.


.

.

.

.

.

"Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos".

El Comte Arnau. Joan Maragall.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PREMEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dijous, 16 d’agost de 2018

Sant Roc...






Ontinyent, a dijous setze d'agost de 2018. Sant Roc.

Hui, dia de les cabanyoles d'abril en la seua tornada, celebrem, germanes i germans, sant Roc de Montpeller (tant de Montpeller com Jaume I..., potser les úniques dues històries que ens ha llegat culturalment tant magna ciutat). I com cada any, un servidor no s'estarà d'entonar els goigs altallans que li corresponen, amén.

La fotografia que use com a felicitació a les Roques i als Rocs vaig fer-la l'última vegada que vaig estar a Camprodon, a la comarca del Ripollés (crec que això de l'última vegada pots dir-ho quan hi has estat unes tres vegades, no?). Per la qual cosa, i seguint el precepte, també em caldrà demanar perdó. Si vosaltres també hi pequeu i aneu a comprar galletes, vos el trobareu ensenyant-vos la malura allà al pont mateix, no cal buscar massa...

El dia que trobe un sant Roc (que no siga el d'Ontinyent, del qual encara no tinc foto) que enlloc d'ensenyar-te la ferida que li feu la pesta a l'engonal, i no al genoll que la imatgeria ens ensenya, te la passe immediatament.

Entone, gojós, aquells gojos...



Sant Roc, sant Roc, noble príncep.
Testaferro de la glòria,
sanador de la memòria,
peu madur de pelegrí.
Madureu les nostres potes
i acurteu-nos el camí.

De Montpeller éreu l’amo,

més amunt de l’any del batre,
i a Europa no hi hagué quatre
de més ric ni més sabut.
Puix que la nostra butxaca,
s’estira i no toca fondo,
mostreu-nos el “cante jondo”
i acurteu-nos el camí.

Camí féreu, trista vida,

xino xano, can baixet,
i els apestats netejàreu
per l’endret i pel revés.
Puix que la nostra misèria
s’apega més que la gola,
i aquell qui no corre, vola,
i qui mulla no trau tros.
Mireu-nos l’Autonomia,

que a l’aire la portem tots,
cobriu les nostres vergonyes
i abastiu-nos de pudor,
del pudor de la decència,
perquè olor ja en solta prou.
Tapeu-nos l’Autonomia
i destapeu els traïdors.

El gos sempre acompanyàveu,

que era gos d’olfacte fi
i el rastre de botifarres
mai vos faltà en el camí.
De Perpinyà a Badalona
a Reus i a Benicarló,
de Benicarló a València
on agarràreu l’avió.
Visitàreu ses tres illes
Mallorca, Eivissa i Maó,
d’allà pujàreu al barco,
féreu cap a Benidorm.
Puix en tota vida vostra
no véreu terres millors,
i el vostre gos fidelíssim
més deprengué les olors,
Cureu-nos el mal de nassos
i destapeu els traïdors.

Sant Roc, sant Roc, noble príncep,

ara et demanem perdó
per passejar-te a estes hores
com si no en tingueres prou.
Per mostrar-te nostres culpes.
Per fer-te anar en avió.
Per parlar d’Autonomia.
Per saludar el teu gos
.Per juntar amb Badalona,
Eivissa i Benicarló.
Per encomanar-te els nassos,
i dubtar sobre els pudors.

Puix sou pare de clemència

i a València feu favor,
mantingueu les quatre barres
penjant del vostre bastó.
Feu lliure la nostra terra

i destapeu els traïdors.Amén.

Lletra i música: Vicent Torrent.

Arranjaments: Miquel Gil.