.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dissabte, 7 d’abril de 2018

La Llibertat la picaren; ara l'embruten...






Ontinyent, a dissabte set d'abril de 2018.

En girar el cantó del carrer Major de Real, ja vaig veure a Paco esperant-me a la porta de sa casa. Sense gaire temps per ni saludar-lo, i amb una cara d'entremaliat content de la malifeta, em diu que entre a sa casa que m'esperen... No sé com s'ho fa, però a l'equip de música, i retronant dolçament, em rep la versió del seu "Deixa'm", seu i d'Estellés, que van fer els meus venerats Melomans en el darrer concert del Principal... Com sap tocar-me la fibra el Paco... Com sona de meravellosament bé el cant... Jo, però, més entremaliat encara, li dic que ja tinc la gra va  ci  ó .  .    .  

I Paco es queda d'allò més sorprés. Com què la tens? He, he, he... I qui creus tu que me l'haurà passada... I li passe jo al temps un llibre que li he volgut regalar, perquè sé que li agraden els poetes ontinyentins: nyas, els nous "144 haikus" de Josep Marian de Déu, una vertadera preciositat que de ben segur que t'atrapa, com a mi... I aleshores, qui riu a bat és Paco... Sergi, ja el tinc, que Josep va tindre a bé enviar-me'l... Però deixa, deixa, que s'ha apropiat d'ell Pepa i així podré llegir-lo jo!

Quin regal de dia... I com em consenteix tot Paco... En dinar a una Montserrat extranyament en falles quan ja estem en el Sant Vicent que la va vore, i malgrat l'amenaça de pluja, ens n'anem ell, Pepa i jo a complir un desig meu d'aquells de tota la vida... Veus aquella muntanya? Fins ací arriba Montserrat i a partír d'allí comença "Turís"... És la Carència...

No sé ja ni com, potser per la mateixa il·lusió, sóc el primer en vislumbrar la font... Allí està... Pepa, que condueix, s'apropa per un caminol d'aquells que a mi m'agraden caminar i, al peu exacte del tossal, baixem per veure la famosíssima Font de la...





"Hi ha una font al meu poble,
està en la Carència.
La font s'anomenava
Font de la Llibertat.

Esculpida en la pedra 
tenia el seu nom,
lluny del poble
amagada en el camp.

En amagar la guerra
li picaren el nom.
Ara tan sols llegireu
font de la...

Feia por la paraula
esculpida en la pedra;
feia por el concepte
tan gelat de la font.

Hi ha un ocell dalt d'un arbre
que plora aquell nom;
li picaren els ulls
perquè cantara millor.

Esborraren la pedra 
i picaren un nom,
un nom que ara viu lliure
en el cant de la font.

Les nostres veus companys
li podrien fer cor:
la llibertat la picaren,
però li queda la font
de l'esforç pur dels homes
que la duguem al cor".

"La font", del disc La llibertat la picaren.
Paco Muñoz.

Baixe del cotxe amb reverència i mentre Paco i Pepa van baixant m'hi amolle jo corrent... Per fi...! Què?
Si per la portada del disc i per les històries oïdes havia cregut jo en el bucòlic del lloc, Paco fa temps que m'havia baixat del meu núvol romàntic... Açò quina cosa és...? La pedra de la font, pintadíssima d'un taronjal lleig, queda amunt d'una estructura rara que igual s'ha fet per evaquar aigües sobreres en temps de pluja i cap els bancals de baix... El primer que veig és que, al pilonet de la font, que queda ara baixíssima, s'ha creat un rusc d'abelles que, de tantes, fa desaconsellable del tot apropar-se. Perilla la nostra integreitat... Paco arriba per dalt, però en trobar-se vora aquell monument a l'absurditat humana, comença a ploure i se'n torna al cotxe per recerar-se, només caldria ara que un refredat... Pepa se'n va amb mi perquè no es creu això de les abelles, i a sobre la pedra simbòlica que tenia gravat el nom de la Llibertat, picada, hi trobem el llibertinatge... Ausades que l'espai aquell ha servit als porcs que s'hi han apropat per fer la Pasqua... Compreses, condons gastats, plàstics de tot tipus, paperassa i tot tipus de brutícia s'agombolen a la vora de la font i la tauleta de fusta que li han posat a la vora per fer més visitable el lloc... Dóna més que fàstic, autèntic ois, la tanta brutícia... Calle la boca, quina vergonya...! Si la cançó fou la metàfora d'una época, aquesta merda acumulada i pudent és el símbol exacte de com entenem la Llibertat actualment...

Poc més a dir. Fugírem.



Malgrat l'excel·lent conversa, durant la resta de la sobretaula passejada vaig estar pensant en aquella font, en com havien trencat les manisetes, en l'absurd monumental de la història. Encara ho pensava ja entrada la vesprada mentre JuanFran Ferrándiz m'entrevistava al seu programa de Ràdio Cocentaina (seguisc jo corrent de la Seca a la Meca..., altra conversa interessant que arrodonia el dia)... Si llavors picaren la Llibertat, ara que l'hem coneguda, què en fem d'ella? L'embrutem constantment. La guanyaren difícilment per a nosaltres i nosaltres ja ens l'hem trobat desfeta... I ara justament que ens caldria tindre clars els seus paràmetres, ara només és que se'ns presenta com el munt de merda que, intencionadament, han volgut fer d'ella...

No sé on anirem a parar, Paco, però saps què et dic? Que construïda com està, sempre serà factible, quan hi haja la voluntat, de netejar, reparar i tornar a posar-la en valor... Les dones i els homes passarem, la font romandrà...