.


.

.

c

c

.

"Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de cofins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins".

Sonet Marí. Quadern de Sonets. Bartomeu Rosselló-Pòrcel.



.

.
.
.

Cartell del Corpus 2020

Cartell del Corpus 2020
Obra de Juanjo Alcaide i de Sergi Gómez i Soler

diumenge, 13 de maig de 2018

I el Mal pren Biar...


Ontinyent, a dissabte 12 de maig de 2018.

No hi pot haver Bé si no hi ha lloc pel Mal. El Mal i el Bé es troben tan entreverats que sovint és difícil distingir-ne la natura per la roba que porten. I així, a Biar, tanta gent bona ha confós el tot pel devenir mateix del temps, que esmussat pels cantells de les raons, va polint-les, trabucant-les, mentint-les... 
Adés calia buscar Espies que ballaren el ball votiu, la cerimònia de ridiculesa pública amb què pagaven a la Mare de Déu la virtut demanada i concedida. Es dansava ben dansat i, penitencialment, calia aturar-se en aturar-se l'eternal melodia tot fent ganyota a la figura suprema del Mal, encarnissada en La Mahoma, que anava al darrere disposat a fer neteja del poble tot confessant-ne els pecats dels veïns amb la seua acusació versada. I en arribar al castell de festes, era entronitzat al damunt del tot abans que la cordà ho convertira tot en un infern, a l'espera de la vida nova promesa quan en fugir del poble tot podia tornar a la normalitat. La roda tornava a rodar i la primera volta era, com no, de processó agraïda a la Mare de Déu...  

Ara? Ara el que falten són bandes per a tants Espies!!!! Que els darrers dels tantíssims els toca taral·lejar la cançó, si no cantar-la. Alguns fins i tot li canvien la lletra per un "Som de l'Alcoià, som de l'Alcoià" que m'ha fet riure... I és que, faltaria més, s'ha pres la desfilada com a divertiment únic, propi i distintiu de festes i poble. La disfressa pública ja no és per a res penitencial. Tot val, per més que està tornant el trellat de treure robes i fòrmules velles: una reinterpretació cap a la massivitat, i no una banalització però sí un evident canvi d'objectiu socialitzador i funció social. I amb l'endolciment de les maneres, ha vingut la salvació d'una tradició que, ves per on, sembla a tothom que no ha canviat quan, potser, siga la que en forma i fons més ha fet el que fas amb els calcetins quan els gires per guardar-los...

La Mahoma mateixa ara és orgull, estima fondíssima, emoció fins i tot, pels qui s'hi senten biarudes i biaruts de socarrel. Qui li ho hagués dit a la pobra figura en aquells temps que ara diguem "d'immemorial".

Anem a fabricar uns Espies, dels dansadors...
S'agafa una parella lluïdora (que totes ho són, i sense excepcions).
Se li vist amb robes "vintage", que diuen ara les marques comercials...



Com si fos això la comunió, que no deixa de ser un nou ritual de pas cap a la maduresa això d'eixir les primeres vegades ja "seriosament", la mare acaba de vestir el fillet...



El pare, com s'ha fet de sempre, amb un tap de suro cremat, et pinta patilles, bigot i pereta...

"Carai, don Paco!
Carai, don Paco!
Carai, don Paco!
Què xicotet!
Porta pereta,
porta pereta,
porta patilles
i bigotet!"

Perdoneu, que no podia estalviar-me la cançoneta tradicional...




I si ja la iaia et porta una rosa i te la posa enganxada a la butxaca, vora un mocador blanc...




La parella lluïrà això que diuen que no es pot aguantar. I la cosa s'engrandeix fins a límits inabastibles si el tio Sergi Carrasca els fa la foto....




Mentre la gent va canviant-se, sempre hi ha algú que vigila al capdamunt del castell de festes que no vinguen els Moros..., el Mal.
Per això justament arriba, per això...



Un servidor, aprofita i va alçant acta de tot...
Hi ha vigies que mereixen ser vigiats...



I mentre van arribant a plaça els Medidors, anem prenent mesura a les persones que ensfan somriure...


Ep, que ací estan les avançades de l'exèrcit sarraí agaré... Si vols guirigai de colors i intencions i representacions, ací el tens.
Advertiment, per més que ho semblen, els fotògrafs i presentadors de televisió que s'inclouen en la imatge són de veritat, pertanyen al món real. Altra cosa és averiguar per a qui espien...


I com que estem en immillorables condicions geogràfiques, anem retratant tothom i totdon que és algú en aquesta antiquíssima Festa de Folls. Potser de les més interessants, curtes i poc treballades del planeta... Ací, el Banderer:



Algú caldrà que faça sonar la trompeta, no? Doncs l'espia que, a tall de mariaxi mexicà es protegeix del sol de la vesprada, picó com va hui...



Ací, com amb el pisso de l'església que diu la cançoneta, no es pot medir a pams perquè la distància és gran... A metres falsificats...


La gràcia abans d'entrar a la plaça consisteix en pujar la mesura fins el fanal i fer alçar un xiquet, a veure si arriba a tocar el número afortunat...


Com que hui estem de Mostassaf o fidecomisari, donem doncs fe: el xiquet ho ha aconseguit. Ha arribat al 69!




Burreres sexualitzadores a banda, que són perfectament permeses, i exigides àdhuc, en qualsevol Festa de Folls amb pedigrí, arriben els grans personatges medidors...



Per fi he pogut saber què hi ha al plànol que duen. Un de formal i oficial... del Carrer Major!!!!, per si es perderen!!!!


El gran compàs, el llibre i el telescopi, tort i buit com una carabassa seca...



Això sí, les coses cal fer-les ben fetes, que per això estem parlant de tradició vellíssima. Si no ho reps com herència familiar, res de participar en l'equip d'invasió moro biarut... Hi ha qui ho fa notar, això, de manera notarial, a la roba o en cartrons que duen penjant...


I heus ací la protagonista femenina masculina, que la tradició aquesta sembla que, de moment, no vol dones. La Mare de la Mahoma du el cànter amb flors...


Diuen que al primer tro que van disparar a les primeres festes de Moros de Cocentaina, van matar l'alcalde i el sagristà. A biar, quan els Espies proven d'accedir al castell de festes, el vigia armat els fa recular... I de l'esglai, el cànter de la Mare de la Mahoma cau al terra...



I en trencar-se, es veu com des de dins, ixen rates i ratots! La Pesta ha arribat al poble!



Ara, ja són hàmsters el que es llencen, que fins i tot els rosegadors hem familiaritzat... Veges com duria aquest senyor espia un ratot de veritat a la mà i la gent s'hi aproparia per veure l'animalet...!



Quede constància que teníem enguany immillorable visió panoràmica...



Així, l'arribada dels Moros, gens improvisada, no ens pilla de sorpresa. I mentre uns es posen bé la faixa i altres apaguen el puro, jo seguisc retratant somriures...







Au, el cabet a la faena..., que hi ha un Biar per conquerir.



No sé... Se n'ix dels marges de tota la parafernàlia lluitadora de la Mariola oriental, la més turística-festiva. Almenys li han posat més ganes que no els Espies, que, pel meu gust, anaven una mica desllavassats..., amb la part teatrosa desganada, no sé si m'entens. Ací, en l'altar romàntic que és l'Ambaixada, t'encantes i ja els tens tots agenollats pregant l'Altíssim que els ajude. Mira que m'agrada l'escena, tota la pàtria, la fe i l'amor en una mateixa imatge...




La disparada és curta també, molt curta. Entre les disposicions governatives sobre les pólvores i sos dispars i la disparitat de circumstàncies escapçadores, ací i allà la cosa sembla que s'acaba... Serà cosa de començar a arromangar-se abans que, un any d'aquests, l'abans siga més interessant que no l'ara... Abans es feien fogueres quan eixia la Mare de Déu; abans eixien cavalls a l'Entrada; abans es disparava; abans hi havia bandes de música desfilant i no altaveus a les carrosses...



I res, que podeu estar tranquils. Davant l'avenç dels Moros, els Cristians que hi havia al capdamunt de la torre han estat desallotjats i cap d'ells no ha patit més danys que els que la calor els haja pogut inflingir i tal... Ací hi ha un d'ells, passant revista (la família que vist un seu membre unida, romandrà unida...), a punt per anar a ballar...



A una festa on, ara mateix, igual dóna el sia que l'arre... O això sembla...




I en acabar la gran ballada, toca la gran passada de vara... Tots preparats. La Mare de la Mahoma al seu lloc i la Veu de la Mahoma amb el micro a la mà. Si m'haguera agradat que aquesta veu hagués llegit la recitació enricvalòrica amb què s'obre la cançó de la Trobada de Biar... Hauria pagat jo un Panamà...

Per cert, ausades el llaç negre que duia en senyal de dol el tòtem. La Mare de Déu tinga en la seua glòria el subjecte de l'homenatge. Bé es veu que La Mahoma hi dóna el seu vist i plau...


Pel meu sant em regalaren una figura de La Mahoma en ceràmica. La tinc vora la pantalla de l'ordinador, ací mateix mentre escric açò mateix. Ella em recorda qué és la Veritat, que cal regir-se per ella i que si li faltes, pots acabar tan aücat com els veïns pecadors davant la col·lectivitat.
Jo, que no seguisc el concepte judeo-cristià del pecat personal, que encara sóc més estricte, de vegades m'esbalaïsc amb l'atreviment mahomenc. Sabó i raspall com és de la societat biaruda... Però com que he tingut la immensa sort de ser Amantat i Enfarinat a Ibi, (i Segon Alcalde dels Folls al Camp de Mirra també...), ja podeu dir-me, que tot m'ho creuré...


Doneu-li de menjar rotllets i fogasses, que les remolatxes de Villena me l'han deixat enguany fluixa i desajustada... La trompeteta bufava massa vegades pel què després deia la Veu... Comparativament, l'any passat va fer més sang moral, molta més sang... En qui s'ha ficat enguany així canyera... Amb el Regidor Joan Lluís (això de dur a la Mónica Oltra vestida de fallera a Biar per acabar de Conseller o d'Aguatzil ha estat magistral...).


Ni tant sols amb el rector s'ha ficat de valent... Però això té una explicació: l'home és dels seus, un Espia més, disfressat com anava amb la bufanda del Real Madrid... I no és una facècia meua aquesta... Tothom ho comentava jocosament entre els qui desfilàvem darrere de La Mahoma per no perdre'ns cap ni una...



I quan ha arribat l'hora de la veritat, amb eixe tothom tan gran que s'agombola a plaça, a mi m'ha defraudat. Un curs porte suportant els alumnes de Beneixama i la Canyada com es fiquen amb els de Biar dient que el poble és una pedania de Villena i el seu alcalde, alcalde pedani després del què aquell va soltar a la televisió en plena Entrada villenera... Biar és a Villena el que el Salze a Beneixama, vinga a dir-m'ho... Un curs! I jo esperava la venjança oral mahomenca...!!! S'ha quedat en quatre paraules, ben dites, això sí, sobre el trellat i la compostura que calen quan s'ostenta la representació de tot un poble en un altre, i el perill de perdre el càrrec quan la llengua es solta sense volta... M'ha sabut a tan poc... Però és que ha estat més graciós l'altre tema (al)caldós, el de les bicicletes...



 I com que sempre té la raó, perquè el lleixiu, el salfumant, l'amoníac, la sosa càustica i la no menys càustica Mahoma sempre netegen, avant que vaja i per molts anys, navegant-se entre una societat que aquestes coses de la intimitat i la imatge pública té cada vegada més a la defensiva.


I amb l'entronització de La Mahoma al lloc més alt possible que el Mal pot ocupar, acabe la festa. Em faltaria una cordà, saps...

Au, mone a sopar, i moltes gràcies als convidadors i convidadores. Estic tan fet pols que no sé com arribaré a casa aquesta nit... I no, no em digueu de quedar-me a dormir que demà m'espera la Trobada d'escriptors de la Vall d'Albaida a Terrateig, i l'Entrada de Muro, i Eurovisió... "Mera" que no tindre temps per veure com pujaran l'altre meu tòtem, el Xop del Palomar demà per la vesprada... I és que, aquests dies de primavera ja a punt de la fruitada, tot és alçar arreu els arbres maig... La fecunditat que assegura la pervivència a través del Bé i magrat el Bé mateix. A través del Mal i al seu pesar...



Cap comentari: