.


.

.

.

.

.

"Mira com vinc per la nit/ del meu poble, del món, sense cants/ ni ja somnis, ben buides les mans:/ et porto sols el meu gran crit".

Prec de Nadal. Salvador Espriu.

.

.
.
.
.

.

.
.
.

Calendari d'Advent

Calendari d'Advent

dijous, 11 d’octubre de 2018

I aleshores fou quan Paco pujà a l'escenari...


Ontinyent, a dijous onze d'octubre de 2018.

No és que em complaga fer-te esperar, en absolut. El que em succeeix és que vaig tan de bòlit amb unes coses i altres que no arribe ja a tot. I no és cosa de prioritats aquesta vegada, no... Per tot i per tant, aquestes novel·letes a entregues m'empaiten a matinar de manera exagerada. Quan no hi ha cap soroll sembla que puc recordar millor i escriure més, sota l'esclavatge, això sí, del temps com passa i que t'avisa que, si no t'afanyes, arribaràs tard a qualsevol altra cosa...

M'havia quedat explicant-te el concert d'Ina Martí a Dénia. Magnífic per si no ho havies llegit encara. La història aquesta va fer un gir en el moment en què l'artista va donar pas a l'homenot. Si veieres l'esclat emotiu del teatre... Avançava, Paco, a poc a poc, garrotet santantònic mitjançant, entre cables i mostres d'estima cridades, a mena de jaculatòria amorosa. I després d'agrair tantes coses quan estava al micro, fent ús de la llibertat que aquest sempre li dóna, comença a cantar aquella cançó que volia haver cantat al seu darrer concert a la plaça del Consell i no pogué perquè l'emoció li la sabien pujada fins i tot les gavines...





"Hi ha una ciutat a cara-sol 
que té en el nom color de llar, 
quan mira el mar va cap al nord, 
tots dos amors en un esguard. 
Buscant recer en el seu port 
el meu vaixell va recalar; 
a l'ombra amable del Montgó 
i el meu amor s'ha anat fent gran. 
T'estime, saps, jo t'estime 
amb desig d'enamorat. 
T'estime tant que voldria 
fer de la cançó un abraç. 

Tu saps molt bé amb quin deler 
he festejat els teus carrers, 
les teues pedres he palpat 
i m'ha pogut la teua gent. 
He passat hores sense més 
sota els plàtans falaguers 
del teu passeig més rialler 
on no sents mai passar el temps. 
T'estime, saps, jo t'estime 
amb desig d'enamorat. 
T'estime tant que voldria 
fer de la cançó un abraç. 

M'agrada veure el vell castell
com una nau vora la mar, 
sempre somniant amb antics vents 
que espenten viu el seu velam. 
Hi ha una ciutat a cara-sol 
que té en el nom color de llar, 
quan mira al mar va cap al nord, 
tots dos amors en un esguard. 


T'estime, Dénia, t'estime 
amb desig d'enamorat. 
T'estime tant que voldria 
fer de la cançó un abraç". 



No cap altra paraula que no siga agraïment per l'abraç aquest tan íntim... Quina creus que fou la resposta del públic? Immensa...

Paco s'havia tret una espina, i somreia entremaliat mentre li arribaven els sincers bravos i les palmes dels seus tants amics aplegats. Ara, li tocava recordar els seus altres amics, els navegants absents però sempre abord del pensament,  per poder cantar al Montgó i tancar l'acte...






I ho va fer des del fons del cor i la memòria, conscient del molt que deu a la gent d'aquella barca xicoteta i torta, el "Llop marí", de qui tantes vegades ens parla amb els ulls clars per la torbació que li du la recança, quan encara és tan viva en ell l'experiència que conta que ni tant sols pot fer-li brollar cap mena de llàgrima, però sí somriures amables, ancorats a una mar que li té atrapat tot l'èsser...








L'aplaudiment unànime als artistes, de mereixences sobradament dites ací, deixa pas al moment sempre interessant de la gent que, emotiva també, s'apropa a Ina i l'envolta com estol disposat a aconseguir d'ella un somriure personalitzat, que puga oir de l'alegria i la bellesa que ha transmés, que signe un disc com a record d'aquesta estada... 




És curiosa aquesta necessitat s'estar a la vora de l'artista en acabant l'espectacle... Jo, que m'he acostumat a ser el darrer que ix de cada local, que sembla que siga jo qui apague els llums i cloga la porta, ho interprete com la forma més alta de l'agraïment. Has replegat part de la sega sembrada i t'és precís endur-te'n unes garbes a casa, per recordança, pel disfrut futur que et serà reescoltar, redescobrir a estones, aprendre allò que t'ha estorat o t'ha semblat el bastant amable com per a que passe a conformar la teua pròpia vida...


I mentrestant, jo fent fotos, i aquesta la tenia demanada... Paco amb el seu Vicent... Quanta estima, mare!


I ans d'anar-nos-en, cal sumar a la foto més estimes, Pepa i Ina fan acte de presència per desitjar-nos a tots el bon oratge que de segur mereixem. Fora plovia. Dins, però, hi brillava una passió amistosa, certa, perdurable...


1 comentari:

iolanda ha dit...

Emotives sempre les teues cróniques y ben documentades, per als que no vam poder estar. Ens fas "estar" d'alguna manera mirant els vídeos. No entenc encara com pots estar en tants llocs, per qué jo diria que et vaig vore per Fontanars. De Dènia a Fontanars hi ha un bon tros. No sé si era el mateix dia, supose que no.