.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dimecres, 24 de gener de 2018

Feliç 125 aniversari, difunt Tren dels Anglesos...




Ontinyent, a dimecres vint-i-quatre de gener de 2018.

El tren és mort, igual com qualsevol esperança d'una mobilitat sostenible i lògica per entre les nostres muntanyes ferides d'autovies que només estan per dur viatgers de fora al seu lloc de vacances, que no estan pensades pel veïnat d'ací i que en absolut s'adapten a la terra de conquesta que les acull.

El tren. Això ja era altra cosa! Perquè en gastar de la terra, amb ella es mimetitzava. Mira encara la bellesa de les seues construccions. Del que queda d'elles perquè, en no estar protegides, fins i tot s'enduen els maons cantoners de les estacionetes... L'abandonament és total. L'últim dels trens, el de la RENFE del Xàtiva-Alcoi, allí on treballava el meu besavi Soler de guarda-agulles, és més una ànima en pena. I si no li cantem el gori-gori és perquè el manté ser tingut a tall d'acapte de pressumptes vots pels pocavergonyes que es dediquen a la política professional ara mateix, i adés, i sempre... Ja no trobe altre mot més lleuger per designar-los. L'estraperlisme polític acabà amb la línia que hui celebra els 125 anys; la seua germana, la VAY, el vertader Xitxarra, també fou prompte història. Què durarà el que ens queda si no hi ha vera voluntat de redreçament. Si ja no és útil per gairebé ningú. 

I quin és el panorama actual? Només puc que donar la raó al meu cosí-germà Jaume, ferroviari de pro: estem molt pitjor comunicats que fa tants anys. Ara, dic jo, és fa impensable que Gandia es comunicara amb Iecla, amb Iecla!, o amb Alcoi de manera directa, que de Biar es puguera anar a l'Orxa passant per Agres si no és amb carretera de volts i revolts i perill... Els trenets, encara m'alegre tant de trobar-me aquells vagons en tornar de treballar, els del mort-viu tren a les voltes de Massarra, al barranc de l'Adern, allí, com un cuquet entre els penyals que el mur de contenció imita... 

I encara hi ha qui parla que, en un futur, s'aprofitarà la base ferroviària antiga per establir sobre ella la panacea turística de les Vies Verdes... M'ho creuré en veure-ho, perquè davant de l'actitud tan deseixida, timorata i calculada del món polític que ens toca patir, em permetràs que dubte més que sant Tomàs davant les ferides del mateix Crist, de la seua construcció! Això sí, no em veuràs perdre l'esperança. Hi ha gent que treballa perquè estima (incloent-hi, ves per on, comptats polítics). I de l'amor cert, sempre pots esperar meravelles.

De moment, queda el meu agraïment a les persones que ens han transmés la memòria del Tren dels Anglesos, i la dels altres, davant l'oblit o del que és pitjor, la ignorància atrevida de qui parla sense saber. El pitjor de tot és que, qui parla sense saber sol ser aquesta premsa nostra, tan arrossegada pel terra del copiar i apegar, difusora sobre l'addicte ramat lector de tanta bajanada interessada...





He tingut la sort d'escoltar, gràcies a ells, directament, antics treballadors. He pogut recórrer a peu aquells camins de ferro ara polsosos i en perill de caure sobre el riu. He celebrat amb tanta gent com s'hi aplega cada any el record al trenet, i he fet partíceps els amics d'aquesta meravella. He fotografiat, he escrit versos, he dibuixat, he buscat el famós túnel caigut... Quina sort guardar tanta memòria, i tan bella, entre els nostres barrancs... I sobretot, encara recorde les històries que de xicotet em venien d'aquell tren, de gent que l'havia viscut com a cosa pròpia i gran, sent tant de joguet. De la força que va donar en moure tantes fàbriques, en ser manteniment de pobles a punt de perdre veïnat si ell no havera estat actiu, de la fam que mitigà... Per això, amb un deix amarg pel què hem perdut i hem deixat perdre, hui faré festa, perquè festege el somni.

I per això, a totes les persones bones que guarden encara estima pel Tren dels Anglesos, he escrit aquests versos, seguint la meua mania escriptora commemorativista... 

Moltes felicitats.... I disculpeu-me el to. És de ràbia incontinguda.