.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dimarts, 8 de maig de 2018

Semifinal eurovisiva primera...



Ontinyent, a dimarts huit de maig de 2018.

I pensar que no me'n vaig demà a Lisboa, a veure el Festival en directe, per una absoluta tonteria portuguesa...! Ai, el que hauria donat per veure tornar a competir l'Alexander Rybak...

Bo, no passa res, que ja n'he tingut prou d'emoció per la tele... Saps que passa? Que és la primera vegada que fan Eurovisió des d'una ciutat que conec, i que m'estime tant, com Lisboa... Clar, imatge que eixia (que ja de l'amfitrió només ixen vídeos i vídeos), doncs... ahí he estat jo!!!, amb el consegüent desinflament passional que et ve en eixos moments. Crec que de la meua Lisboa els ha faltat treure la torre de Belém, que ausades que han abusat de dron per treure les geometries precioses del terra lisboeta, i de tramvies... He, he... I ha eixit Sintra, i l'estimat Porto... Fins i tot el secret Montsanto, que bé m'han fotut les imatges tan lletges que li han tret. Espere que em treguen Òbidos en la segona semifinal...

Doncs bé, tota la vida volent que Portugal fes una final eurovisiva i ara ja està en marxa. Ja li hem conegut les costures. L'escenari preciós (quin pont més ben aprofitat), tot un vaixell (altra cosa podria treure aquest país que no fos la mar...?), unes infografies oceàniques realment reeixides... Ara bé, una realització realment rara... Han mesclat la modernor, o postmodernor millor, més absoluta amb allò retro, retro, com si li volgueren fer un homenatge setantós al senyor Iñigo, comentarista post-urribarià que se n'ha anat del món fa ben poc... Les infografies de Bielorússia amb els pètals i el foc guanyador de Xipre fotien una pena... I el partir les imatges bulgarianes, quin desastre, sumat a que no només es veien els càmeres sinó també a gent passar d'amagatotis per darrera l'escenari... Ja podien tirar pirotècnia i, la novetat d'enguany, fum controlat. I la quantitat d'embalums estúpids que s'han vist a sobre? No recorde un espai més saturat d'elements tan idiotes, com ara l'altaret de Finlàndia. La de diners que s'hauran gastat fent rodar en aquella ruleta la cantant sense que fes falta ni la meitat de tanta parafernàlia per defendre una cançó igual a tantes... Mira com de bé s'ho han empescat solistes realment sols, com les xicones belga i estoniana...




Res, que ja hi ha deu apuntats per a la final, més els que més paguen, amb l'afegit de Portugal com a amfitrió... Han caigut cançons interessants, com ara la suïssa, la del repentinadíssim Ken de Barbie islandés, el boníssim vent armeni, i també "peladilles" que resumeixen el negoci que és aquest festival, com ara la cançó azeriana... Xe, una vegada que Grècia torna a ser Grècia me l'arraconen... Jo, content, que passen Israel, la meua favorita, i la República Txeca; afortunadament el cantant s'ha recuperat de la bacada que es foté en els assaigs, i segueix fent de "nerd" amb gràcia... Com guanye Xipre és que tornarà a guanyar aquella Ucraïna, aquell Azerbaijan, aquell ja vist i escoltat i patit. Serà per poder capil·lar... !




M'ha agradat, i em cal dir-ho, l'homenatge a un Salvador Sobral absent. La cançó guanyadora de l'any passat, encara dolcíssima, l'han cantada a punt d'avisar qui passava i qui no, en un exercici d'autobombo portugués remarcable, alguns dels representants de l'any passat; és a dir, els vençuts. Quan m'he vist l'espànyic entonar, m'ha vingut una por cerval a patir altra gallejada a les orelles. Veurem si ara que té un nou cor, el senyor Sobral assoma el nas per la final...


Uf... Jo, ja estic traient la bandera noruega per a despús-demà, i calculant el ridícul que patirà Spain. S'ho fan sols... Autodestrucció masturbatòria...