixença anacronia certa. Heus ací el primer dels vestits de negre que usaren les dones moromarines tornat a dur als carrers tantes dècades després per la jovenalla de la filada d'aniversari. Tot torna quan mereix tornar. Tot passat ben dut pot arribar a sorprendre la nostra mirada miop acostumada a un ahui d'estètiques tan llunyanes...


... com les pròpies d'un atreviment que frega l'inverosímil!


Sempre hi ha lloc pel culte al misteri que cada detall ens proporciona...


I per a la bellesa més gran...



I per a la riquesa ostensible...


Sempre hi ha lloc per a la tradició exagerada i, per tant, també més estimable...


La de la gent que t'aprecies, com va passant...




La del costum tan viu, la que trenca estereotips i modernitats avançades, en la que el viure és riure i sense que cap tipus de postureig puga enterbolir aqesta batalla contra el rellotge de l'oratge tan fred...




Per molts anys que seguisca Bocairent, fidel a les seues formes festives. Aquelles que ens fan aplegar als qui volem tocar mare de la sinceritat festera...