.


.

.

c

c

.

"Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de cofins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins".

Sonet Marí. Quadern de Sonets. Bartomeu Rosselló-Pòrcel.



.

.
.
.

Cartell del Corpus 2020

Cartell del Corpus 2020
Obra de Juanjo Alcaide i de Sergi Gómez i Soler

diumenge, 13 de maig de 2018

El Bé baixa a Biar...



Biar, a divendres 11 de maig de 2018.

Com que l'experiència és un grau, evitarem enguany les presses i, sobretot, les corregudes costera amunt tot perseguint la Porigoseta en la seua pujada a l'ermita. Pausadament, fins arribar a l'esplanada aquella, balcó superlatiu, que està encara quieta, tan tranquil·la sent tan a prop d'un Biar que bull encara de xabats i abenserraigs, com si no hi hagueren altres i s'acabara el món... 



Quan arribem, la porta encara està tancada, així que ens entretenim fent fotografies d'aquelles de posat. Jo, em faig creus. Com pot ser que un dels actes més rebonics que hi ha en l'univers morocristià valencià no aculla masses de gent que l'aplaudisquen? L'eixida de la Mare de Déu de Gràcia cap el seu poble és, veritablement, un espectacle digníssim de figurar als llistats del bo i millor..., però, saps?, millor així, que seguisca sent tan íntim... M'agraden aquestes intimitats. De lluny, em recorda un dels pocs actes morocristians del meu poble que em mereix respecte, la Baixada del Crist. Aquella sensació de capvespre xitxarrós en que el sol ha desfet tota oportunitat de bonança, quan es respira la pòlvora entre els pins i la banda fa sonar per a les immenses solituds aquella magnífica marxa, se'm ve ara feta foscúria amable. Hi ha els pins, hi ha la pólvora i la senzillesa de la soledat intimista, però hi ha també la bondat d'una nit abraçadora, massa humida potser i tot, que amenaça de ploure i les gotes que du el vent arribaran a esglaiar alguna ànima càndida. Però hi ha molt més encara...






Hi ha el guirigai que s'hi forma a dins del temple a l'espera que la pluja no siga amenaça, hi ha els trons que en no res començaran a perpetrar els arcabussos, una vegada la Porigoseta entre i prenga possessió mariana d'aquell sacre espai abans que la titular del mateix no siga baixada per ser entronitzada al caramull florit de la festa. Hi ha l'espera per encendre les fogueres, que no veus però notes, perquè tothom ho nota això, flota en l'aire... El miratge catàrtic, cal que s'acomplisca de nou. Un vot, o tants com se'n fan, és un vot. I si aquest du aparellat el senyal de la bellesa...

I aquesta és la Porigoseta:


No sé què esperaves... És una mare de Déu del Roser que rep culte a la parròquia. Ja t'ho vaig contar l'any passat així corrent com corria jo darrere d'ella... Una vegada encetades les festes biarudes amb tant de preludi luxós que conclou amb l'esclat de l'Entrada, cal passar a la festa seriosa, la consuetudinària i més simbòlica. Per tal de representar la lluita entre el Bé i el Mal en què es basa la celebració, el primer que cal és baixar la Mare de Déu de Gràcia, és clar. I diu la documentació baroca que aquesta, cal que passe l'arc abans que no siguen les dotze de la nit... Els festers, organitzadors del culte, autoritats i músiques s'afanyen a pujar... Però a Biar, cada símbol està cosit a un altre, i es té clar que l'ermita no pot quedar sense protecció mariana. Es puja, doncs, la figura de la Mare de Déu del Roser, tan pròpia del mes de maig, que hi romandrà fins que a la Festeta de Setembre tornen a intercanviar les seues posicions... 

Ara bé, la gent, que és sàvia en la seua fabulació, ha inventat una explicació molt millor, on va a parar... Si es puja la Mare de Déu del Roser és perquè té por als trons que s'hi dispararan, és poregosa... D'ací el malnom d'estima que rep aquesta petita figurella, la Porigoseta...



M'agrada tant aquesta rondallística, encastada al cor i la memòria del poble fins a extrems emotius... La que segurament tindria més por és la mateixa Mare de Déu de Gràcia, que romandrà amb la porta tancada quan a l'endemà, amb la derrota de l'exèrcit festiu cristià, veja com passen avant els Espies que precedeixen dansant La Mahoma...

I els festers com van pujant, van també posant-se davant la imatge patronal per tal de quedar immortalitzats pels futurs en els dies de goig i roses que van viure...


Jo, mentrestant, immortalitze llocs i ambients i estimes...



La Mare de Déu de Gràcia, llueix esplendorosa davant l'altar...


 El senyó rector de San Fulgencio (el Baix Segura) que se la mira com tots els anys..., mentre anem fent petar la conversa...


I a la sagristia segueixen fent el que cal que facen a la sagristia mentre esperem que totes les comparses vagen disparant, formant i baixant al poble, que ja ni plou ni esperem pluja...


Encara em plau pillar desprevingudes persones que m'aprecie en molt, protagonistes plens d'aquests dies de gràcia, en la seua quotidianita festiva, justament la que trenca la quotidianitat del pla real de la vida...

Fora disparen i segueixen les imbricades simbologies... Ara toca l'eixida de processó i la "reprocessó" com hi ha qui me la defineix... Després que els moros vagen, facen caragol i tornen en senyal, m'asseguren, de conversió (demà amb l'Ambaixada veurem fins a quin punt és certa...), és el moment que isca la patrona. Sona "Caridad del Guadalquivir", que està de moda. Com perd sense el cant profund d'arrel andalús que l'acompanya. Veus?, cap enveja és possible quan cada terra fa sa guerra, que al meu poble el Crist l'acompanya, en aquells silencis que et deia, "Mektub", paraula major.


Sona la campaneta, s'alcen les piques alabardades, i desseguida l'olor de la pinassa es remescla amb la del terra mullat i la pólvora que queda en l'aire... Saps que s'encenen les fogueres, i se t'erissa tot...




Ben escortada, la Mare de Déu baixa cap el poble. Després d'un primer i solemne pas processional, arriba el que de veritat és veritat, el vals "Sarita" que tothom espera per prendre de nou embranzida. A les dotze, ha d'haver passat l'arc...



Jo encara em meravelle dels rastres, poquíssims, de foc a les alçades. Esperem que el nou canvi de la llei que ara es preveu anime a recuperar punts de foc, sempre amb seguretat, és clar...




I arriba el moment que esperava en candeletes: la mescla de la meua quotidianitat real amb aquesta festiva... La Mare de Déu passa per davant de l'Institut, engalanat a l'espera de la propera Trobada. No sé si haurà llegit que als cristals posa "Desperta't, Reconco!, si ho ha fet, de ben segur que també li haurà fet gràcia el joc de paraules... Les Animetes sé que són felices de veure-se-la passar, encara migpintades al seu particular purgatori. Potser els assenyala algun camí d'esperança, ves a saber. Hi ha tanta gent que en ella el creu i vol trobar...


Anem baixant i ja va rebentant el castell de focs vora el castell, castell... Serà per castells en aquesta terra simbòlica?


Jo intente no molestar, però aquesta foto sabia que podia eixir... I l'he intentada.
En acabar-la, em prendré la baixada de vora sant Nicolau amb major parsimònia, amb major tranquil·litat. Que el platàn aculla els seus infants, a tall de lloca amb sos pollets, en un dels seus moments més íntims de cada any...



Jo correré i correré, però no per entrar a fer-me un lloc dins el temple parroquial de l'Assumpció, no... Un servidor enguany es quedarà fora. I des de la font mateix, pensa pillar la imatge que em falta... No, aquesta no..., que els moros ja s'avisen amb les noves i contrastables tecnologies...


Jo espere l'arribada a la plaça, com tants altres, també...


Perquè el que vull és fer, exactament, aquesta foto darrera.
El Bé passa el canzell de la casa.
Demà, serà la frontera amb l'infern.


Cap comentari: