.


.

.

.

.

.

"Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos".

El Comte Arnau. Joan Maragall.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PREMEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dijous, 12 de juliol de 2018

Mon pare, que hui fa setanta anys...




Ontinyent, a dijous dotze de juliol de 2018.

No em costa gens imaginar com seria Fuertescusa, el poble de mon pare, allà pel final dels anys quaranta. Més que res perquè l'he arribat a viure aquell paradís sorprenentment bell i senzill, i és així com el vull recordar: abundós d'aigues fresquíssimes i de somriures... Em costa més de pensar en els meus iaios Eusebio i Crescencia de joves, gairebé novençans, perquè sempre me'ls he conegut majors. Me'ls conten caminant de bon matí tal dia com hui fa setanta anys. El iaio amb el "ganao" i ella, prenyada de tants mesos, acompanyant-lo pel camí, entre els camps de blat i les eres que dauraven el fons d'aquella vall de juliol sempre fesc, entre els penya-segats solemnials de roca grisa i aquell mant verdíssim de pinades que tant m'enyore...

De sobte, li venen els dolors del part a la dona, i el iaio, jove i nerviós, que no la pot atendre entre tant d'animal i tanta llunyania... Només pot quedar preocupat, mansuet al capdavant de les massa ovelles, mentre ella, valenta com sempre ho ha estat, va reprenent el camí, desfent les passes, espaiet tal com pot, cap el poble... Ell se la mira apretant ulls i impotència entre les corbes, com camina... Si els farà patir, el primogènit aquest... Però són de cep bo, i set més com ell n'arribaran a tindre...

La dona, camina que caminaràs, en entrar al poble, s'atansa cap a casa de la sogra... La meua iaia velleta Águeda, una dona de mel, s'esglaiaria tota i a falta del iaio Pantaleón, que estaria també pels camps guanyant el jornal; se l'agafaria com podria per dur-la cap a casa de la consogra. Ja m'imagine jo el motí de la iaia velleta Victoria en veure's arribar a la filla dolguda. Tot serien mans per averiguar-ho tot i gens s'enyoraria al seu home, el iaio Juan, que estaria també per eixos camps del nostre senyor... A poca gent cridaria també, perquè era de les de resoldre-ho tot a casa, la tia Benedicta a molt estirar, i perquè diu mon pare que ella sempre li recordava que fou la qui el va treure del ventre de sa mare. Quan ho conta, ma mare i jo ens mirem sorneguers... Sí, l'auela Victoria que la deixaria...

El que sí que no dubtem per a res és de la veracitat del primer dels moviments que la iaia va fer en aquells instants. Com que no podia amb la romana, va posar dues cadires amb les respatlleres pròximes i va recolzar-hi allí l'estri. Llavors, va ficarel nadó al lloc del pesar i va començar a moure les peses... Més de quatre quilos de nét... 

I és així com m'han contat sempre que va arribar al món mon pare. El iaio Eusebio no va voler que es repetira cap nom dels que hi havia al poble i que a mi sempre m'han enamorat per com m'eren de rarament sonors i evocadors... Alberto. Alberto Gómez Martínez (i si seguim el joc de les familiaritats, Gómez Martínez Arias Gómez Solanilla Moliero Martínez López). 

De tot això, hui fa precisament setanta anys, i és per això que he volgut contar-t'ho, perquè ho trobe molt bonic... 

Moltes felicitats a mon pare i per molts anys que continue abusant del tabac, ja ni d'amagat...