.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dimecres, 14 de març de 2018

Paco al Principal de València (la Festa)






Senyores i senyors, està a punt de començar l'espectacle. Siguen tan amables de treure la veu als seus mòbils, si són capaços de centrar-se en altra cosa que no siguen vostés mateixos, i procuren disfrutar de l'espectacle. I si enregistren algun vídeo des de les bambalines, els agrairem que ho facen sense engegar el flaix, no siga que enlluernen bona part del públic en sonar la "Malaguenya" passsejada del senyor Apa. Moltes gràcies....


Així com cell qui reparteix tots els ous en paneres, més o més grans de vímet, menys o més grossos els ous, és com s'assegura que la feina feta, ho vulguen els vents o no, arribe a bon port.
El Principal és la cistella més grossa; hi caben ous d'estruç i tot...
Clar, que si algun dels ous aquests no t'ix bo, ja pots anar llençant la truita. D'ací tanta prevenció, tant d'assaig, tanta discussió previa formativa i tant creuar els dits i ja veurem com va tot i si ens acabem empassant un rebolic... A la fi, com amb tot en la vida, l'alea jacta est és pronunciat per algú que no sap ni bé què voldrà dir la llatinada, i obertes les portes, tot l'allau inunda el temps de rovell i de clara...

Si vols tastar la truita, vulgues o no, caldrà trencar els ous...
I comença l'espectacle amb Sergi en un dels corredors dels palcs del primer pis, amb el cap recolzat sobre la paret i tornant a sagnar. L'esglai és fort, una nova pujada de tensió regal de la mala praxis d'aquells que treballen a palau mes no caminen, que leviten... Quin és el resultat, que em tiraré mig concert de plantó intentant esquivar bales de palla que pesen com si foren de plom.
Si m'haveren dit que el final seria tan aspre, hauria vingut igual..., perquè justament per això valore més el treball dels immensos professionals que s'han donat al màxim perquè aquesta auca tinga un final esplendorós.

I allí que t'els veus, xicotets, del tot lluny de l'abast de la meua commiseració...
Tot el teatret cap en la mà. A Paco no me'l sent de fluixet com parla. Tot és gran i massa gran. Fins i tot els aplaudiments ho són, que semblen un tsunami.




M'equivoque de bon tros quan presupose que Paco no té públic, sinó amics.
Hi ha amics que són només públic. I no cal que m'explique, que bé m'entens.
Mira sinó els polits polítics. M'avergonyeixen.




Però no és hora ara de parlar dels seus desastres, que estem diguent un adéu suau, i en certa manera solemnial, a l'home Paco, al cantant Muñoz. I aquest cavaller mossén sí que em mereix el major dels respectes. 

Em mire els seus músics. Entre ells i jo hi ha com un tel de llunyania que no m'agrada. Tot és massa enorme ací. Tot és massa ert, massa sobredaurat, massa negociat...
Sort que les melodies són de mar.
I com la mar, a poc i a fons, embaten...

I en anar pujant, ho faran així com la marea. I acabarem veient inundarà, la pleamar, tot allò que no cal i no és bo del moment, de l'estança... O si bé naufragarem, com predien alguns dels augurs, i acabarem al bell fons de l'oblit tot menjant el que quede de la truita i dels ous, passats per aigua...















Metàfores a banda, em sent tan xicotet, tan fràgil dins aquest ecosistema polsós, que ni les cançons de Paco em serveixen de referent on nyugar-me amb prou llast perquè no em tombe tant vent. Massa sirenes envolten aquest Ulisses cansat, banyat i fotut...

Abans d'embarrancar, però, les veus sabudes d'Ina i del senyor Apa em fan de fa —per fi—, i una vegada assegut el marasme, puc començar a albirar records que, quatre dies després, passats pel sedàs de les immediateses, van conformant una masa esponjosa i oliada en daurats que descarten els dols i els ultratges... 
És justament aquest el sabor de l'adéu que s'escampa ara mateix, que serà ràpid, que doldria si fos un adéu de veritat, que no me'l crec, perquè no me'l puc creure...
No voldria per res tal creença dins meu...




I comencen els pous insondables de la bellesa.
Algú riu a platea.
Jo, ara mateix, em trague les llàgrimes:








Gràcies és poca paraula per dir-vos a tots el que sent per vosaltres.

La llum que irradieu és tan definitòria i colorista com ho són els vostres gestos i paraules d'estima... afalacs, joiells, amanéixers...





Passarà el temps i ni record no es tindrà de moments com aquestos.
Per això me'ls anote tots tot seguint el meu dictat de millor llapis breu que no memòria llarga...

Cada moment d'estima que Paco rep de vosaltres, del tots nosaltres amics, ell ens el retorna amb creixences. I ho fà només amb la seua bonhomia, que ens rebleix ja quan canta, marea malgrat els maltrats, amb la veu cansada...






... amb veu mirífica, però, i més, i encara; àloe per l'ànima, pels sentits que mouen els records que ara ens fan esclatar de bell nou...:







Senyores i senyors. Professionalitat davant tot, recontra! I si no els alcança, sentit comú!





A la fi, teatre en alt. La marea pujada per les inèrcies establertes, per la conxorxa tramada des del privat de cada sentiment enervat, que ara es fan llata...





Cada moment de cada concert em revé ara en veure Paco abraçat pels seus a l'escena.
Veig als més seus alçats enlaire, com la clara, aplaudint a cor que vols. a la platea...




Tothom està més emotiu del què voldria dir, però voldrà recordar.

Jo em mire, de lluny, a Pepa. I la veig com somriu.
Sóc feliç.





Sergi Gómez i Soler.
El nebot d'Ontinyent que li passa a Paco 
no tan d'amagat 
les dosis corresponents de merengues de ca Moreta...
a dimecres catorze de març de 2018.