.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dimecres, 20 de desembre de 2017

Pegant voltes al tema dels Negrets...





Biar, a dimecres vint de desembre de 2017

Arribe a pensar que tot en la cultura i la tradició en què em navegue i que suposa l'horitzó, el canemàs i l'aigua que em sustenten, pot ser susceptible de malferir la moral, l'opinió o el desfici de qualsevol habitant dels móns que hi ha fora del meu. Sobretot quan aquell qualsevol habitant que s'hi sent tan dolgut en mirar només ho fa de rampaina; ni tant sols es digna a apropar-se a allò que tant me'l molesta per beure de la seua realitat, tot siga cosa que en eixe punt tan coent només s'hi acumule el prejudici de qui, mirant, ja ho fa amb miopia...

---


Si em tocara fer un llistat d'elements del meu paisanatge que poden molestar a algú en la boleta del món, què quedaria sense consignar?


---

I a tot açò, a qui adreçaria jo el llistat d'elements a prohibir?

Qui té el valor d'erigir-se com a jutge d'una circumstància que, en el fons i en la forma, desconeix?

Si se m'enviara cap llistat prohibitiu l'esgarraparia immediatament. Jo no sóc ningú per jutjar costums; els crims contra la Humanitat són cosa dels tribunals ordinaris competents... Però és que al món hi ha tants valents...! 



---

Si cal eliminar d'una tradició innocent i assentada, i molt estimable i estimada, uns elements perquè alguns, des de la seua particularitat social i laboral pontifiquen —més que no opinen— que mantenen els prejudicis establerts que, realment, cal combatre en la nostra societat, per què només es mira el cas dels pobres treballadors en situació d'esclavatge i tal...? Potser eixos alguns estan pecant, justetament, d'allò que acusen els altres, de classisme: què no insulta el color betumat de la pell del rei més ric, més volgut, més seguit...?
Ah, no, que és Rei...


I a mi, m'ha pegat perquè em cal tornar a llegir aquella novel·la de Michel Tournier que comença dient "Je suis noir, mais je suis roi". I en rellegir aquest absolutament meravellós Gaspard, Melchior & Balthazar, em torbe amb una frase magnífica que de jovençol em resumia molt del difícil de les relacions humanes tot i mostrant que no hi ha més que ironia al món: "Et d'aillerus, conclut-elle, les Blancs se disent blancs, mais ils mentent. En vérité, ils ne sont pas blancs, ils sont roses, roses comme des cochons! Et ils puent!".