.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Paco Muñoz a Carcaixent... Quasi res diu el paperet!



Ontinyent, a dimarts vint de febrer de 2018.

Em cal dir-te que havia pensat no baixar a Carcaixent pel concert de Paco. Després del mal sabor de boca que em quedà amb tot el tema del cartell que li havíem fet Juanjo i jo per a Algemesí, i a petició seua, més o menys ara va i es repeteix la història ací... Però, i què tindrà a veure la disfunció politicastra habitual d'uns amb temes tan bonics com l'amistat, l'emoció i la bona música? No acabem hui la sèrie "formal" de concerts de la gira? No és Carcaixent, i acabarà demostrant-m'ho, el poble més poble dels de Paco? Vaig a perdre'm el què serà un molt bon espectacle...? Ni pensar-ho...! I per a espectacle, trobar el teatre Don Enrique... Em conta Paco que encara recorda com a aquell religiós que el nomena, que ell va conéixer molt major, li deien a la Barraca "DonyaEnrique" per coses de la fonètica sintàctica... Si d'habitual costa aparcar, ja trobar l'entrada lateral d'un teatret que ha quedat constrenyit per finques i guals... 



I en entrar..., quin guirigai! En la caixa escenica més xicoteta de tota la gira, que l'escenari d'Otos semblava enorme i tot, et trobes a totes les personetes que composen l'auca aquesta munyossiana compartint assaig amb els operaris que posen a punt la il·luminació. Com si s'estigués fent tard per a molta cosa i tot succeïra a l'hora... Maria ho diria al final de la nit: no tenim ganes de que s'acabe aquest conte...


Per a mi, millor!, aquest agombolament sempre m'aportarà escenes curioses, muntatges apressats que cal retratar, historietes divertides de veure i de dir, i jocs de llums impagables...


I m'atrau la joguera que s'hi genera als moments previs al concert... Ara que tot empasta, que tot va rutllat, que s'ha trobat la fórmula adient, ara s'acabarà tot?



I arriba el gran home concitador. Abans d'enfrontar-se al greu pecat de l'escala, des de baix que farà i desfarà. Primer saludarà els músics, ja preparats del tot perquè els toca acompanyar encara les proves de veu...

Davant les evidents dificultats d'accés (tots optarien per pujar per unes escales laterals ben segures), Paco es queda al proesceni i, ja veus quines coses, assaja davant el profund fos... Jo vaig mirant-me tot aquell escenari androminitic: és espectacular en els detalls i, tan gastat com apareix, que necessita urgentment d'un rentó de cara, es manifestarà manyac, amable, amb una gràcia de les constatables... I més quan començarà el concert i nosaltres ens el veurem això, amanyoset i sense cap pretensió, des de les comodíssimes butaques de platea, hui plenes a cormull d'amics de Paco...


Perquè mai no he vist una bateria tan ben il·luminada, sobretot abans que el seu amo la faça vibrar com sap fer-ho Salva Ortiz... He, he, he...



I de sobte, comença a entrar la gent de la Rondalla...


Jo al·lucine... Un bon munt de gent animosa, riallera, simpatiquíssima, armats tots d'instruments que els cremen en les mans... Si pugueren, se'n pujarien amb Tóbal i Juanjo Robles a fer sonar la corda del concert. I a fe que ho farien de meravella. Ells seran els culpables absoluts del moments més emotius de la vetlada..., i si m'apures, i no cal apurar-se, de la gira sencera...!

Però comencem ja tocats. Un dels millors amics de Paco, del temps de l'escola..., setanta anys d'amistat fidel i profitosa, per generadora d'amor i sigèrgies, li passa un sobre plenet de fotos velles. En obrir-lo, en mirar-les, Paco troba molta emoció... I quan arriba a una en què se'l veu de seminarista joveníssim amb un grup de col·legues tots d'esplai, li eixen les llàgrimes i tot... Ve desseguida a contar-nos-ho... Mireu, eixe és Toni Llidó... Jo també em quede bocabadat, després explicaria a qui em preguntava que fou aquell rector de Xàbia que, a Xile estant, Pinochet rebentà...


Temps per a un piscolabis, refrigeri, queixalada... Que ves a saber a quina hora acabarem hui, Paco, que açò te bona pinta..., la d'eternitzar-se!


I Pepa també feliç, retrobant amics, petant conversa...


Poc a poc van arribant tots. Mireia i Arturo es fan d'esperar. Jo faig broma amb Teresa, arriben molts més amics, coneguts meus també (qui ho diria...), el germà de Paco i la dona... Ja estem tots? Sí, perquè si segueix arribant gent, no cabem. Hui no cabem...


I sent l'hora convinguda, el senyor director mou el cap, tots el segueixen melòdicament... Tot s'ha fet fosc i les cortines negres, puntejades de brillantoretes, prenen l'hàlit blau dels focus que simulen una mena de nit oberta. Cadascú al seu lloc, que tot comença...



L'equip habitual de la corda, Tóbal, Juanjo i Iván, a la penombra, ja comencen a jugar com cal, com ells saben fer-ho... Els seus gestos, en la poca llum, guanyen en detall i estima...


Jo li ho comente a Pepa... És molt gran Juanjo Robles. Molt gran... Per favor, entra al Youtube i busca pel tant que fa, vas a flipar. Jo, no sé com no he ratllat el seu disc!, em dóna, Pepa, una energia, m'incita...

I per cert, ja que estem. Maria "Campanilla" i jo no estem d'acord. Jo pense que l'Iván Cebrián li senta molt bé el monyo rull així, curt... Ella posa el crit al cel: ni pensar-ho! Que amb el cabell tan rull, llarg i arreplegat amb cua està millor... No sé. Aquestes coses i jo... Li ho preguntaré a Teresa que és la que en sap de tot això... Només diré una confessió d'Enric, a la nit... En el solo que fa amb Ina, hui, com cada hui, se n'ha eixit l'home...


Realment, no m'acostume al Paco de la dessuadora... Ací el tens, galtivermell i satisfet... Jo sóc més del Paco de les camises clàssiques, a quadres... Vaig a proposar als amics que, pel Principal de València, ens posem tots camises munyossianes...


I amb tots vostés, el quartet de gent que no s'asseu durant tot el concert... Hui no ha vingut Eva, i estan Merche, Maria, Ina i Apa... Ara et diré una cosa d'Apa...


Abans, però, deixa'm que felicite Ina... M'agrada molt com ho fa, com s'expressa a l'escenari. Potser siga d'entre tots els components de la troupe aquesta feliç, la que més ha viscut l'ofici al llarg de la gira. Ara s'ha fet l'ama del tot de l'escenari i, amb dret, broda les seues intervencions. I no és que mai no ho fóra, en absolut!; el que passa és que ara ho és també del corral i del carrer, i de la flor del taronger...



I Tóbal serà pare! hale, hale...! A veure si la criatura el deixa vindre als darrers concerts, xe!, que ja seria això... Hui ha posat els pèls gallinacis, l'home, als mateixos músics amb la introducció del Montgó...


Hola, Merche! Encantat d'haver-te conegut... A la fi vas tastar el flam de caqui?


Això, que havíem quedat que anava a parlar-te de l'Apa... Sí.
Aquest home és sobrenatural... Redell la gripada amb què m'apareix, i el dol de gola que em porta... Teresa ja m'ho deia, està mal... I en l'assaig es retira elegantment de la Malaguenya seua... Ai mare que hui patirem... Qui d'entre el públic haurà notat falta de força i entrega? Nosaltres, massa pendents, li hem notat una mínima adaptació d'alguna frase del Barranc dels Algadins o del No em moriré d'amor... Però ha estat més l'ensurt de saber-lo patint. I patint, entregar-se.
És el meu ídol!



 I acaba el concert.
És cosa que Paco acaba de fer una volta per les muntanyes del País amb l'excusa del festeig tan estrany de l'Aitana (pobret Montcabrer meu com es queda de sol..., tan generós com és), que es planten a l'escenari dos amics...

Ell ja ha anat soltant algunes històries seues carcaixentines... Va vindre als huit anys, des d'Ontinyent mateix... Carcaixent és el seu món d'infant... El nebot del rector, que anava al col·legi de La Salle, on el respectaven en la cosa dels calbots per ser això mateix, el nebot del rector... Ara ja sabem quin rectorot fou el qui li tustà el cap en no saber qui era Fernando III el Santo ni Alfonso X el Sabio, Paco que és més del seu gendre, en Jaume I... Fins i tot, sabem emocionats que debutà a aquell escenari a aquells mateixos huit anys... Sempre havia contat l'anècdota de la sarsuela en què a ell li tocava pessigar, a temps i compàs, un gos perquè bordara segons la partitura... Ara ja podem fer-nos idea del marc, aquell escenari carcaixentí...

Doncs bé, allí que puja el seu benvolgut amic, i també el seu benvolgut amic alcalde...


Xe, "mera", pense jo... igualet que els alcaldes cardaormerutssocarrats... Paco s'escolta les paraules sinceres de l'alcalde, perquè ho són de sinceres, planeres i abraçadores... Li fa un regal de part de tothom que a mi m'encisa... Que no li ha preparat l'admirat Pau Àlvarez, dissenyador de pro, una làmina repreciosa? 



Algú em comenta res dels polítics. Jo faig un comentari fora de to i inapropiat: el dia que a Paco li passe res, i si ja hi ha televisió valenciana, cua faran...

Però què va a importar-nos res de tot allò que no és nostre... Quin riure el nostre, aplaudint i esperant... Jo, orgullosíssim que, sense que posen el meu nom, publiquen en la programació mensual dues fotos meues anunciant Paco... No som res! He, he, he... La cara de Teresa mirant-se el seu xic no té preu. Pepa, amb tanta cabòria al cap, no s'espera el què ve ara. O si... i per això està tan nerviosa!



Perquè el que ve, senyores i senyors, és açò:



Jo ja no sé ni com posar-me, de tan emotiva com es posa la història aquesta. Quin final més esplendorós, per veritable...

I encara queda aquesta altra meravella... I els acordions i algunes guitarres, sense parar de sonar. Ole la Rondalla!




Amb tots engalipats dins la melassa de tanta realitat bonica, malgrat el fugisser del moment sempre efímer, com a flamerada que sempre deixarà caliu, dempeus i aplaudint els artistes.




I desseguida la processó de gent que se l'estima, al Paco. Ací tens un tast d'imatges. Tria a veure si et trobes...!









M'encanta veure Ina, tan feliç, firmant els seus discos...



I ací, Pau Àlvarez, a qui tant admire, amb el senyó Paco del bastó i el disseny que li ha preparat. M'encisa, ho havia dit ja?


Au, i anem acabant ja... La foto que sempre vol Mireia, amb son pare..., i tanquem la paradeta que demà es treballa i a mi encara em cal aparellar un examen per a demà mateix...


Au, Paco, ja hem fet moltes històries ahui... Ara, ves guardant energies que comencen els tres grans teatres del País...