.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

divendres, 13 de juliol de 2018

Abans que no comence la Nit del Drac...





Ontinyent, a divendres tretze de juliol de 2018.

És encara massa dematí com que perquè el sol vulga eixir. No puc dormir.

He quedat rebentat amb l'assaig general de la Llegenda, tant físicament com mental. Sembla, però, que el cos s'ha refet desseguida i ara me'l senyoreja el nerviosisme. Aquesta vesprada tornarà a muntar-se el teatret trianual aquell, tan dolç com revolucionari, que pretén superar el tòpic per mostrar que una societat unida pot fer molt..., per més que eixe "molt" siga només ridiculitzar el poder. A la fi, el poder del Deus ex machina, tan lligat des del cel a la terra, és qui fa i desfà en el drama que no arriba a tragèdia: el dia a dia de l'oprimit. I com diu el Cec en l'obra, hi ha tants dracs d'aquests, i els hi haurà... Tot està lligat i ben lligat en el tema de l'opressió infinita en un món de classes tan corrupte com arbitrari, el de la Llegenda i el de la nostra Realitat... La solució és el manteniment de les estructures opressives de sempre, per tota l'eternitat? Sí, sempre que siguen útils per la perpetuació del poder. És així com la figura del Drac passa a ser el mite a destruir, el tòtem que concita tota la maldat humana acusada per l'humana maldat de concitar-la quan és l'home el llop per a l'home, i la dona.

Clar que hi vindran altres dracs. Ja procurarà el poder de crear-los, d'aprofitar-se'n i d'eixir-ne vencedor davant la mirada irònica del poble oprimit, que no passarà mai d'això, d'ironia... I si la joventut vegera que el sistema no funciona i pretengués la revolució, no passa res, l'exèrcit està per  imposar sa por i mantenir les estructures. Por represiva i fe alliberadora, in saecula...

I enguany jo deixaré de ser espectador devot del tot plegat per passar a ser-ne actor. I em pertoca pel físic representar, amb capa pluvial inclosa, l'opressió mateixa que coarta les aspiracions femenines amb la resignació, conformitat, paciència i serenitat aplicada amb veu melíflua primer, i amb el meu renec després, assentador de la recepta extreta del "Retaula del Flautista". Guanyen els "meus", els no-jo...

Però la Llegenda són moltes altres coses que el temps i els homes van esmolant amb l'escusa del políticament correcte (i religiós) . Jo em quede amb la qualitat humana dels participants, que aquests darrers dies se m'ha tornat a fer ben evident. Rera l'espectacle, volen interesos múltiples que intente capejar perquè mai no anirien amb mi; que el què m'atreu i m'omple és, a banda del missatge per ell mateix, que aquest es faça carnalitat i habite entre nosaltres des de l'arrel tradicional. Que haja passat a ser patrimoni de la comunitat que el sustenta i, per tant, tradició. I són tants anys ja de col·laboracions, escrits i presències que aqueixa humanitat se'm fa preciosa.

És per això que note que em faig més major encara amb la Llegenda, i no és cap tòpic açò. Que gents que t'estimes a partir d'ella ja no estiguen representant-la perquè han passat d'aquest món, és un dolor difícil d'explicar. Aquesta propera nit em vindrà als ulls i em farà tornar a sentir aqueixes absències. La passada edició fou la d'Adrià. Ara cal sumar a la iaia Amparito, la veu de la qual resonarà com tots aquests dies ho ha fet, forta, clara, assenyada, terrible...

Per Adrià la cançó de quan donzelles i donzells diuen adéu a la Princesa, com sempre.




Per a la iaia Amparito, el sonet que li vaig dedicar quan fa faltar...





Per als dos, la rosa que naix de la sang del Drac...