.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

divendres, 3 d’agost de 2018

Epitafi




Ontinyent, a divendres tres d'agost de 2018.

Farà vora tres anys que vaig decidir seguir endavant després del naufragi més important dels bastants que ha experimentat aquest Odiseu postmodern que ara lliges. I amb el canvi, lentíssim pel dolor i la mandra del cor i l'atabalament intensíssim de l'ofici, o pel canvi mateix potser, l'anava aliniant amb el canvi constant en el meu àmbit vital immediat, ma casa.

El principi fou d'aquells necessaris, en tromba i sense mirar pèl. Quan el més important del tot plegat estava posat ja sobre segur, ben poc a poc, he anat fent provatures, tustant maneres, per tal d'acollir-hi amb goig treball, lleure i festa, no debades calia deixar el lloc necessari per aquelles volades meues nadalenques...
Les coses, però, han anat encallant-se en reprendre una seguida vital que encara no acabe d'entendre on em podrà dur. I poc a poc, les idees s'han assentat en un pragmatisme que em sorprén per com han acabat esdevenint aquests dies les coses.

Em feia falta un darrer moble, una mena de rebost per a llibres, i en un tres i no res l'he tret de catàleg, l'he dut a casa, l'he fet créixer, l'he instal·lat i l'he completat de materials fins el punt que la meua diogènesi em permet d'albirar una casa ordenada...

El millor, i el darrer, va arribar ahir, però.

Fa vora un any, l'amic Juanjo Alcaide va regalar-me pel meu aniversari un disseny espectacular per a la porta del meu despatx, que va ser blanca justament per acollir un disseny de Juanjo Alcaide... Volia jo un vinil perquè, quan el temps de l'arribada a aquest pis meu, em tocà comprar-ne un d'uns magatzems grans per tal de tapar les destrosses que havien causat els antics llogaters en la porta (encara queden restes d'aquell desastre que, poc a poc, aniré solventant ara que bufa bon vent). M'agradà la idea imaginativa just a l'entrada de Can Carrasca... Però i què posarem? Juanjo ho veié clar i un dia de la primavera de l'any adveral, el passat, em dugué vora Sant Esteve, per fotografiar-me tot abraçant una carrasca... D'allí, amb el meu nom i el disseny santmiquelià que use com a logo, i amb els escuts familiars certs que vaig pintar de xicotiu (quins records més bonics que em vénen ara del poble del Soler), va muntar una imatge que va atreure'm... Només faltava un poema que em definira, i només en trobàrem un, un dels que vaig escriure quan tenia setze anys: el meu epitafi. Més que definidor com el veig ara, llavors volia ser no premonitori sinó planificació de futurs, i encertats en aquest passat meu... El present ja és una superació peremptòria del mateix, que s'afirma i s'aferma a cada pas que faig, si és que vull fer-lo, quan puga fer-lo i poder siga voler...

Ahir, amb vora un any de retard, el senyor que posa els vinils vingué a casa i l'instal·là.
Ja puc dir que ma casa és realment meua perquè és com jo.
O almenys comença a ser-ho...

Moltes gràcies, Juanjo, per voler fer-me veure la necessitat de viure...