.


.

.

.

.

.

"Ous, ous, bones pasqües, bon dijous!
La gallina lloca cova en la cassola,
ous al ponedor,
bones garrotades al senyó rector!
Bones garrotades al senyó rector!".

Cançó de la Salpassa d'Ontinyent.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 20 de gener de 2019

Quan vos contaré el Rei Pàixero...




Ontinyent, a diumenge 20 de gener de 2019.

La festa del Rei Pàixaro pot ser contada de diverses maneres, segons com te la mires o com te la sentes... 




Publireportatge institucional de pagament, justificació eterna, pur postureig interessat, petició de perdó per existir... La festa del Rei Pàixaro i qualsevol festa que es trobe amagada pel comú del general..., però viva i ben viva, puixant, i imbricada de manera feliç dins l'intrincat del costumari d'un poble preciós al què enriqueix.





Jo, preferisc viure-la, i si pot ser — humilment— fer-la viure, com la visc: a colp de mall, correguent-me-la malgrat les meues males condicions, escoltant-ne els clams, els crits, sentint tant a dins les melodies... Veient la cara de desgrat sofert que em fan els qui, molt generosament, m'ofereix un tastet de licor que no pot ser, que conduisc i jo l'alcohol..., però a un bunyolet no li diràs que no... Contemplant la gent que, en veure com arriba la conlloga reial, afig al fogueró una altra garba de sarments, perquè el foc acresca l'alegria de tothom...




Quan reconte la festa del Rei Pàixero, ho faré des de l'alegria de veure viva i ben viva aquella espurna d'infantesa que queda en els meus alumnes ja granats, quan s'hi acosten en comandeta a viure allò que ells mateixos són. 




Quan al·lucine amb els xiquets menuts (eh, Ana?), com assenyalen amb el dit el pas de sa majestat carnestoltenca sense privar-se de fer un oh! d'admiració, que eixe sí que és el de veritat, que el que hem fet en el cole era un xiqueeeet... Quan em somriuen des de dins de l'acte mateix, amb una certa càrrega de vergonyeta,  aquells portadors dels fatxos o tabaleters o el que siga que els fa feliços fer i em són alumnes a l'institut, i sé que s'alegren de veure que compartim interés pel que fan, per la seua estima cap a un ells que a ells mateix supera i igual no sabrien dir que és poble, gent, sentiment, esforç, història, costum... 







Contaré el temps com passa parlant-vos de gent a la que m'estime d'anys i encara amb l'ànim fervent de preparar els gotets de perbeure anisat quan estan a punt de passar davant casa. L'obsequiositat per davant de tot, que és signe de renovació, d'anhel de continuïtat, de futur...









I contaré l'extrema generositat dels qui sempre t'acullen amb bones paraules i millors i vertaders gestos. Dels qui et regalen somriures immediats que saps que del més fondo del caràcter ixen...


Quan jo vos contaré la festa del Rei Pàixaro, serà com si el mateix Rei fera, davant la imatge del sant Antoni de la Torreta, un minut de silenci respectuosíssim tot honorant els qui ja no estimen amb nosaltres però els recordarem estimant. Un callar que en un no res, trenca amb el voleiar magnificent de la senyera entre els forts vitols que exclama perquè el poble vitorege amb ell l'hivern sencer i l'inici del Carnestoltes que ell representa com ningú pot fer-ho. 




I volaré com els dansant perquè el Bé i el Mal ancestrals que des de l'oblit figuren, a mode de polca, s'enlairen amb el fum que no es veu dels fatxos, perquè la nit se l'embeu i l'amaga. Només queda la llum que ja passa i se'n va. Vencerem la foscor mentre quede caliu al carrer de fogueres.... Si Biar es ja gran, a la nit es fa excels al sentits que se'l miren, amants, d'aquells símbols més vells, i tan bells...




Malgrat que du a ses barbes el cotompel de l'hivern, amb la mirada i la la ma saludant, el Rei Pàixaró, bé ho sé, ens promet la primavera...