.


.

.

.

.

.

"Només amb un somriure/ que em facis, tot passant,/ ja m'omplo d'alegria/ i veig el món més gran".

Només. Joana Raspall.

.

.
.
.
.

Obra de Juanjo Alcaide en obsequi pel mig milió de visitants d'Animafesta - Can Carrasca. Octubre de 2018.

.

.
.
.

dijous, 7 de desembre de 2017

No puc esperar a parlar-te del disc de Juan José Robles



Ontinyent, a dijous set de desembre. LA VESPRA

Tinc molta sort. Tinc massa sort. I no vull que se m'acabe.
La de coneixences que estic fent de gents creatives en els darrers mesos... La de creacions que estan venint-me d'aquestes gents creatives.... M'abracen, m'entren a poc, i m'esclaten en l'ànima atorgant-me el privilegi únic de la completa felicitat sensorial. Sóc feliç durant eixe instant catàrtic de l'esclat, però també després amb l'assaboriment pausat, gairebé orgàsmic, i repetible... Em diràs exagerat,  com sempre, però et respondré aquesta vegada amb una veritat que, de dir-la, a mi també m'espanta per solemne: gràcies a tots aquests petits grans descobriments és que està tornant a mi aquella curiositat que m'havia caracteritzat de sempre i que havia perdut enganxada en els esbarzers del caminar pel fons esquerp dels barrancs de la vida.

I és que la vida, ara —a banda de les balostiades que et toca fer per guanyar-te el pa—, és esperar a —havent-lo assegurat—, donar-me a l'escoltar, al veure, al comentar, al col·leccionar, a l'acomparar, a l'aprendre sempre, a l'intentar crear jo mateix...

Aquests dies en què encara no m'he cobert de nadales i que per força no han de durar, estic tenint més que sort mentre puge i baixe del treball. El paladar ja s'ha acostumat al preciós disc que és "Tiempo de espera" del gran Juan José Robles. Per això, passat l'èxtasi primer del descobriment, l'esperit meu s'enjogassa a cada compàs que ix de les cordes d'aquest senyor, cada vegada que sona i que l'aprenc més i més reconec darrere de cada tema... 

Diu ell: "Tiempo de espera. Es el momento en que decido arrancar con esta nueva andadura musical, cuando mi rutina se ve alterada y todo queda suspendido en este estado. Representa esa continua inconformidad ante el paso del tiempo; donde irremediablemente acontecen situaciones que te obligan a detenerte o avanzar. /···/
Es ese momento donde quieres que pare el tiempo y saborearlo muy lentamente".




I jo ho vull, que el temps no passe, allí en el camí fred de tantes oliveres i ametlers, que em fan estar en una estat gairebé místic que no cansa, de tant terral, escoltant-me la meravellosa peça "De nuevo". De nou arribe al treball, i en arribar a la vista del poble de somni que l'acull, necessite escoltar ja, sempre, aquest tema... Però és que tot el rosari o reguitzell de peces del disc són d'allò més amplament íntimes, arrelades en una tradició musical perfectament assolida pel senyor Robles, que sobradament els reinterpreta per arribar-me al moll de mi mateix fent-me pujar la saba, d'una manera catàrtica que, ja t'he dit, no sabria gens dir amb paraules. 






Una aurora del seu poble, Alhama de Múrcia, cançons que li venen i oblida i reprén en treure'ls la pols que les ha enriquides d'històries i perquès saborosos. El vals de son tio Ventura. Mandolines i guitarros. Parrandes... Ai... Que em té robat l'enteniment, el disc... No t'ho creus? Passa i escolta'l en concert. Potser no em dones la raó perquè a tu, aquestes coses...; però igual m'entendràs millor aquesta oradura meua... Quan sàpia d'algun directe seu, no importaran els quilòmetres, no!




Com vaig arribar a aquest artista lluminós? Doncs ves per on, que li'l va dur Tóbal Rentero a Paco Muñoz perquè l'acompanyara en la gira actual... Un dècim de loteria premiat, per a Paco i per a tots! Paco la sap, que és llarg de vista, la qualitat dels qui amb ell actuen. Nosaltres l'aplaudim, però igual encara no ens apropem a sospitar-la... En l'aprenentatge, és que agraïm tanta generositat... 




I àvid em quede de qualsevol cosa que puga crear, presentar, idear, editar aquesta gent, l'Apa, Ina, Enric, Tóbal mateix, Teresa!, com no, i amb els qui, a partir d'ells, van apareixent... I amb Juan José Robles...! Que eixa és una altra part de la nostra dèria: demanar a qui sap fer que seguisca augmentant el patrimoni de la gràcia!