.


.

.

.

.

.

"Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos".

El Comte Arnau. Joan Maragall.

.

.
.
.
.

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT

VOLEM QUE PACO MUÑOZ REBA L'ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT
PREMEU SOBRE LA IMATGE PER A MÉS INFORMACIÓ

dimecres, 13 de desembre de 2017

I de nou a Alcoi, però d'excursió tirisítica...






Alcoi, a dimecres tretze de desembre de 2017. Santa Llúcia.

Amb un pas de puça, ens plantem a Alcoi de nou, i de nou amb un grup d'alumnes que, ves per on, no són alumnes meus enguany... Justa, la professora de Religió, m'ha tornat a cridar perquè l'acompanye a l'excursió anual i un servidor no pot dir que no a visitar abans d'hora Tirisiti i, de pas, mirar a veure si amb els meus romanços puc encomanar l'estima que li tinc... També s'hi ha apuntat Mar, així que tres professors, vora quaranta alumnes... Anem tirant!




No ha estat, però, una excursió idíl·lica. Estic malcontent amb el comportament d'una part de l'alumnat que, de manera exagerada, han fet notar que passaven de la música i del dolçainer, i que l'única cosa que pretenien era perdre classe reglada. Allà elles amb el seu postureig. Jo m'ho he passat d'allò més bé amb aquells que sí que volien veure i viure. Alguns d'ells han acabat per terra en els engronxadors de la plaça d'Estellés, que s'estan fent major i ja no controlen, no...



Clar, és que l'any passat va ser tot taaaaaaaan bonic... Enguany, la cosa ha començat freda del tot, a cinc graus sota zero camí de Biar. Sort que a Alcoi la cosa ha anat millorant, i quan hem arribat a la Bandeja per fer-nos les fotos de compliment amb la família tirisítica, la cosa ja era suportable... Excepte quan tires a fer la "foto de família" i part de la gent no vol eixir... Però volen que se'ls faça una foto elles a soles. Caldrà treballar a fons la cohesió grupal...




Jo amb els qui tenen ganes, ja ho he dit, que no són pocs...





I Justa, intentant convéncer Tereseta que deixe de fer la punyeta a Tirisiti amb el vicari...



A la fi, tots davant el Betlem... T'assegure que baix de la cabaneta, darrere de tanta gent, hi ha un naixement...


I clar, si ens esperen a hora horada al Casal del Nadal, tira cap avall corrent. A mi, encara m'ha donat temps de poder fotografiar algun aparador bonic... Dels pocs que hi ha costera avall, quan Alcoi es converteix en Beirut. Això sí, amb voreres de marbre...



I al Casal de Nadal, enguany, ens han atés molt i molt bé perquè les persones que ens atenien sabien de què parlaven... La de coses boniques que s'atresoren en aquella antiga esglesieta...



I després, l'error del dia. Sort que dels erros s'aprén. 
Hem visitat el museu de bombers. Un lloc únic aquella fàbrica reconvertida a cabassades d'euros en un museu realment impressionant. Atenent una de les primeres peces, que m'era moooooolt familiar en la seua mentida sonora, ja he perdut absolutament l'interés per l'evident manca de rigor expositiva que se'm desprenia. Els xicons i les xicones només s'han interessat a la fi, quan han començat a aparéixer cotxes i camions... 




 Una visita així, però, cal fer-la amb criteris diferents, no nadalencs... Cal perfilar la manera de viure un Alcoi que sí, que ofereix molt, però de manera desordenada i poc reglada, a més, a cara de gos en algun aspecte (l'atenció a l'Oficina de Turisme, per exemple, no ha estat gens del meu grat, i supose que en poc seguia els estàndards internacionals sobre la ironia turística). 



Potser l'any passat tinguérem major sort amb les dates i els actes. Trobar-nos el Mercat de Nadal obert a la Glorieta va ser definitiu. Hui, hauria sigut meravellós veure'ls trescar per un espai com aquell. Anar "al retrotero", amb la llengua fora per arribar als lloc no és cosa saludable, si no és per a un servidor, que ha tret el lleu Alcassares amunt... No hi ha res com fer exercici!

Però és arribar al Tirisiti i s'acaba tot dubte...


Ara bé, del Tirisiti, ja et parlaré més avant. A la darrera fila, ens hem fet de cantar i cridar al Sereno i a l'Auelo xitxero...! No semblàvem de fora i tots ho érem. 

Només diré una cosa. Em sembla extraordinària la tasca aquesta d'obrir el Principal i representar per a les escoles l'obra. Ben agraït que estic perquè ofereix una possibilitat única d'explicar i doctrinar en l'estima a la tradició les noves generacions, més interessades sempre en comprar manga, quan no en escoltar en un altaveu portàtil les cançons que anaven enviant-li des del mòbil; i això les persones interessades en alguna cosa...