.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dijous, 11 de gener de 2018

Atacat pel bonisme atontador...



Ontinyent, a dijous 11 de gener de 2018.

Aquest matí, de bona hora comence, m'assec a la Sala de Professors i observe com una entitat local ens ha regalat una generor de calendaris. Moltes gràcies, són bonics: una foto vella del poble, com tots els anys. Interessant...

Però em fixe en un detal... 
L'almanac està en castellà, però la felicitat que se't desitja sempre des de la primera pàgina estrenadora d'any i calendari, ja va en anglés... I per a fer-ho més proper al com ara s'estila, hi ha dues frases més... "Este año voy a conseguir todo lo que me proponga" i "Dale a cada año la posibilidad de ser el mejor de tu vida"... M'ho mire, ho veig i comence a pensar... Fins ací han arribat aquestes frases d'autoajuda que tot ho envaeixen ara mateix. Estan tan de moda que l'internet en va ple, acompanyades o acompanyant imatges d'aquelles que tendeixen si no a tendres sí a convencedores...

Ho tinc clar. En el temps del JO per davant de tot, de ni mirar el proïsme si no és en benefici propi, on fins i tot l'amor és més amor propi que no preocupació per l'altre, ens sentim més sols i desvalguts que mai. No val ja la parella d'usar i tirar. No val ja la família tradicional sinó la mascotaire. Ni la mateixa tradició no aconsola, sinó que la veiem com atac a algun dret o la llegim des de la ideologia del propi JO, on mai no caben els altres. L'aspresa del món aquest, la solventem amb els colpets a l'esquena coloristes i de tipografies variades amb què representem aquestes frases bonistes que, de tan bones i personalitzades, dins la generalització banal que suposen, resulten fredes, insípides, asèptiques...  Un ànim donat sense ànim de donar-lo, perque sí. Una tradició aforística de sobres de sucre pel café que ha saltat a les tovalloletes de paper dels bars i, d'ací, ha conquerit el món; que és amb elles que toca omplir  cartells, estoigs i portades d'agenda... Ara mateix mire la meua: "Els somnis són com els anys, es van complint amb el temps", ausades la xorrada... I el pitjor és que en va plena la llibreta de banalitats d'aquestes: "Qui t'estima et farà feliç", vols dir? I no et traurà un ull com deia el refrany i contrasta la realitat? "Vals més del què et penses", segur? Tots? Ens posem a la venda pel què som o pel què aparentem ser? "Apassiona't pel que fas. Fes el que t'apassiona", val, ara m'apassionaré per gitar-me aviat i llevar-me d'hora per agafar el cotxe amb el fred que fa i estar demà a Biar a les huit menys alguna cosa... "No dones res per perdut", millor callar...

I així, aquest bonisme, aquesta falsa tradició no contrastada, ens fa tontos. Si no malfiem o ens deixem dur, en ser-nos tan immediates que ni les veiem, poden acabar confortant-nos en aïllar-nos de les veritats mundanes que, justament, semblen combatre quan són això mateix, element a combatre. La nostra societat, nosaltres mateixos, tenim una por immensa a tot el què no és el nostre àmbit immediat, i una cada vegada menor resistència a la frustració i tot açò immediat i fàcil ens val. No anem a posar-nos a treballar seriosament en el nosaltres i el seu esperit quan una tireta superficial ens basta per aguantar fins que arribe l'hora d'atenció del psicòleg, si no el psiquiatre... "Un dia sense somriure és un dia perdut"; farem ganyotes doncs enlloc d'arromangar-nos per buscar el fons del perquè no riguem. Per, en excavar arqueològicament en el nostre ego acrescut, poder començar a veure per on és que cal arreglar les tuberies per on l'humanitat se'ns escapa. 

"Encara queden somnis per complir. Fes-los realitat". Si em donares un mapa i em subvencionares el camí... Tot consum immediat davant la proximitat de la caducitat per obsolescència programada. I si almenys guardaren un poc de poètica al seu si... Igual podríem parlar ara de la síndrome del "Tinc un clavell per tu...", però ni a eixes arribem: "Aprofita cada segon", "No deixes de somiar", "Ser feliç és una decisió", "Tot val la pena si et fa riure", "Inverteix en tu", "Ahui pots arribar fins a l'infinit"... I en veure que te'n vas al llit més vell que no ahir, i que l'infinit acabarà en sonar el despertador, en copsar de colp la falsedat d'aquest món, com m'ha passat a mi amb el calendari aquest matí, pots arribar a pensar que tot està fet a posta per aconseguir el contrari del que tot aparenta..., per tal que et deprimisques...