.


.

.

.

.

.

"A la Fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res...!"

Dita tradicional valldalbaidina.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

dijous, 8 de novembre de 2018

I és que la tinc abandonada...




Ontinyent, a dijous huit de novembre de 2018.


De tant en tant, i per sort cada vegada més a sovint, passa per casa, o pel telèfon, o em té penjat al whatsapp per llarg temps, algun amic o amiga que vol comentar-me tal o tal altra cosa, petar conversa... No, no d'aquelles tan angoixoses que recompten malvestats i tronades vàries, que quan toquen, toquen. M'agrada escoltar i, si cal ser mocador, s'és, que per a mi ho han estat, algunes, alguns... Hi ha qui segueix parlant-te de l'oratge, o posa sobre tu admonicions que millor seria autoimplantar-se vitalment. La major part de vegades, però, les idees que s'intercanvien, les reflexions i fins i tot les propostes, arriben a ser incitants. Crec que el temps m'ha atorgat bons conversadors, bones conversadores. I espere que eixe mateix temps encara me'n duguen més, que mai no és de rebuig una bona conversa...

Aquests dies passats, un amic va fer-me una pregunta que va picar-me especialment. La conversa va derivar curtament, a partir d'ella i per part seua, en un llistat de motius preclars que tenien a veure amb el tractament que ha rebut la meua persona que, segons ell, entenia que justificava la història, i no era així, no. La pregunta: com és que tens la teua comarca tan abandonada? Ui, que necessita que l'acotxe cada nit? No..., però des que has tornat dels teus exilis i has trobat un recer a ponent de la Mariola, no nomenes la Vall per a massa cosa que no siguen les festes de guardar, com ara la Trobada i tal... Entenc que no t'impliques més associativament que les sabatades rebudes han estat valentes, però, tant com has treballat la Vall, tanta amistat com enemistat que has fet, tant com la coneixes i l'estimes, perquè la segueixes estimant, no?

Jo ja no sé què estime o deixe d'estimar. Els exilis, la censura, l'autocensura àdhuc... Tot ha fet que se'm regiren els nords i ara preferisca els vents per regir el camí... Fins i tot pense seriosament en traslladar la meua adreça oficial a altra vall, la dels Uts i les Udes... Però sí. Potser seria hora de fer autocrítica i provar de recuperar una certa valldalbaidinitat. Trobe que en aquests anys de completa mediocràcia hem perdut molt, i tant, i més, sobretot pel que fa al fet cultural, que sovint ha avançat només pels camins de la conveniència política. Jo tampoc no estic per aportar massa, ara que he descobert com s'està de calentet dins la meua torre d'ivori. Qui sap si el moment em durà a participar en alguna ràtzia sorpresiva... Però tens raó, que la tinc abandonada i no és el cas. A més, insisteix, tu no tens res contra la gent, no? Són les institucions de distint grau les que t'han cremat...

Corregeix-te, Sergi, em dic. Perquè quan em parle seguisc tractant-me de tu... Què pots fer per salvar aquesta rasa que... Doncs "mera", si faig qualsevol cosa, que siga d'a poc a poc, que no està el forn per a un excés de coques. De primeres em ve al cap el recuperar vells textos i reproduir-los per ací abans que no començar a crear-ne de nous a la babalà. Em ronda pel cap reprendre aquell Costumari Desacostumat amb que tant fruïa... Ho estudiaré i igual per l'any nou, per commemorar els deu anys d'aquest blog... Però ara mateix em ve el reprendre una altra idea. Fa temps que cada dia afig al blog una efemèride. Només la pots veure si entres en la versió ordinador, no la versió mòbil... Què tal si reprens les dades aquelles que anaven entre la història i l'anecdotari dels pobles de la Vall d'Albaida i cada dia afiges alguna? Doncs "mera", no en tinc encara arreplegades per a cada dia però, i per què no? Ja tinc altra distracció que m'impedisca més viure. Comencem hui. 8 de novembre. 1996. Lluís Llach estrena a Ontinyent el seu treball “Nu”. Ah, i jo vaig assistir-hi... Una bona manera de començar.




Ei, i també està el Betlem d'enguany, que...