.


.

.

.

.

.

"Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos".

El Comte Arnau. Joan Maragall.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PREMEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

diumenge, 10 de juny de 2018

Estimat Reconco, a Trobada passada...





Ontinyent, a diumenge 10 de juny de 2018.

Estimat Reconco.




Ahir vas despertar-te, encara que fóra només per unes hores, i em vas emocionar massa i tot. 
Bo, sé que no vas despertar-te gens, que la successió de metàfores constitueixen tota al·legoria i un servidor tendeix, llavors, a creure's les pròpies creacions... Però et vaig veure en tants gestos infantils, en tant de moviment, en tanta cançó i abraçada que em ressistisc a creure'm la veritat, i m'enteste en enganyar-me tot pensant que el miratge, perquè tot és un miratge que es desfarà en tornar a la feina demà santdilluns, serà perdurable...






Puc anotar-te ja un dels moments més intensos de ma vida recent: tinc comprovat que quan parlen certs polítics, plou. Ignore si la cosa serà per allò de la justícia poètica o què... Llavors, en el primer dels discursots sobrers després que els Ma-me-mi-mo-músics i el senyor Miquel es feren els amos de la plaça i les voluntats comunals, vas enviar-nos la pluja. Segur n'estic perquè venia del teu costat... Tothom va córrer a amagar-se excepte els tècnics de so que s'abocaren a protegir l'instrumental... Els tècnics i jo mateix. Palplantat al mig del buit, incapaç de moure'm. Decebut per tantes decepcions juntes... 




Llavors, mentre plovia, els xiquets refugiats sota l'escenari, i alguns grupets apretats sota qualsevol arbre o envelat que els protegira, van començar la cançó, tan il·lusionadament com espontània... La necessitaven: "Desperta't, Reconco!, desperea't fort....". És llavors que et vaig sentir més viu, i que vaig concloure que encara hi ha esperança. I la duen les xiquetes i els xiquets. 





Perquè tot el treball fet, tots els molts disgustos i la indolència que observes, desapareixen quan comproves que tot ha estat a fi de bé. El treball el fem per elles i per ells, per tots els xiquets i xiquetes que a la fi han pujat a l'escenari per cantar en rigurós playback la cançó. En ells la cosa era innocent, en altres vergonyant... Les seues veus superaven en tot la gravació. N'eren tants i tant preciosos... I els qui ja s'han fet majors, els meus alumnes que no pujarien per res a l'entaulat morint-se com estaven per fer-ho, te'ls veies arraüllits en grupets cantant també... Ai Reconco!, què no voldràs quedar-te entre nosaltres? L'esperit que inspires és tan necessari...!

Quan treballes tant, és normal que tot se't vinga damunt en acabar l'ocasió per la qual has treballat. Aquesta vegada no m'ha passat així, en absolut. La culpa no només em cal atribuir-la als meus dimonis interns; també ve de l'estricta observança dels fets i els valors que transmeten... I si hi ha algun moment que em va concitat regirament va ser el dels sobrers, absolutament, discursos polítics. Els que va permetre la pluja... Fóra de la senyora alcaldessa de Benilloba, emocionadíssima en rebre el testimoni organitzatiu de la trenta-dosena Trobada, la resta em fou d'un banal esglaiador... Una Patum de lluïment que no només cansava per reiterativa i passada (de temps i de voltes)... Clar que cal pautar protocols i cuidar el nostre "star system" politico-educatiu i fer referència a la reivindicació que ens mou, però mai no a costa de la banalitat i la incoherència (genial que lliges els meus versos, però més genial fóra que em saludares en passar pel meu costat...). 




Cada vegada que l'autobombo saludaba el bombo i el seu tocador en agraïment pels serveis prestats... Els docents, com són d'importants els docents en el nostre dia a dia... Els docents, i així docentes o trecentes voltes; genèrics, recursos, abstraccions... Però només una política va recordar realment qui eren eixos docents: es diuen els mestres del CEIP Mare de Déu de Gràcia i els professors de l'IES Biar! I tingueu MOLT clar que, sense la seua entrega absoluta, res del que vam viure ahir a Biar hauria estat possible. Clar que la Coordinadora, val que l'Ajuntament (i els seus canals propis usaran per publicitar-se...), no sé jo si els politicolingüísticsacadèmicsuniversitats..., però, els docents o trecents amb què n'ornaven els discursos, tropa, carn de canó, ja ni eren presents en la seua majoria... Estaven cansades i cansats arrimant bagatges... En el nostre dia a dia, poc sabem dels de l'escenari, i, de vegades, i és molta llàstima el dir-ho, millor és...




I com que nosaltres no tenim ni canals, per més a punt que estem sempre per a la participació col·laborativa, usaré d'aquest humil blog meu per dir-ho claret: m'estime els meus companys mestres i professors! Jo sí que els pose nom i n'aplaudisc la seua capacitat i benevolença. I si alguna cosa voldria en aquest text és felicitar-los i agrair-los tant la feina com l'esperit que els mou a feinejar en aquest treball nostre, que per a mi segueix sent el més rebonic del món. És en ells, Reconco, i en mi mateix, que voldria que es mantinguera més present i més fort el teu esperit... Ells són i som la darrera baula del sistema, la que està en contacte directe amb el món real dels alumnes, dels pares, de les necessitats educatives socials de cada dia i els qui ens enduem pols i fang per a rentar a casa... I ahir, varen bolcar-nos fent, donant, estimant... No rebran cap taulellet recordatori les meues companyes ni els meus companys, però el que se'ns entreagarà pel nostre centre ens el mirarem en passar i, així distret, ens serà record volgut de moltes emocions distants, i orgull net també per viure i fer viure. Segur que ens despertarà un somriure... 





No es diran els seus noms (el meu massa que va anar en dansa...), però sé que l'agraïment millor ja cobrat és, justament, el somriure de cada xiqueta i xiquet, mentre han jugat a aprendre noves activitats i diferents, que bé caldria introduir en el currículum... Estic molt orgullós dels meus companys i companyes, i els demane disculpes per no haver estat tant al seu costat com jo volia. La meua hipersensibilitat va jugar-me una mala passada, bé ho sabeu... Tot el dia com vaig dedicar-me a alegrar-vos el dia mentre ens banyàvem, actuàvem, ballàvem, cantàvem...,  jo arrossegant la meua bóta dels Dolors..., no sé si ho sentíeu; el meu voltejar cantava això mateix: "Una botà, botà i mitjà", no volia cantar altra cosa que no fóra el poble que tan bé m'ha acollit. 





Vaig dir-ho ben dit quan els de RàdioEscola van fer-me l'entrevista més intel·ligent que recorde... És ben cert això que no som res si no som poble, i Biar mereix tots els nostres esforços. Ep!, Biar i Beneixama i la Canyada i el Campet... 






Ai, Reconco, si et quedares a veure'ls créixer... 

Quan Juanjo va dir-me que potser havíem apuntat massa alt, vaig somriure'm. Ans al contrari..., no podem quedar-nos en la mediocràcia regnant. Cal apuntar als estels. Si no hi arribem hui, ja arribarem... 

:::::::::::::::::::


Trobada passada, feinada reposada, que demà tornarem al tall. La de meravelles que ens contaran les xiquetes i xiquets, orgullosos d'haver vist tan gran gentada fent festa als carrers de la seua quotidianitat... I jo els diré que, per la nostra llengua de mel, pel que som, només hi ha una direcció clara que emprendre: amunt i avant!




Pd: Estimat Reconco, voldràs seguir estimant-nos?