.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dimarts, 15 de maig de 2018

A la Trobada valldalbaidina d'escriptors. Trescant per Terrateig...


Ontinyent, a dimarts 15 de maig de 2018.

Si algun dia, aquesta cosa de la Trobada d'Escriptors valldalbaidins, se la prenen amb interés les escriptores i els escriptors de la Vall d'Albaida, pot eixir una cosa guapa, guapa... Amb la poquíssima gent ratlladora de mots que vàrem assistir i ja va ser cosa gran aquest aplec... Si la convocatòria de l'any passat va ser de les de passar-ho bé, aquest ha estat absolutament diferent, i a la seua també divertida... La primera cosa que em sobtava és que a partir d'una crida com aquesta es muntara a Terrateig un terrabastall similar... Paradetes, activitats familiars, esmorzarot... I la tòpica visita cultural dels escriptors, compartida amb tota aquella gent que va voler apuntar-s'hi...

Clar, això també té els seus perills, i el meu retràs en escriure aquestes línies és la penitència que, personalment, em va tocar pagar... 



El fet de començar tan tard la visita per la cosa dels retards de la concatenació d'uns actes amb els altres va fer que ens plantàrem més enllà del migdia, allí parades i parats, perquè sant Casimir Romero, el nostre particular sant Ponç de les herbes més humils, iniciara el camí que ens duria a conéixer in situ memòries del temps de la calç, els algeps i la pansa... Camí cómode, sense dubte, si no fos per la solanada zenital, disimulada ara i adés per uns nuvolets que només despistaven... Així doncs, un jo ressacós i desprotegit, vaig enrogir tant la meua pell que ara mateix hi faig una muda dolorosa. La meua decisió ha estat de les resolutòries: des d'ara em veureu arreu amb barret, que no gorra, i bona cosa de líquid perbeural a l'alforja... Mare si vaig desitjar haver arribat a la Font del Llop!




Si feia temps que no havia jo passejat per Terrateig. I el goig d'haver conegut una tan menuda porció del seu terme, sempre interessant. I això és bo, perquè oberta la porta del coneixement, sempre vindrà bé travessar-la per augmentar-lo, d'afegir major gaudi... Feines, històries, dites, paisanatges...



I què hi ha algú millor que sant Casimir per tal de fer-nos estimar el seu poble? Ja poden haver estimes, que el verb saltador i escalfós, desordenat però claríssim i atractiu de totes no hi ha qui el puga superar per arribar ensems a cor i ment...

Casimir és joglar clàssic, millor bard atàvic si m'ho permets, absolutament irreverend amb allò que no siga fet pel poble i per al poble. En un règim com el nostre d'abolutisme il·lustrat sociopolític abassegador, ell és l'aplaudible mesura humana, la insubornable humanitat concreta. Pren nota sempre de la seua bibliografia perquè és la de la prova, la de l'escolta, la de la reflexió..., això sí, no esperes trobar-la ordenada a la fi de cap llibre, sinó com a peu de pàgina constant a cada full de la vida.





Ai com agraïem qualsevol ombreta que se'ns prestara... Al nostre país petit poc podem fer als migdies solanals quan a la vora dels idus maials el bon temps diu que ací estic i aquest és el meu poder. Si poguera ser, i és només açò una reflexió feta des de l'àloe i la muda, igual seria més profitós tornar la Trobada al seu punt "natural" de l'abans del Diumenge de Rams... La Quaresma permet els passeigs agradosos, i potser per trobar-nos tots dins la closca social avaluacional segona (lletraferit/da valldalbaidí/ina = docent), i lluny encara de comunions i frivolitats variades socials, en serem més...



Per la meua banda, vaig gaudir, sí, malgrat algun malgrat anecdòtic d'aquells que posen sal a la vida i vinagre a l'ànima...
Xe, més que no vinagre, alguna de les plantes aquelles que sant Casimir anava recollint als marges només passar-hi pel costat, observador com és, encantador de desconeixedors acompanyants també...




No hi ha res de més perillós per a l'avorriment i la ignorància que sant Casimir amb un ganivet a la mà.

Vinga a recollir el que nosaltres diríem brosses de margera, rebutjables per improcedents dins la nostra mentalitat paisatgística general, de sobte, te'l veus saltar sobre una pedra, un marge, una plataforma gens adequada per ser convertida en trona i, sota el tornaveu del cel, eleva la veu, comença a rascar titges, a treure fulles, i a convertir-te aquells llicsons en penques bones per a guisos, flors comestibles de gust profitós, remei contra menjades d'esplendidesa primera i malpaïment posterior... I amb el seu art embadalidor, ens provoca, almenys a mi, unes ganes immenses d'aplaudir-li la gràcia, i la saviesa.


I si a més, cal vendre, sant Casimir no dubta en fer la seua pròpia teletenda... Llàstima no pillar a la vora una oficina bancària on comprar ara mateix i amb corregudes l'última obra en què ha invertit temps i coneixements... Veuré d'on me la puc treure, perquè els bancs i jo tenim horaris coincidents...


Que conste que una promoció com aquesta, de les que no podem deixar escapar, va ser feta sobre un forn vell d'algeps restaurat i on, properament, espoilers vitals inevitables, es farà una crema de pedra per tal que servisca de lliçó recordatòria i exemple pel món...




Mentrestant, el Pare Benicadell, se'ns mirava encuriosit, com anàvem trescant bancals a hora del vermut passada, i amb fam canina...


Glòria doncs a sant Casimir Romero, patró del desfici intel·ligent i de profit comunal. Que la Fortuna me'l mantinga animós durant lustres i la salut me'l respecte àgil i voluntariós... Vos assegure que treballar amb ell ha estat una de les caòtiques experiències més boniques de les que tinc memòria. Me l'estime cosa de no dir. A ell, a Dolors...



I a l'hora de dinar? Justament la mare de Dolors ens presentà de manera preciosa el plat principal una vegada havíem tastat uns meravellosos pastissots d'herbes acabades de collir la vespra mateixa a les hortes que envolten el Llombo d'Ontinyent... Ja veus, jo menjant galindoines d'aquestes, i damunt agradoses... Si li poses un poc més de sal i algun allet que puge el gust, passaria com a espinac allò que, només de veure'n l'origen, la diputació del general rebutjaria...



Heus ací una mostra fotogràfica del mirífic arròs amb cigrons i panses, moltes panses i molts cigrons, vidu de carn i a la cassola... (Igual a la Quaresma...). Jo vaig xuclar-me els dits, és un dir, però no vaig repetir, que ja anava ple i em dolia la pell només de riure'm...



I què dir de la trobada d'escriptores i escriptors? Poca cosa, poca... Resulta que com que un servidor no pot anar de ventre quan vol anant com va ocupat seient-lo ací i allà, em va tocar anar-me'n. Corrent corrent a Muro, que volia veure com el meu nebodet s'ha fet major i ja tocava morocristiànicament els timbals en una banda... Així que se'm permeté llegir el primer i tocar el dos, a la velocitat d'un iàmbic... 

Veus, el primer que no es pren aquestes trobades seriosament sóc jo, i això no és possible. La de coses que els escriptors de per ací caldria que ens diguérem, que ens comunicàrem... L'ocupació del cadascú, que mata la creació... 
 (No hi hauria manera d'agrupar allò llegit per a coneixement generós general?)


I la poca comunicació ho agreuja... Qui em convocà em digué que preparara algun text de temàtica rural... Veges tu això que vol dir. I jo dur preparat res anant com vaig de bòlit? Res, que com quan he arribat de matí a Terrateig m'he posat a escriure de les meues existencialitats, he acabat llegint unes línies ratllades allí mateix vora la font i aquest sol de justícia... Ací les tens:



Ser hàbitat
(sit locus)

“COM UN CABREROT / oblidat sota un pàmpol / per vespes menjat”
Josep Marian de Déu.


De vegades, és ben fotut provar
de trobar una certa, i convenient,
visió èpica a les coses.

Llavors, potser, fóra més apropiat encara
deixar descansar la neurona.
Fer-la passejar, i tant,
pels racons gens feréstecs
del bondadós passeig
pels jardins francesals
del desànim.
Arraulideta, la pobra,
davant les malvestats d’un món
ben ridícul amant de la mediocràcia
que imposa per fur.

De vegades, és ben fotut saber
el món que habites.
És peremptori, redell!,
impedir que ell
acabe habitant-te.

Sergi Gómez i Soler.
Terrateig, a 12 de maig de 2018.



2 comentaris:

Cuina Cinc ha dit...

Gràcies pel post
Records a Casimir,
F.

Cuina Cinc ha dit...

Gràcies pel post.
Records a Casimir,
F